Josep Miquel Garcia (Elgoibar, 1957) és la persona que, durant vint anys, ha estat al capdavant de la Fundació Apel·les Fenosa i el museu que hi ha a la casa del Portal del Pardo. Coincidint amb l’efemèride, Garcia ha decidit fer un pas al costat i donar per tancada la seva etapa al capdavant de l’equipament vendrellenc.
En l’acte d’inauguració dels esgrafiats de la façana que dona al carrer de les Quatre Fonts, el fins ara director va rebre un reconeixement per la seva incansable tasca. Des de TarragonaDigital hem volgut parlar amb ell per recordar com han estat aquestes dues dècades de dedicació als Fenosa, la seva obra i la seva casa.
—Com va anar l’acte dels esgrafiats? Suposo que va ser molt emocionant el reconeixement que va rebre.
—Va ser una sorpresa, perquè no sabia que dins de l’acte hi havia una atenció dedicada a mi personalment. A més, com que coincidia amb els vint anys de l’obertura del museu, jo vaig voler que prèviament hi hagués una trobada al jardí de gent que ha estat familiarment vinculada a l’equipament, per fer una foto a les escales. Va ser tot molt reconfortant. I sobretot el que he notat és que la intervenció de la façana ha estat molt ben rebuda per la gent del Vendrell. Em trobo gent pel carrer que m’ho diu.
—Ha estat una decisió personal la de plegar? Quins n’han estat els motius?
—Sí, a mi just m’arriba l’edat de jubilació i, després d’haver escrit més de 3.000 articles, haver comissariat més de 200 exposicions i haver escrit 50 llibres, trobo que ja he arribat a un punt de la meva vida que hi ha hagut una mica d’esgotament. No hi ha cap altra motivació. Jo em vaig dedicar a Apel·les Fenosa perquè, de tots els artistes que havia conegut, n’hi havia tres o quatre pels quals sentia devoció, i ell n’era un. Per tant, ha estat un privilegi i la decisió no té res a veure amb un cansament respecte a la fundació o al Vendrell.
—Mirant una mica enrere, com va sorgir la possibilitat de posar-se al davant de la Fundació Apel·les Fenosa?
—L’any 1987 jo era delegat d’Arts Plàstiques de la Generalitat i s’estava negociant la compra del llegat de Fenosa. Un dia estava al meu despatx del Palau Moja i va entrar la Nicole Fenosa per acabar de tancar el tema. Em vaig quedar parat de l’energia i les ganes que tenia. Em va sorprendre molt el seu caràcter, perquè era molt inhabitual entre la tipologia dels artistes que venien a demanar coses a la Generalitat. Vam connectar molt bé.
En aquell moment l’Apel·les ja era molt gran, i la Nicole estava intentant crear la fundació a França, però no se’n va sortir perquè el govern francès obligava a garantir un cabal econòmic suficient perquè la fundació tingués assegurat el futur i ella no hi arribava. La llei catalana era diferent, i jo la vaig ajudar a fer-ho aquí. Quan la fundació es va crear el 1999, jo ja vaig ser des del principi membre fundacional. Tres anys després va obrir el museu i jo vaig passar a ser director de la fundació.
El museu i la casa del Portal del Pardo
—Des del primer moment estava clar que la seu de la fundació havia de ser al Vendrell o es van contemplar altres opcions?
—No, estava claríssim que havia de ser aquí, perquè l’edifici era propietat de la Nicole i no hi havia una altra alternativa. Es va signar un contracte amb la fundació per a la utilització de la planta baixa i el jardí i es reservava les plantes superiors per a l’ús i l’habitatge de la Nicole.
—Va ser molt de treball habilitar la planta baixa i el jardí com a museu?
—Sí, perquè la Nicole vivia a dalt i el projecte arquitectònic que es va fer xocava molt amb el que ella pensava. La Nicole sempre donava molta importància als artesans, i adorava els serrallers o els paletes, els feia més confiança que als arquitectes. Això va provocar moments de tensió (riu). Però el projecte era molt respectuós amb l’espai físic.
