La companyia Dau al Sec presenta a Barcelona l'adaptació teatral del llibre Les passeurs de livres de Daraya, de la periodista franco-iranesa Delphine Minoui, qui va descobrir una història real, a partir d'una fotografia que va trobar a Facebook, sobre una biblioteca secreta al cor d'aquesta ciutat en plena guerra de Síria. El seu treball d'investigació sobre aquest "refugi de paraules amb els llibres recollits als carrers després de cada bombardeig" i un grup de joves rebels es pot veure plasmat, des del passat 23 de gener i fins al pròxim 9 de febrer, sobre l'escenari de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. A més, l'obra Els contrabandistes de llibres de Darayya la dirigeix el cambrilenc Iban Beltran.
L'espectacle dona fe de la violència exercida des del poder per aturar la imaginació i la vitalitat d’un poble, en privar-lo de llegir i pensar. És un acte de resistència col·lectiva contra el règim i la censura que interpreten Ilyass El Ouahdani, Marwan Sabri i Jorge-Yamam Serrano, conjuntament amb la periodista Laura Rosel. Beltran, qui també és impulsor de la programació "Escena Cambrils" -amb Isaac Albesa-, condueix els actors al TNC amb un fort compromís vers la veritat i la voluntat de fer reflexionar als espectadors.
Tenint en compte que és una adaptació, com va començar a treballar-hi? Li proposen des de la companyia Dau al Sec?
És un projecte que engega amb la companyia Dau al Sec, de fet, és la productora executiva qui, per atzar, troba el llibre de la Delphine Minoui, perquè té orígens francesos i estava a França en un festival de teatre d’estiu, fa quatre o cinc anys, se’l va llegir i va quedar commoguda. Llavors, decideix portar-lo a teatre i és aquí on va començar el projecte. Jo hi entro posteriorment, ja fa un parell d’anys, quan em demanen dirigir-lo i ens posem a treballar en la versió, i ho fem a quatre mans, amb el dramaturg Albert Tola.
Van partir de fer la traducció del llibre original?
Clar, primer el vam llegir, vam seleccionar els passatges, vam pensar des d’on l’havíem d’agafar i, a partir d’aquí, vam fer la traducció i la versió escènica. Allò era un relat periodístic en el seu origen i hem mirat de mantenir bastant aquesta essència. Al final, seguim molt el relat de Deplhine Minoui, hem parlat amb ella i partim sempre de la font original; tant és així que ella i dos dels nois dels qui expliquem la història vindran al teatre, a la funció del 7 de febrer. I ens emociona molt que puguin estar allà presents.
La mateixa autora, Delphine Minoui, va fer un documental sobre els fets. Els ha facilitat la feina tenir ambdós recursos?
No ens ha facilitat la feina, però sí que hem pogut tenir imatges reals d’allò que estem explicant, imatges enregistrades pels mateixos nois que són els qui expliquen la història, perquè ells van agafar les càmeres, ja que no existien mitjans de comunicacions allà o els que hi havia estaven tots dirigits pel règim d’Al-Assad que va acabar el desembre. Per tant, allà si volies accedir a fonts directes i veure les realitats, havies d’anar a gent que no és periodista; al documental parlen d’això, que ells amb la càmera del mòbil o amb la càmera més professional que podien trobar ho anaven enregistrant. El documental ensenya moltes imatges de la biblioteca secreta de què parlem i nosaltres hem demanat els permisos per poder-les utilitzar a l’obra.
No només és l’adaptació d’un text periodístic, d’investigació, es parla de fets reals. El punt de vista és diferent, a l’hora de construir el text teatral, que si fos una ficció?
Totalment, era quelcom bàsic, perquè si hem de parlar de coses que, a primera vista, sembla que ens quedin lluny perquè, en el nostre cas, tot això no passa; hem de saber veure que realment sí que passa i ha passat, ho tenim molt més a prop del que ens pensem. Per exemple, Catalunya és un lloc on ha viscut moltíssima gent que ha hagut de marxar dels seus països i així ha estat tota la vida, moltes vegades per causes de guerres i aquí no en som del tot conscients. Per tant, al teatre no podem frivolitzar les històries o apropiar-nos d’un relat i fer veure que tot és mentida perquè s’apaguen els llums i marxem tots cap a casa. Un dels plantejaments era com parlar dels fets des del teatre fent que sigui veritat i per aquí hem anat.
