El poeta Adrià Targa i Ramos, nascut a Tarragona, ha estat escollit recentment com a guanyador del premi Poesia dels Jocs Florals de Barcelona 2024 pel seu poemari Acròpolis. El reconeixement consolida, en certa manera, el camí del que serà el seu cinquè llibre i reforça la sinergia que treballa de forma natural amb el món clàssic -és llicenciat en Filologia Clàssica-.
Alhora, l'obra plasma el vincle de Targa amb el barri tarragoní de Sant Pere i Sant Pau. L'autor recorda amb nostàlgia, ara que viu a Barcelona des de fa un temps i es dedica a la docència, moments de la seva infantesa i adolescència, viscuda allà, i les sensacions que caracteritzaven aquells dies.
Què suposa rebre un guardó amb aquest prestigi, d’entre les més de 90 obres inscrites?
Crec que de Catalunya és un dels tres premis més prestigiosos ara mateix i, evidentment, em fa molt feliç. Més enllà del fet que la gent del jurat em semblen bons poetes, segons em va dir el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona és que va ser per unanimitat.
Quan sortirà a la venda, quan es podrà comprar en llibreries Acròpolis?
El llibre es publicarà o bé al juny o ja al setembre, hi ha aquestes dues opcions. S'ha fet un concurs públic enguany per donar la publicació a una editorial i, entre altres, s'hi va presentar a Godall Edicions, on ja vaig publicar un llibre el 2021. Per tant, em fa molt feliç també això. Suposo que hi haurà diverses presentacions, després de la presentació més oficial a l'Ajuntament de Barcelona amb el lliurament, en faré a Tarragona també.
El poemari Acròpolis va sorgir com un projecte conjunt amb un fotògraf del Camp de Tarragona, també, que es diu Pol Masip que em va fer unes fotografies a Sant Pere i Sant Pau mentre jo anava escrivint. Si tot va bé, esperem que les imatges es puguin publicar conjuntament amb el llibre.
Va estudiar Filologia Clàssica i manté aquesta connexió en diversos llibres (Acròpolis, L'exili de Constança, Ícar). L’escriptura li permet vehicular ambdós vessants?
Sí, és una cosa que realment forma l'única part de la meva vida natural, per mi aquestes referències són part del meu dia a dia. Soc professor de llatí i grec a un institut i, per tant, sempre hi acabo tornant, explicant-ho. Hi ha referències clàssiques, però tampoc són molt ortodoxes perquè, per exemple, aquest llibre no va realment sobre l’Acròpolis d’Atenes, sinó sobre Sant Pere i Sant Pau. Hi ha una mica aquest engany, sí que hi ha alguna referència a l'acròpolis, però és casualitat.
Amb quina finalitat?
Em molesta una mica que els clàssics sempre els tenim allà com a posats realment a dalt de la columna, d’un pedestal, quan es poden llegir de manera molt més natural. Realment cal entrar en alguns textos clàssics perquè sinó ens perdem totes les referències i considero que donen un model molt bo, el mateix que han agafat sempre els artistes des del Renaixement i fins avui.
Tots aquests referents són, també, una font d’inspiració o uns autors de capçalera?
Continuen molt vigents per mi. No veig que siguin més moderns els avantguardistes o els noucentistes que els poemes de Catul, Virgili, Safo, etc. Realment no els he abandonat mai i els continuo llegint.
«Hi ha com una mena de tornada als orígens, de tornada al barri»
Com va ser el procés creatiu del llibre?
Va començar quan jo estava vivint al Rodolat del Moro, a prop de Sant Pere i Sant Pau, i en la mateixa època vaig anar a Londres per primera vegada i, al Museu Britànic, vaig veure els frisos del Partenó. Al final, hi va haver una connexió entre l’Acròpolis real i el barri, que també és com una mena de ciutat posada en una muntanya, una mica apartada, fortificada, allunyada, separada de tota raó.
