El orfanato, Lo imposible, Un monstruo viene a verme i, més recentment, La Sociedad de la Nieve, són pel·lícules clau per entendre el cinema espanyol d'aquest segle XXI. No només duen el segell inconfusible del director i productor J.A. Bayona, també sonen gràcies al reusenc Oriol Tarragó, dissenyador de so i peça clau en totes elles.
Així mateix, Tarragó compta amb sis Premis Goya i vuit Gaudí, entre altres guardons i nominacions, que reconeixen la seva trajectòria internacional, al capdavant de la sonoritat de produccions com Las leyes de la frontera, Jurassic World - El reino caído, El secreto de Marrowbone, REC o Los ojos de Julia.
En una conferència al Centre de Lectura de Reus, va descobrir als espectadors i espectadores alguns dels detalls i curiositats de la dimensió sonora del film que recorda els supervivents del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana i la importància d'aquells que no van tornar de la muntanya.
«El so és sensibilitat». Aquesta és la seva carta de presentació a les xarxes socials, per què?
Normalment, estem acostumats al tècnic de so, que és molt necessari i és part del meu equip, però és la persona que entén d'enginyeria i no es té en compte la part creativa del so, aquella que ens emociona i ens tramet emocions. Pel to de la veu d'una persona, entenem si està trista, si està contenta... i ens dona moltíssims matisos. És una manera d'emfatitzar una part de nosaltres que està desatesa, potser, per un àmbit social. Per tant, és una "introducció" una mica reivindicativa.
Precisament, en el món del cinema, en les pel·lícules, la funció del so és col·locar o conduir l'espectador en una emoció concreta.
El que hem de fer en el cinema és el que fem en la vida real amb els nostres ulls i les nostres orelles, que és dirigir el focus d'atenció, focalitzar sobre una cosa determinada. La meva feina, entre altres coses, és explicar a l'espectador quin és el focus d'atenció i portar-lo navegant dins l'emoció.
En els seus inicis, què va cridar-li l'atenció per acabar desenvolupant aquesta passió o interès pel so?
Jo crec que, de manera inconscient, des de petit he sigut dissenyador de so. Quan vaig veure Star Wars, les primeres pel·lícules, al cinema, jo pensava en la seqüència de les motos que van pel bosc i després jugava a casa i m'imaginava com es feien aquells sons, els intentava reproduir amb la boca. Em va marcar molt també Blade Runner, de Ridley Scott. En general, el cinema concentra idees molt complexes en hora i mitja i volia saber com es feia.
«La meva feina, entre altres coses, és explicar a l'espectador quin és el focus d'atenció i portar-lo navegant dins l'emoció»
Per això va decidir estudiar cinema?
Si, d'alguna manera tenia aquesta sensibilitat i, a l'Escola de Cinema, em vaig adonar que el so estava molt desatès, sobretot a la nostra indústria, i vaig pensar que hi havia molt per fer. En aquella època, la figura del dissenyador de so encara no existia, havia pensat ser director de fotografia i vaig explorar les dues vies, però a la classe de so érem pocs alumnes. Fent pràctiques, vaig decidir tirar pel disseny de so, perquè el so directe no era per a mi, i sense adonar-me'n han passat 30 anys.
A l'hora de treballar, té unes pautes marcades de base?
Evidentment, la nostra eina és la tecnologia i actualment és més fàcil d'entendre perquè està aplicada a gairebé totes les professions, però l'any 1999 era complicat -el meu pare és arquitecte i encara es dibuixaven els plànols a mà-. L'àmbit del so és més complex perquè hi ha un desconeixement d'aquests fonaments tecnològics i físics, perquè la meva feina al final són ones sonores, i hem de saber generar-les, distingir les freqüències i altres conceptes.
Quin percentatge hi ha realment de creativitat i quin de disciplina?
Entra en joc també el llenguatge audiovisual del cinema, els valors vinculats a cada estil cinematogràfic i cal entendre com funcionen per evocar-los. La part tecnològica, el llenguatge i la creativitat es combinen per estar al servei d'allò que la pel·lícula vol explicar. Després, jo tinc un perfil més creatiu i hi ha membres del meu equip molt més tècnics... és com un arquitecte que treballa amb enginyers perquè una idea s'aguanti.
La creativitat va molt lligada a la incertesa, a la necessitat d'experimentar determinats sons en funció del que requereix el film.
Totalment, és com una cuina experimental, provem sons perquè aquesta experimentació és molt important per anar trobant el camí. Perquè potser has trobat un so molt interessant, però ha de tenir un sentit; t'agrada tant que el vols posar sí o sí, però potser no és adequat.
«El silenci és molt poderós; com passa amb la foscor, quan sents una petita espurna de llum, aquesta ho és tot»
Per això, és tan important el procés de pre-producció en què fa una anàlisi dels paisatges sonors abans d'iniciar el rodatge?
El disseny de so és aquesta dimensió d'entendre la pel·lícula des del pla sonor i fer un exercici sobre una pel·lícula que no existeix encara n'és el punt de partida. Entendre quins sons necessitaré, quins sons tinc, quins s'han de crear o es poden comprar d'arxiu... En el cas de La Sociedad de la Nieve, han de ser sons reals, no és un film de ciència-ficció.
A la pel·lícula, més enllà de la varietat sonora, tenia un gran protagonisme el silenci.