Hi havia aquesta contradicció de parlar del dolor d’una guerra des de la comoditat d’una butaca i, alhora, obrir els ulls a una realitat que sovint ignorem.
Una de les coses que recalco d’aquesta obra és poder seure, escoltar i mirar una mica l’altre, cosa que no acostumem a fer, fins i tot jo mateix quan agafo un diari, passo les seccions internacionals i ara m'adonaré que darrere d’un titular hi ha moltes persones i històries de veritat. Aquesta és la raó per la qual hem agafat un perfil molt concret d’actors, nois àrabs que tenen una experiència més propera que la nostra a aquesta realitat; i la Laura Rosel, perquè no volíem una actriu que fes el personatge d’una periodista. Parlar del concepte de la veritat era molt important per a nosaltres.
«A la secció internacional, darrere d’un titular hi ha moltes persones i històries de veritat»
Aquesta ha sigut la segona vegada que Laura Rosel puja als escenaris, volien que fos ella des del principi?
Jo tenia claríssim que no podia ser una actriu a l’ús. M’encantaria treballar amb Clara Segura, perquè no ho he fet mai i si estàs al Teatre Nacional pots demanar-ho, però no és el mateix. L’obra no seria el mateix si no ho expliqués la Laura Rosel des de la seva autoritat periodística, des del saber fer del periodisme que fa que s’analitzin, es mirin i s’expliquin les coses de forma diferent. No es fa des del mateix punt si és un actor qui s’aprèn un paper de memòria, era molt important aproximar-ho el màxim possible a la realitat.
Ella, en certa manera, encarna la mateixa Delphine Minoui. La resta d’intèrprets eren tots actors professionals?
El Jorge-Yamam té una companyia de teatre, per exemple, i també és director a més d’actor; el Marwan Sabri ja ha començat a fer alguns espectacles com a actor professional, per exemple, L’home de teatre, d’Àlex Rigola a la sala Heartbreak Hotel; i, en canvi, l’Ilyass té un paper important en cinema, va fer Suro, però no havia fet mai teatre. A mi m’interessava més per allò que aporten de veritat que les seves tècniques actorals. Per començar, tant l’Ilyass i el Marwan ja han hagut de marxar del seu país, per tant, ja tenen una experiència molt més propera.
Reflecteixen una realitat que comparteix molta gent que viu a Catalunya i l’obra dona visibilitat de la integració de la comunitat àrab.
Sí, jo no entendria que fossin uns actors d’aquí i fent veure que són àrabs, seria una apropiació absoluta. Avui dia, tenim una societat molt diversa per poder trobar gent que pugui a l’escenari i parli des de la seva pròpia veu. Una de les coses que més m’agraden és que es parla molt l’àrab a l’obra perquè, a vegades, ens fa la sensació que no arribem a tot, que no ho podem entendre tot, però, en canvi, a mi m’agrada que passi això.
Han destacat, també, que volien fugir dels tòpics i els estereotips. Com s’ha aconseguit?
Hem intentat esborrar les traces d’artifici, que ens acosten més a la ficció. Per exemple, no començar i acabar en fosc perquè és com dir “tallem aquí, és tot mentida, marxeu cap a casa” i no ho volíem, però tampoc volíem oblidar que estem al teatre. És a dir, és una mica contradictori, però no podem oblidar que hem vingut al teatre i que es parlen de coses que ens preocupen. D’altra banda, tampoc apaguem mai els llums de la platea, els abaixem bastant en algun moment, però sempre veiem les cares de la gent. És aquí on volem trencar estereotips, perquè si et poses en un llenguatge de mentida, pots emocionar-te, però quan s’acaba l’obra, ja ha passat. I no és així.