Què significa aquest vincle amb el barri de Sant Pere i Sant Pau?
Més enllà de la nostàlgia, l’evolució cap a la vida adulta, cap a la maduresa. És un poema que vol ser un homenatge a un territori que de petit em semblava força hostil. A Sant Pere i Sant Pau, en aquell moment, no hi havia ni tan sols la vorera per poder anar caminant fins a Tarragona. Jo veia l'escola Sant Pau des de casa meva, però no era un lloc fàcil d'accedir i estaves una mica apartat.
Sovint ha expressat que vol fugir dels temes amorosos, almenys com a focus principal dels poemes.
En aquest cas, hi ha com una mena de tornada als orígens, de tornada al barri. És una mena de recorregut per aquells anys, els moments més importants de la infantesa i de l’adolescència i passar comptes en aquesta primera etapa de l’adultesa.
Un altre dels temes que hi ha, segurament, és la descoberta del desig per primer cop, començar a sentir aquestes primeres ràfegues de la sexualitat, així com l'estranyesa, també, d'un barri no gaire catalanoparlant.
Li mancava un sentiment de pertinença, poder-lo desenvolupar.
Sí, tot i que a la vegada, és un barri que m'estimo. És aquella cosa estranya perquè, sempre ho he dit, no vaig ser mai un noi de barri, però també em va quedar aquesta recança de no haver-ho estat.
Concretament, llavors, què trobarà la gent al llibre?
El centre del poema és el barri de Sant Pere i Sant Pau. Hi ha dues parts: La primera es diu "Cariàtides", que ve a ser com el suport, les columnes que sostenen el poema del final; i la segona és aquest poema llarg. Al mateix temps, es fa un recorregut des d’un migdia de calor fins a una matinada, fins a la nit. Passa exactament igual que amb el carro del sol, amb què l'Hèlios sortia d’Orient i travessava l’horitzó del cel per donar llum.
«El poema ja em permet narrar, posar diverses veus als personatges; tot allò que permeten la resta de gèneres»
El gènere i la creativitat
Amb tot plegat, creu que hi ha res que no es pugui explicar o plasmar amb poesia?
A mi em sembla que val la pena que es pugui parlar de tot. Al final, els temes són els mateixos, en poesia i en totes les arts, no acabem de sortir mai de l'amor, la mort, el desig, el fet d'escriure… En aquest llibre, no sé si és un tractament molt innovador, però he fet un vers lliure molt rítmic, hi ha un cert trencament respecte d'obres anteriors.
Se sent còmode sobretot en la poesia, publicaria algun obra d’un altre gènere?
Pel que fa al teatre, vaig iniciar els estudis de Dramatúrgia, però ho vaig abandonar perquè no era per a mi. Havia escrit algun relat, algun conte, però on em sento més còmode és amb la poesia. El poema ja em permet narrar, posar diverses veus als personatges; tot allò que permeten la resta de gèneres. De fet, quan diuen que soc escriptor, prefereixo “poeta”; els escriptors tenen una idea molt gran, fan una feina que jo no sé si seré capaç de fer.
En paral·lel als poemaris, tornarà a traduir altres poetes?
Ha sigut una cosa esporàdica, quan he fet alguna traducció de poesia, de llengües que més o menys podia conèixer, i d’autors o autores que em podia fer meus, m’agradava molt. És una forma d'escriure poesia el fet de traduir-la i és una forma de llegir-la, també, molt interessant.
Ara mateix es dedica a la docència, com es compagina amb la faceta més creativa?
És molt dur, o sigui, m'hi dedico les hores justes, és el que faig per guanyar-me el pa. I evidentment, això crea alguns conflictes, intentar compaginar l'escriptura, la creació, alhora amb una feina com a professor de secundària, que se't pot menjar l'energia perquè al final estàs treballant amb persones a qui no pots decebre. No em queixo gens, és una feina que a mi m'agrada molt, però a les aules hi ha una manca d’atenció, hi ha certes dificultats, sempre hi ha algú a qui no caus bé, surten titulars que dos de cada tres professors han estat agredits pels alumnes…; si no saps posar bé la barrera, pot afectar la teva vida.