En el dia a dia no hi ha silenci absolut, tampoc en el cinema; passa poques vegades perquè abaixar tots els volums és molt arriscat i s'entén com un error, com si el projeccionista hagués apagat els altaveus. El silenci és molt poderós, és l'absència de so i, com passa amb la foscor, quan sents una petita espurna de llum, aquesta ho és tot. Hem jugat amb aquest element perquè ho vam aprendre de manera natural a la muntanya, on és un element més. També, hi ha moments a la pel·lícula de molta dinàmica, passem de molt de soroll al silenci de manera abrupta per evidenciar el clima extrem de la muntanya. Volíem expressar aquest contrast i violència alhora.
I es posa èmfasi en aquest silenci absolut, quan no hi ha soroll i els personatges escolten el seu propi cos, els batecs, la respiració...
Vivim en una societat on estem envoltats constantment d'informació i soroll i, d'alguna manera, és difícil saber què volem, arribar als nostres sentiments perquè hi ha moltes interferències. És difícil sentir alguna cosa en un lloc molt sorollós i, al mateix temps, el silenci ens ajuda a ressaltar les coses importants. Quan posem el silenci, no estem dient a l'espectador "com s'ha de sentir" i és ell qui s'ha d'involucrar.
La seva tasca a La Sociedad de la Nieve ha obtingut un "paper" destacat i molt positiu entre la crítica i els espectadors, fet poc habitual.
Ha sigut molt, molt únic. Aquesta pel·lícula ha arribat molt des de la dimensió sonora. La història ja la sabíem, ja sabíem què va passar, i La Sociedad de la Nieve intenta explicar què van sentir per entendre per què van fer el que van per. No és el que va passar. I per això el so ha ajudat tant, perquè és una comunicació amb l'espectador, que J.A. Bayona volia que fos més sensorial, més emocional, que cerebrada.
Ha explorat sons en aquesta pel·lícula amb què mai havia treballat, què li ha aportat aquest projecte?
Aquest tipus de produccions t'aporten molt perquè et permeten tenir molta informació i fer una immersió molt profunda en la història i el que l'envolta per prendre decisions d'una manera més coherent i fidel a una emoció. Ha sigut una pel·lícula molt enriquidora professionalment i personalment, en ambdós terrenys.
«Es tractava de fer una producció més minimalista, perquè la idea fos potent i el missatge arribés de manera clara»
Què és el que més destacaria?
En l'àmbit personal, tota una sèrie de missatges del film i el fet d'haver conegut els supervivents i haver viscut una experiència similar per posar-se en la seva pell, entendre'ls i intentar digerir la història, processar-la i explicar una cosa nova. Ha sigut un procés intens i dur, però, en l'àmbit professional, he explorat tècniques i elements que sinó no hauria tractat mai. Potser, no m'hauria atrevit a fer-ho.
Quin considera que va ser el repte principal en el pla sonor?
Intentar no omplir la pel·lícula de sons i de música aclaparadora, no volíem que fos molt intensa, però que després l'espectador no entengués molt bé com s'havia de sentir. Es tractava de fer una producció més minimalista, perquè la idea fos potent i el missatge arribés de manera clara; ha sigut una feina de depurar.
Ara van una mica "de baixada" després de mesos de promoció i nombrosos premis. S'ha sentit aclaparat, ha tingut temps de pair aquest èxit?
Ha sigut molt intens a tots els nivells i, quan vaig acabar la pel·lícula -molt a correcuita per entrar a la carrera dels Oscars-, va ser un tancament instintiu i no m'esperava que tothom comencés a parlar del so. Sabia que havíem fet una pel·lícula interessant, no sé si bona, i després va venir tot plegat i em sento afortunat d'haver-ho pogut viure perquè és un reflex de l'esforç i de fins a on hem arribat. Les promocions als Estats Units, Londres, Madrid, París; screenings, Q&A... és com una campanya electoral i com a dissenyador de so no és habitual, perquè acostuma a ser part de la feina dels actors i directors. Em va agradar molt, però mentalment és estressant perquè, al final, sembla que els premis siguin l'objectiu. Jo intento baixar a Reus, estar amb la família i els amics a Cambrils per tocar de peus a terra i saber per què faig les coses.
En aquesta línia, la docència a l'ESCA l'ajuda a no perdre de vista la "realitat"? Estar en contacte amb el talent que s'està cuinant.
M'agrada molt donar classe, ara disposo de menys temps, però faig xerrades i tallers en altres universitats i festivals de cinema. És un intercanvi amb les noves generacions i el fet d'ordenar les meves idees m'ajuda a veure deficiències i coses a millorar; deixes de funcionar "per inèrcia" i també racionalitzes la part més emocional.
Li agradaria tirar endavant algun tipus de formació a Reus per a joves talents?
Les històries són fonamentals en el cinema i penso que hi ha talent, per això, crec que es podrien fer alguns tallers o espais creatius on es pogués fer, sobretot, seguiment de guions, ajudar a fer créixer idees, aplicar uns filtres... Els guionistes depenen d'un productor que pagui i, llavors, aquests ajuts podrien servir per descobrir talent amagat de la província i tirar projectes endavant.
Com a reusenc, quin vincle manté amb la ciutat? Li agradaria, per exemple, ser pregoner de la Festa Major?
Vaig ser pregoner del meu barri fa uns anys i el 2023 em van donar la Medalla de la Ciutat de Reus. Si em demanessin ser pregoner, ho seria, però em faria especialment gràcia encendre la Tronada perquè a casa dels Tarragó som molt piròmans. És la meva família que em vincula amb la ciutat, però hi tinc molts bons records del teatre i de quan de petit participava en moltes de les activitats culturals. Reus em va fer trobar un tresor: em va ajudar a descobrir la meva vocació.