La Festa Major, el Seguici Festiu i, en especial, els Gegants de Reus van marcar la introducció de Jaume Cuartero en el món de la música des de ben petit. "La vida em porta a la música, és el camí que no he triat", afirma, davant la possibilitat que tenia d'accedir a instruments com la gralla o el sac de gemecs, que el van fer endinsar-se en la música tradicional, formar-se a l'ESMUC, tocar en diferents grups locals i compondre, entre moltes altres, la melodia del Ball de les Sederes, el Ball del Carnestoltes i els Set Pecats o el Ball de la Quaresma de Reus.
Més enllà d'aquesta faceta artística, a més, el reusenc ésactor de doblatge i locutor. Cuartero ha posat veu a personatges diversos en produccions tan reconegudes com Barbie, Naruto, Los Fabelman, Vikingos o Heartstopper; ha treballat amb les grans plataformes de streaming, per televisió i cinema i celebra l'aposta, cada vegada creixent, que s'està fent per doblar en català els audiovisuals. Alhora, descriu la sorpresa, la incertesa i la vocació que marquen el seu dia a dia.
Com comença a interessar-se pel món del doblatge i com neix la seva passió?
El doblatge és el camí que jo he triat arran d’una passió que tenia oculta en certa manera des que vaig veure uns reportatges, quan era petit, que es van emetre al canal Super3 i sortia una noia que es diu Cristina Mauri i era la veu del Shin-chan. Si m’haguessin preguntat de petit com es diu el Shin-chan, la meva resposta hauria estat “Cristina”, perquè em va impactar moltíssim i se’m va quedar gravat el record. Més endavant, va sortir un altre documental sobre Doraemon, que el feia l’Eduard Itchart. Amb el pas dels anys, vaig conèixer una persona que feia doblatge i l’interès va anar creixent fins que un dia vaig dir: si no ho intento, no ho faré mai. Vaig estar investigant, vaig trobar una escola i m’hi vaig apuntar. I després vaig tenir la sort de començar a treballar d’això, que és bastant complicat.
A nivell de formació, tot són cursos professionals?
Sí, no hi ha uns estudis reglats. Hi ha diverses escoles privades que ofereixen estudis de doblatge, però res més, perquè gran part de la base de la nostra feina és actoral, és gent que ve del món del teatre, altres són actors que han fet televisió i volen provar. I les possibilitats de fer doblatge estan un 90% a Madrid i Barcelona, són els dos centres neuràlgics, tot i que també hi ha alguns estudis a València, al País Basc, Galícia… però és feina més residual. A Tarragona i altres zones de Catalunya no hi ha absolutament res.
Això complica el procés a l’hora d’accedir a feina? Comenta que no ha sigut fàcil.
El doblatge és una feina molt llaminera perquè és molt xula de fer, els horaris són molt flexibles i, si aconsegueixes tenir molta feina, tampoc et faràs ric, però està prou ben pagada. Crida l’atenció i molta gent vol treballar d’això, llavors, hi ha molta competència.
En el cas del doblatge, passa una mica com amb els traductors dels llibres, que han de ser «invisibles» i això fa que estigui poc reconeguda?
Sí, però crec que està canviant. Abans, els actors de doblatge eren 100% desconeguts, però gràcies a les xarxes socials, la gent ja comença a posar cara a les veus dels personatges. Per exemple, en el món del manga i l’anime, els fans s’interessen molt pel doblatge i per saber qui hi ha darrere de les veus; hi ha molts vídeos per Internet on se’ns veu a nosaltres treballant, es veuen els estudis de doblatge per dins, que abans eren com un gran misteri. Tot això ha canviat bastant, però sí que és veritat que continua sent una feina molt anònima i diria que a molts professionals ens agrada que així sigui; però una cosa és que sigui anònima i l’altra que no estigui reconeguda.
«Abans, els actors de doblatge eren 100% desconeguts, però gràcies a les xarxes socials, la gent ja comença a posar cara a les veus dels personatges»
Perquè el gran públic ho reconegui, cal posar cara i noms.
Exacte, tanmateix no hem d’oblidar que, en la nostra feina, l’objectiu principal és passar desapercebuts. Si fem bé la nostra feina, ningú s’adonarà que allò està doblat. Evidentment, és una conversió, tothom sap que està doblat, però no t’ha de cridar l’atenció, sinó que has d’estar pendent de la pel·lícula. Quan algú pensa en el doblatge és quan allò està mal fet. Després no ens pot estranyar que no es parli de nosaltres; a més, som un equip de poca gent, entre els mateixos ho doblem tot, i crec que l’anonimat ens va bé.