«Avui dia, tenim una societat molt diversa per poder trobar gent que pugui a l’escenari i parli des de la seva pròpia veu»
En si mateixa, quin és el missatge que condensa l’obra? La sinopsi parla d’un acte de resistència davant un règim que censura el poble…
És una història molt potent i molt interessant de gent que es va jugar la seva vida, alguns van morir, però de persones que van fer un acte polític, de resistència, a través de la cultura. M’agradaria pensar que la gent s’ha assegut i ha escoltat durant una estona, ha mirat els altres i ha vist que aquells a qui considerem diferents de nosaltres en realitat no ho són. Tant de bo que el missatge sigui que, per una vegada, ens escoltem i mirem els uns als altres i que la gent s'entén, això és molt xulo perquè permet trencar barreres.
Hi ha un moment que la periodista, sigui la Laura sigui la Delphine, els pregunta “tu ets jihadista o tu ets terrorista?” i ells expliquen que han agafat armes, però perquè els agradin i ho expliquen d’una manera molt honesta. De la mateixa manera que la religió no significa que agafin les armes, però escoltar-ho ajuda a trencar esquemes.
A més, en aquest cas, es reivindiquen els llibres com una eina d’alliberament. Creu que l’obra pot fomentar la lectura, la literatura?
No sé si ho fomenta, però, com a mínim, la posa en el centre i explica la literatura com una cosa que pot ser útil en un moment determinat. A aquests nois no els agradava pas la lectura cinc anys abans d’aquesta història, eren gent que fugien dels llibres que, a més, estaven marcats pel discurs del dictador; no tenien accés a llibres “nets”. Quan van descobrir això, se’ls va obrir un món i altres maneres de pensar.
Des de l’estrena de l’obra, com ha sigut la rebuda del públic?
Jo estic molt content, la gent surt molt commoguda. Els mateixos intèrprets s’emocionen moltíssim quan acaba i alhora s’està omplint el teatre, amb algunes sessions exhaurides, i això vol dir que molta gent ho veurà.
Tenen intenció que pugui anar a altres teatres o girar per Catalunya?
A mi m’encantaria, això ho gestiona la productora Dau al Sec, però espero que sí, penso que ho mereixeria. Tot i que hem rebut comentaris de programadors que diuen que els ha agradat molt, però no s’atreveixen a portar-ho perquè no saben si la gent estarà preparada. Jo crec que algun dia ens hem d’afrontar a veure la realitat i potser s’ha de confiar una mica més en el públic.
Com a programador de l’Escena Cambrils, voldria portar l’obra al municipi?
A Cambrils passen dues coses: tècnicament, no tenim l’espai per poder-ho fer i, segon, com a programador, seria una mica lleig programar-me a mi mateix. Però hi ha moltes altres coses que són igual d’interessants. A mi m’agradaria que la gent anés al teatre a Cambrils perquè saps que aquell dia hi ha actuació, independentment del que es porti, perquè això voldria dir que el públic creu que són propostes de qualitat i que paguen la pena. Això és al que aspirem.
Han començat a preparar la pròxima programació?
Estem començant a pensar. Tot just hem acabat l’anterior i estem tancant aquesta quarta edició, però engegarem de seguida perquè farem cinc anys i penso que s’ha de celebrar. Estem consolidant un cicle i fidelitzant la gent.
«El més interessant és que es pugui gaudir de teatre a casa d’una manera més accessible»
Un dels objectius que tenen és acostar al públic més jove.
Sí, una mica com en l’obra Els contrabandistes de llibres de Darayya que aquests nois estaven allunyats dels llibres i els van ensenyar que podien ser una altra cosa. El teatre ha de servir com a eina per divertir-te, però també per repensar la realitat o allò que t’envolta. El més interessant és que es pugui fer sense haver d’agafar el cotxe i anar a Barcelona a veure teatre, que es pugui gaudir a casa d’una manera molt més accessible i demostrar que el bon teatre no es fa només a Barcelona, també al territori.