«La poesia és bastant capritxosa: arriba quan ella vol o quan has viscut prou per tenir alguna cosa a dir»
Trasllada experiències del seu dia a dia professional al paper?
Intento mantenir separades “les dues vides” en la mesura del possible. Hi ha autors, com el Toni Sala o Damià Bardera, que intenten relligar l’experiència d’haver estat professor amb la seva creació, les seves reflexions i el seu articulisme. Jo ho veig clarament com un ofici i després va el que vull ser, que és la poesia, que dona un sentit a la vida real. Amb tot, la vida i la literatura van lligades i, entre docència i poesia, encara que les intenti separar, ambdues disciplines són part de la meva vida.
Aspira a continuar publicant poemaris?
Aquest premi, una de les coses que ha fet és donar-me molta seguretat perquè ja és un cinquè llibre i un tercer reconeixement important. És qüestió de continuar treballant i vivint, a més, la poesia és bastant capritxosa: arriba quan ella vol o quan has viscut prou per tenir alguna cosa a dir.
Talent i qualitat de Km 0
Quins records té de la seva experiència a l’Escola de Lletres de Tarragona?
En primer lloc, com a alumne, és una de les millors coses que m'han passat a la vida, perquè fèiem un taller itinerant de nit, els dilluns al vespre, i ens posàvem a escriure poesia pels carrers de la Part Alta de Tarragona. Vaig aprendre molt d’estar amb gent d’edats diverses, jo tenia 17 anys quan vaig començar; em va enriquir moltíssim.
I com a professor, com veia el panorama literari tarragoní? Hi ha talent?
El que intentava fer amb els alumnes era llegir conjuntament, el meu paper com a professor de creació literària era el de coordinar i guiar, dinamitzar l’espai de lectura dels propis textos. Sí, crec que hi ha talent, entre altres coses, perquè el Premi dels Jocs Florals, a què es presenta gent de tot el domini lingüístic, el va guanyar fa dos anys la Glòria Coll, que és de Riudoms.
S’agafa perspectiva del territori pel fet de distanciar-se i viure a Barcelona?
Hi ha aquesta distància que ens separa perquè no hi ha trens a partir de les nou de la nit que ens connectin, però a Tarragona s’hi posa remei organitzant iniciatives pròpies a la Casa de les Lletres o des del col·lectiu de La Gent del Llamp, que ha fet moltíssim per la literatura al Camp de Tarragona.
Creu que caldria una estructura o més teixit per impulsar la creació literària, per promocionar els autors locals?
Catalunya és un país centralista i, per tant, les grans editorials i esdeveniments passen a Barcelona i ser-hi dona alguns avantatges; però pel que fa a la qualitat i al gaudi de la cultura, a Tarragona hi ha una gran oferta cultural, no sé si la diferència amb Barcelona és realment tan gran. A nivell d’enriquiment i sobretot de qualitat literària les posaria al mateix nivell.
Aprofitant la Diada de Sant Jordi, quines recomanacions literàries faria?
D'una banda, ha sortit una traducció meravellosa d’Ànimes mortes, de Gògol, feta per Arnau Barios, a la Casa dels Clàssics. Ho recomano, entre altres coses, perquè ha rebut molts elogis per part de molta gent i, a més, Gògol va dir que no era un poema, però és una novel·la inacabada que té aquest punt poètic i una voluntat assimilable a la Divina Comèdia.
D’altra banda, un tarragoní d’adopció, el Pau Sabaté, acaba de publicar una traducció del llibre segon de les Geòrgiques. És un llibre molt interessant, publicat en una editorial que es diu Vibop Edicions, que es dedica a publicar llibres al voltant del tema del vi i aquest, en concret, va fonamentalment sobre la vinya.