Tot i que fan una tasca molt important que és aconseguir que un audiovisual arribi arreu del món en diferents idiomes perquè es pugui «consumir».
Jo poso molt en valor aquesta feina perquè ara està de moda dir que es veuen les coses en versió original, però no hem d’oblidar que quan la gent parla de VO, veu la versió subtitulada, unes lletres que t’obliguen a estar desviant la vista del pla tota l'estona. Malauradament, al mateix temps que defensen la VO es carreguen el doblatge i s’obliden que hi ha gent gran que no pot llegir, gent cega, nens petits que no saben llegir i no hi tenen accés. O, també, gent que mirem sèries mentre dinem o cuinem i no pots estar pendent d’uns subtítols; si no fos pel doblatge, no es podrien consumir aquests audiovisuals.
Sovint, també es «redueix» la versió original a audiovisuals anglosaxons, a l’anglès que més o menys tothom entén.
Exacte, molta gent diu que així descobreixen idiomes i cultura, però pel fet de veure una sèrie coreana ja s’aprèn aquesta cultura i potser, en aquell moment, no tens ganes de fer una classe de coreà o de japonès.
A més, s’ha reivindicat molt el doblatge en català perquè arribi a les plataformes.
Sí, encara és una lluita avui dia. És veritat que hi ha plataformes que no ho hauríem dit mai i que ja estan començant a doblar per elles mateixes al català; sèries o pel·lícules que dobles nosaltres en castellà i la setmana següent ens truquen per fer-la també en català i s’emeten a Netflix o Amazon Prime. Fins ara, quan et trucaven per fer català, sabies que era per 3Cat o alguna pel·lícula en què la Generalitat invertia per doblar-la per al cinema; no hi havia més clients pràcticament. Ara, en canvi, poden ser les grans plataformes. A més, a Catalunya està demostradíssim que l’època del 3XL, del canal K3 (després Super3) de la CCMA, van fer una feina espectacular de normalització del català i l’ús del català entre la gent jove pel fet de doblar grans sèries en llengua catalana. Va contribuir perquè els nens juguessin en català i l’aprenguessin.
«L'època del 3XL van fer una feina espectacular de normalització del català, el seu ús entre la gent jove i perquè els nens juguessin en català»
Quines són les diferències entre treballar per les grans productores o en produccions més petites?
Per nosaltres, els actors i actrius de doblatge, en principi, la feina és la mateixa tant si és per un gran client, internacional, com per un més petit. La diferència només rau entre els productes que van al cinema, que és cinema de distribució, i tota la resta. Ens paguen el mateix, tenim els mateixos recursos, tot és bastant igual quan és Netflix o quan és televisió; en canvi, quan és estrena en cinema, està una mica més ben pagat i tenim més temps, hi ha menys presses i pots fer-ho amb més calma.
En el dia a dia, hi ha una feina de preparació prèvia, s’estudien el text abans d’anar a l’estudi de gravació? Com és el procés?
El més curiós és que no, no tenim accés als guions ni sabem què farem fins que entrem a la sala de doblatge. L’habitual és que ens truquin d’un estudi, l’equip de producció, i ens diguin com tenim l’agenda per dimarts de la setmana següent a les deu del matí, per exemple, i si ho tens bé, t’apuntes i et presentes a l’estudi el dia que t’han dit. Llavors, a la sala de doblatge, trobes un director de doblatge que s’ha vist el producte que s’està doblant i et diu quina pel·lícula o sèrie es farà i comencem a doblar. No has pogut assajar ni llegir el guió abans ni saps res de res, perquè el material és confidencial i no pot sortir de l’estudi. Cada dia doblem una pel·lícula, una sèrie o un documental diferent. De fet, si ens ho enviessin a casa seria inabastable.
Per tant, hi ha un punt d’improvisació?
No, perquè quan entres a sala i comences a doblar, davant et trobes un guió que ha passat per les mans d’un traductor i després per un ajustador, que ha adaptat la traducció literal a frases que vulguin dir el mateix, però que s’ajustin millor a la boca del personatge perquè en llegir-ho quadri amb els moviments dels llavis. Si hi ha una bona traducció i un bon ajust, és molt més fàcil. Nosaltres veiem com ho diu l’original un parell de vegades i imitem la intenció, la manera de dir-ho.
