Soraya Àvila, Núria Blanch, Júlia Pérez i Aïda Pitarch protagonitzen l'últim projecte de la reusenca Mònica Rincón, ballarina i directora teatral. En concret, interpreten la Diana, una dona de 37 anys immersa en una crisi personal perquè no sap si vol tenir fills; i les tres deesses -Helena, Isabel i Èrica- que exploraran els seus dubtes, pors i inseguretats. Totes quatre han treballat en un entorn creatiu immillorable, el Convent de les Arts d'Alcover, on Rincón les ha dirigit per endinsar-les emocionalment en la història i on, també, es presentarà per primera vegada.
Es tracta de l'espectacle NOMAMI, de la companyia reusenca La Suite Produccions, una proposta teatral contemporània amb moviment abstracte, carregada d'ironia i humor absurd. L'estrena serà amb una doble funció: el dissabte 22 de març, a les 20 hores, i el diumenge 23 de març, a les 18 hores; i encara queden entrades disponibles.
Completen l'equip artístic Àngels Rivero (ajudant de direcció), María García (disseny d'escenografia), Joan Martí (disseny d'il·luminació i tècnic de llums i so), Marta Murralla i Noel Verheyden (disseny de vestuari), Albert Casanovas (teaser), Alba Rodríguez (disseny de cartell) i Carlota Martí (producció).
Pressions externes i el pas del temps
"He sigut molt generosa en el sentit que explico molt del dolor que he passat, però sempre dic que he vingut a jugar i m'és igual 'despullar-me' emocionalment si pot servir, si pot ajudar o inspirar", expressa Mònica Rincón, qui va començar a escriure l'obra a partir d'una crisi personal. "És una forma de fer teràpia, compartir el dolor i les coses que ens passen és una manera de sanar col·lectivament", assegura l'autora i directora de NOMAMI.
Aquesta és la seva segona obra, després de La Gran PAS, amb què va guanyar el Premi Projecte Bartrina 2022 i va poder experimentar com és crear en una residència artística, una via que tenia clar que volia explorar amb aquest nou text i pel qual referma que "ha sigut un somni". Un cop va tenir l'obra escrita, va enviar la idea al Convent de les Arts, que acull tres projectes l'any, i es va alinear tot, també, per poder coincidir amb les actrius i treballar-hi conjuntament.
Rincón explica que la llavor de NOMAMI va ser l'embaràs d'una de les seves millors amigues, que li va fer replantejar-se si potser desitjava la maternitat, encara que durant molt de temps havia mantingut que no ho volia ser. Entre altres aspectes, es va començar a qüestionar fins a quin punt aquest desig podria estar influenciat per pressions socials, pel pas del temps o per la por d'envellir sola.
"Tot plegat és una pressió molt bèstia per a la dona", evidencia sobre els patrons socials que condicionen decisions tan trascendentals com la de tenir fills. "No tindria tants dubtes si sabés que em queden deu o vint anys, que el temps no s'acaba", continua arran dels comentaris habituals de "se't passarà l'arròs", el penediment que entra en joc i, sovint, la manca d'empatia que hi ha darrere de la pregunta per la maternitat, que "la gent fa de manera molt agosarada sense saber si aquella persona no és mare perquè no vol o perquè no pot", reflexiona.
«A mi també m'ha passat»
L'obra de teatre no només busca visibilitzar els dubtes i les pressions que envolten la decisió de la maternitat, també explora les complexitats vitals i plasma sobre l'escenari l'autenticitat d'aquestes incògnites davant una societat que funciona massa "en pilot automàtic". En aquest sentit, la reusenca planteja què passa quan es trenca amb unes expectatives que no encaixen, què passa quan una persona tria què vol ser realment i no allò imposat socialment o per la família.
És cabdal, precisament, la possibilitat del dubte -dins la recerca de la llibertat personal-, ja que, com apunta Mònica Rincón, "abans el dubte no existia en cap moment, avui les dones reflexionem molt més les coses i poder dir que no, encara que falten referents" per sortir d'uns marcs culturals molt establerts. Amb l'obra, el seu objectiu és que "no hi hagi por a parlar, que surti la part més inconscient".
Encara que l'humor n'és la base, el tema permet obrir debat i que tothom pugui sentir-se identificat en algun moment o amb algun dels quatre personatges, no només la protagonista. "M'agradaria que la gent tingui l'obra al cap durant uns dies i es faci preguntes, perquè si tu vas al teatre, vols que et remogui alguna cosa, sinó surts d'allà indiferent", exposa Rincón.
La reusenca posa sobre la taula la paternitat perquè "no és una obra només per a dones i, encara que de forma diferent, els homes també poden tenir dubtes". Més enllà de donar veu a les dones que senten aquestes pressions -i aquelles que decideixen 'contradir' les normes socials-, NOMAMI no pretén ser pedagògica ni moralista, cada espectador ha de treure les seves pròpies conclusions.
