Gemma Ventura (el Vendrell, 1990) va començar el 2023 de manera immillorable, guanyant el premi Josep Pla amb el seu debut literari. ‘La llei de l’hivern’ ens trasllada a un llogarret asfixiant poblat per una sèrie de personatges que arrosseguen les seves particulars creus. Entremig d’ells s’hi troba la protagonista de la història, que torna al poble amb motiu de la mort del seu avi.
La novel·la es presenta aquest dissabte 4 de febrer als jardins de la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell, a partir de les dotze del migdia. El dimecres 8 de febrer es farà la presentació a la llibreria Adserà de Tarragona a les 19.00 hores. Des de TarragonaDigital hem parlat amb l'autora sobre el llibre, el premi Josep Pla i què suposa per ella l'escriptura.
—Quina és la llei de l’hivern?
—És la llei de la vida, és el que ens ensenyen els arbres en aquesta època de l’any, quan estan pelats i sense cap fulla, perquè és el que toca. Un arbre no pot tenir fulles o fruits tot l’any, hi ha un moment que les ha de deixar anar perquè després en vinguin de noves. Per mi, la llei de l’hivern és saber deixar anar, i en aquest llibre hi ha bona part d’això. Arriba un punt en la vida que has de saber deixar anar, has de saber dir prou, perquè les coses duren el que duren. Algun dia tots ens hem de morir, i això no és tenir una visió pessimista de la vida, al contrari. Perquè, de fet, l’hivern no és el final total, sinó que és d’on neix la primavera. Aquesta visió cíclica és la que m’interessa, el fet que les coses no acaben, sinó que es transformen.
—Pot sobtar que, tenint en compte la teva joventut, a la primera novel·la tractis temes tan espirituals i pròxims a la mort. Sembla més aviat que hauries d’estar celebrant la vida...
—(Riu) I tant! És el que faig! És una manera de celebrar la vida. Per mi estar viu és un miracle i m’agrada ser conscient d’això. La mort és un recordatori del miracle d’estar vius, que cada moment és irrepetible. Penso que un dels mals més grans que hi ha a la vida és la resignació, l’apatia, la grisor... En aquest llibre hi ha un poble on planeja aquesta cosa grisa, de gent resignada que viu en una espècie de bucle i repetició que jo mateixa hi he caigut a vegades, i que és el que més vigilo a no tornar-hi caure, perquè per mi és un insult a l’excepcionalitat de la vida.
—Fa molts anys que escrius. Quan et vas decidir a fer una novel·la?
—Tinc la sort que l’Eva Piquer em va obrir les portes de la revista 'Catorze' i allà escric i treballo des de fa set anys. Però realment escric des de fa molt de temps. Amb tretze o catorze anys ja escrivia d’amagat en llibretes, perquè era molt tímida i veia que a través d’un paper podia dir coses que em costava explicar personalment als altres. Escriure és la meva forma natural d’expressar-me, ho he fet sempre, però amb aquesta magnitud és el primer cop. Escriure un llibre és el que sempre he volgut fer més, però alhora és el que més respecte m’ha fet, perquè és una cosa molt seriosa, i jo em bloquejava a mi mateixa. Tenia la pulsió, però m’ho frenava. Fins que hi ha un dia que en tens tantes ganes que al final et surt, com una força superior a tu.
—Una part la vas escriure a Escòcia, oi?
—Sí, vaig marxar a Escòcia un temps i allà vaig veure que la distància física també era una mena de distància mental. Totes les pors que tenia aquí, allà no les tenia. Em vaig sentir prou tranquil·la per poder-ho fer.
—El fet que la protagonista sigui una noia jove pot portar a buscar connexions amb la realitat. N’hi ha?
—En cap moment vaig pensar que aquesta noia fos jo, no m’interessava gens fer res autobiogràfic. Jo sempre dic que és una ficció, una mentida, però que està plena de veritats, perquè no et pots escapar de tu. És cert que es filtren els impactes, però també les coses que a mi m’agradarien que passessin i no han passat, perquè escriure és un acte de màgia, en el fons.
—Tampoc la figura de l’avi que mor?
—A veure, si a mi em fessin psicoanàlisis segur que ho descobriríem, perquè sí que m’adono que els meus dos avis han sigut molt importants per mi. Un d’ells era el Doctor Farré del Vendrell. A mi, de petita, el fet que una persona que no es trobés bé curés a la gent era una cosa que em causava molta veneració. Encara ara, quan fa disset o divuit anys que és mort, molta gent em para pel carrer per dir-me que el meu avi els va curar. Aquesta voluntat de servei, de feina ben feta, a mi em meravellava. El mateix em passava amb l’altra avi, el Ventura. Segurament s’ha filtrat alguna cosa d’això, però també hi ha una altra cosa, i és que jo volia abocar en veu d’algú coses que jo he après a la vida. Em semblava més coherent utilitzar la figura d’una persona gran que no pas d’una noia de 24 anys.
—Tu també vas tenir la necessitat d’escapar del Vendrell? D’aquest entorn angoixant d’un poble?
—(Riu). Sí, quan tenia quinze o setze anys el Vendrell se’m feia petit, però és una cosa que ens ha passat a tots. Vaig marxar a Irlanda, tenia Barcelona idealitzada... però mira, després he tornat. Aquest llibre també parla de les arrels, de les persones que ens fan ser com som i que ens han marcat durant la infantesa, una infantesa que és el paradís fet a mida.
—A la novel·la hi ha uns personatges molt marcats (el rodamon, el drapaire, l’emmanillat, la dona que vol marxar, però no ho fa mai) i que semblen pàries. T’interessen més els individus desventurats o marginats?
—Sempre m’interessaran més els marginats i els exclosos que els herois, sempre. En aquests personatges jo volia fer un retrat de les malalties del món d’avui. Com aquell que sempre va corrent amb un carro dient que no té temps de fer una cosa i que ja ho farà demà. Aquesta persona som tots quan anem posposant allò que més voldríem per un futur que mai arriba. És una covardia, són les febleses del món actual. I com a contrapunt a això poso el món dels nens, aquella edat quan la meravella encara existeix. La mirada ingènua que cal saber mantenir també de gran, jo almenys ho intento.
—Com vas viure la nit del premi Josep Pla?
—És un premi que té un encant especial, perquè el donen la nit del dia de Reis i sembla que acaba estant tocat per la màgia. També et puc dir que és molt més bèstia del que em podia pensar, té molta projecció. Jo em vaig presentar al Josep Pla perquè sé el difícil que és publicar un llibre i el poc recorregut que té. Guanyar un premi així et dona un gran acompanyament.
—Quins són els teus referents literaris?
—Ui, molts. Quan vaig anar a Escòcia vaig prendre una maleta molt gran que estava més plena de llibres que de roba (riu). Hi havia ‘La mort i la primavera’ de Mercè Rodoreda o ‘Mentre moria’ de Faulkner. També m’agrada molt l’Antònia Vicens, la claredat amb què escriu Stefan Zweig, el Manuel Forcano... Però tan important com la literatura per mi és la música, ho posaria al mateix nivell. Gent com Tom Waits, Leonard Cohen, la música de Txaikovski... I també el cinema... David Lynch, Bergman, Hitchcock...