Es va doblant per fragments o escenes?
Tot ho mesurem amb takes, que és la unitat que utilitzem per cobrar, i són fragments de guió. Com a màxim, poden tenir vuit línies de text o cinc, si només parla un personatge. El mateix director de doblatge fa la revisió en directe i, quan s’ha acabat de doblar, s’envia al client perquè facin un visionat del producte sencer doblat i aquí és quan poden entrar els retakes, quan s’ha dit alguna cosa malament i se’ns ha passat per alt. O quan s’ha de fer algun canvi, perquè a vegades treballem amb imatge que encara no són definitives i s’han de redoblar coses o s’afegeixen escenes noves. Això en castellà és menys habitual, però en català passa molt perquè a més de la revisió del client, ho revisa un lingüista, que s’encarrega d’escoltar que tota la fonètica del que nosaltres hem dit sigui correcta, que sigui el català de la Corporació.
Veient el seu portafoli, amb grans títols, treballar amb grans empreses li ha permès tenir estabilitat?
Pots arribar a tenir una certa estabilitat, però és una mica “falsa”. Crec que ningú que es dediqui al doblatge té un 100% d’estabilitat perquè sempre depenem d’afers externs. Per exemple, quan als Estats Units van fer vaga de guionistes i actors, es van parar moltes produccions i, passats uns mesos, nosaltres ho vam notar moltíssim i vam tenir poca feina durant bastant de temps. Estabilitat mai se n’arriba a tenir i cal picar molta pedra, tenir molta paciència, ser constant i aprofitar les oportunitats que et donen perquè, al final, és un món molt petit i funciona molt el boca-orella.
D’una producció en surt una altra.
Exacte. És que et vagin coneixent a poc a poc, tenir la sort que et donin oportunitats i que el dia que te'n donin, saber-les aprofitar molt bé, treure’t els nervis de sobre i donar-ho tot i esperar que arribin coses noves. Si algú considera que ho fas bé, van arribant propostes. I t’ha d’agradar molt, si no fos vocacional, segurament ja ho hauríem deixat perquè és dur gestionar emocionalment tanta inestabilitat i incertesa; però, d’altra banda, és gratificant poder-ho fer i crec que som afortunats de poder treballar d’això, perquè cada dia interpretem un paper diferent i tampoc estem limitats per la nostra imatge física; això en el teatre o el cinema no passa. Cada dia és una sorpresa.
«Som afortunats de poder treballar d’això, perquè cada dia interpretem un paper diferent, cada dia és una sorpresa»
Hi ha algun personatge o projecte que li hagi fet especial il·lusió?
Un que he de dir és un superheroi que es diu Blue Beetle, que és el nou personatge dels Còmics DC, de Superman, Batman, etc; que va sortir l’any passat i sembla que serà un dels nous superherois de l’univers Warner. Potser no és molt conegut, però va ser un protagonista d’una pel·lícula de cinema i sempre és molt gratificant anar a la sala i escoltar-te. Quant a projectes més mediàtics, he doblat un personatge a la nova sèrie del Senyor dels Anells, la pel·lícula de Barbie també va ser un “boom”.
Com es viu anar al cinema i escoltar la seva pròpia veu?
Les primeres vegades és molt impactant, penses “que fort, ho he aconseguit”, i a mesura que passa el temps, ho normalitzes. Tampoc podem passar-nos el dia al cinema o mirant la televisió, però sí que hi vas a vegades i no és que només et sentis a tu, també totes les veus són les dels teus companys i, fins i tot, amics teus. Fa certa gràcia ser la veu del protagonista i que tota la gent que hi ha a la sala no ho sap.
Amb tot plegat, quin objectiu o reptes es posa al davant?
L’objectiu principal, i diria que el més difícil, és continuar-me mantenint en aquesta professió. Mentre aquesta feina existeixi, que ja veurem amb la intel·ligència artificial quant ens queda, l’objectiu és poder viure d’això, que ja és prou complicat. Fins i tot diria que, per damunt de fer molts protagonistes i molts actors superfamosos, l'objectiu és poder treballar i viure d’això.