El valor de la llibertat creativa
De fet, la directora teatral recorda que, quan ja tenia l'obra acabada, va fer un curs de dramatúrgia amb la directora Victoria Szpunberg i ella li va aconsellar que "havia d'escriure més amb les entranyes, des d'un lloc més absurd i estripat, més neuròtic; i no des de la moralitat". A partir d'aquí, Mònica Rincón va decidir canviar tota l'obra sencera, després de sis mesos escrivint, i la va reescriure en un mes i mig.
"El tema i els personatges són els mateixos, però l'obra no té res a veure amb la primera", afirma. D'aquesta manera, tot i liderar el projecte, va poder "deixar anar el control i obrir-se a les aportacions de les actrius" per crear d'una forma més orgànica. Encara més, defensa que "és molt important que durant el procés de creació puguis estar amb les actrius 24 hores", per veure com arriba i marxa tothom que està implicat en el projecte i, a més, els vincles i converses que es generen posteriors a la feina també es reflecteixen en l'obra.
Així mateix, aposta per aquest format de residència artística perquè permet que res extern "contamini el que s'està creant" i es pot fer molta més pinya amb l'equip artístic. També, amb un equip majoritàriament femení, s'han acompanyat les unes a les altres, fins i tot pel que fa a les respectives perspectives sobre la maternitat, i a totes els "ha ressonat el tema". D'altra banda, abans de donar l'espectacle per definitiu, Rincón va obrir un tastet a altres companys del sector, fet que li va proporcionar "un feedback boníssim per modificar coses que ella no veia", assevera.
Emocionalitat i cos
Pel que fa als elments que complementen NOMAMI, la seva creadora detalla que, en un principi, "l'obra estava plantejada més com un mònoleg de la protagonista i les altres eren més aviat ballarines, però finalmente hi ha més moviment i text que no pas dansa". Per tant, ha sigut un teatre "molt físic i molt cansat" per a les actrius, ja que han estudiat els gestos i moviments corporals de cadascuna d'acord amb la personalitat dels personatges.
Això, especialment en el cas de les deesses ha sigut complex perquè representen pensaments variables, que no tenen una forma fixa i es transformen segons l'escena. Les deesses exploren la psique de la protagonista -com a conselleres- i fan que la història consti d'un món més terrenal i un d'inconscient. El primer s'identifica amb elements i vestuari de color taronja, en el marc d'un gimnàs; i el segon, amb el color verd, i detalls més vinculats a la natura.
Els colors ajuden a marcar la separació visual, ja que, l'attrezzo és bastant minimalista i consta de peces de fusta sobretot i coses quotidianes. En canvi, la part més important de l'espectacle és l'emocionalitat, que ha suposat un repte per a totes cinc. D'una banda, per a Mònica Rincón, qui s'ha enfrontat a dirigir quatre actrius alhora, i, d'altra banda, les actrius han hagut de deixar els judicis a banda i, en certa manera, la seva base més tècnica.
"Els he fet estimar personatges molt bojos, però han confiat molt en mi i en el procés, m'han deixat portar-les a l'extrem i hem anat explorant fins que hem arribat a un punt on poden estar còmodes; el resultat ha sigut molt positiu", conclou la ballarina i directora reusenca.
Lluitar per cada pas: la manca de circuit a Tarragona
I ara, després de tants mesos de feina, NOMAMI per fi veu la llum, amb dues funcions aquest mateix cap de setmana del 22 i 23 de març, però l'últim estadi del procés tampoc és gens fàcil en un territori en què manca estructura i circuit cultural. "Dediques dos anys a la creació, treus l'obra i després no tens on vendre-la, és un problema; no pot ser crear una peça professional, tenir més de 20 teatres a la zona i que els programadors no responguin a les trucades", lamenta Mònica Rincón.
El seu objectiu és aconseguir deu bolos per a l'espectacle i ja té confirmades les actuacions, per al mes de setembre, al Teatre Bartrina de Reus i el Castell del Paborde de la Selva del Camp. Malgrat tot, critica que "no hi ha bons representants al Camp de Tarragona per fer girar el projecte i la meva feina no és vendre l'obra, no ho hauria de ser". En el seu cas, voldria portar NOMAMI a la Canonja, el Morell o l'Hospitalet de l'Infant, entre d'altres.
Un altre dels factors condicionants en tota producció és el finançament. En aquest cas, va posar en marxa una campanya de Verkami i ha comptat amb el suport del Convent de les Arts d’Alcover, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona, i amb la col·laboració de diverses empreses del territori que han fet possible la seva representació. Amb tot, Rincón adverteix que "manca molt suport a nivell institucional, no s'impliquen amb els artistes i les seves creacions i, per això, molta gent ha de marxar d'aquí".
Finalment, la reusenca posa en valor la feina que hi ha al darrere de qualsevol espectacle, encara més sense una estructura que ho sostingui, perquè l'artista acaba fent totes les altres tasques "alienes" a la creació. "El regal que m’emporto d’aquesta producció és que he demanat ajuda i he vist que hi ha xarxa i ganes que això canviï", conclou, també convidant altres companyies teatrals a treballar conjuntament per lluitar pel sector i perquè les condicions deixin d'estar subscrites a un "per amor a l'art", en lloc de poder ser una feina real amb què subsistir.