— Com ha estat la relació amb l’Ajuntament del Vendrell durant aquests vint anys?
—Ha estat molt fluida perquè la Nicole era molt seductora i molt empàtica, quan ella tenia un problema es presentava a l’Ajuntament i es posava a plorar fins que la rebia l’alcalde. Però tots els alcaldes o alcaldesses adoraven la Nicole, perquè era una persona molt extremada. Si per exemple hi havia obres al carrer i ella veia un camió que s’aproximava massa a la casa, s’estirava a terra fins que el camió parés. Jo, quan hi ha algunes situacions, sempre penso què faria la Nicole, però em veuria incapaç de fer aquestes coses (riu). Realment es feia estimar i des de l’Ajuntament sempre van mirar de correspondre a les seves necessitats.
—És a dir, que les administracions han entès sempre la importància d’aquest espai i han correspost com pertocava...
—Sí, perquè crec que tothom és conscient —i si no, s’ha de dir ben clar— que si l’Apel·les no hagués comprat això, avui dia no tindríem el Portal del Pardo. O s’hauria esfondrat o seria un edifici d’habitatges, amb tota claredat, perquè costa molt el seu manteniment. I no només el van mantenir, sinó que després el van regalar al Vendrell.
—Hi ha un abans i un després amb la mort de Nicole Fenosa? Va suposar un canvi en la gestió del museu i la fundació?
—Sí, primer de tot perquè ella va patir tres o quatre anys finals molt difícils i l’acompanyament que nosaltres vam fer va ser molt dramàtic. La seva salut es va complicar molt i ella no es deixava ajudar, tot i que alhora estava molt disgustada amb si mateixa per la situació. A París no tenia ningú de confiança per cuidar-la i, si queia o li passava alguna cosa, ens trucava a nosaltres. Va ser molt dur i molt difícil, quatre anys molt dolorosos.
Tampoc va ser fàcil la gestió de l’enterrament a Montparnasse, on hi havia l’Apel·les, així com la repatriació del seu patrimoni, perquè l’Estat francès va posar tots els inconvenients. Al final es va aconseguir, però tot això va recaure sobre mi i és una cosa en la qual a vegades encara somio. Però en el fons me n’alegro d’haver-ho fet jo.
Una casa per a tots els vendrellencs
—Actualment la casa del Portal del Pardo es troba en procés de rehabilitació. Com se l’imagina en el futur? Com hauria de ser?
—Doncs bé, la casa del Portal, encara que estigui referenciada als Nin, als Guimerà o al cònsol de França, jo crec que és l’autoretrat de Fenosa. Ell se la va saber fer seva, la va conservar i va anar eliminant elements afegits que hi havia. Quan s’acabin les obres actuals, jo crec que hi ha d’haver un canvi, perquè la restauració que jo he dissenyat implica que es puguin veure interiors de la primera planta i que es pugui voltar per dalt.
L’Ajuntament i el Vendrell han de decidir com enfoquen el Portal del Pardo ara que s’obren noves perspectives. També hi ha elements de la història de la casa que encara s’han d’estudiar, i hi ha un jardí que podria ser públic. A partir d’ara, la gent s’ha de fer seva aquesta casa, alhora que ha de servir per explicar la història de 500 anys del Vendrell.
—Creu que la gent del Vendrell s’ha anat fent seu Apel·les Fenosa en aquests vint anys?
—L’acceptació de l’Apel·les i la Nicole Fenosa per part dels vendrellencs ha anat canviant. Jo m’he esforçat molt a regenerar el cercle cultural al voltant de Fenosa i crec que ho he aconseguit. Molta gent l’està descobrint i són entusiastes que estan rellançant idees i projectes sobre Fenosa.
I pel que fa a la població en general, em complau molt veure que l’edifici ha trencat una barrera molt gran. La rehabilitació de la façana ha causat molta sorpresa, perquè abans quedava més opaca o més distant, i això la gent t’ho comenta passejant pel carrer. És molt més amable. Fenosa sempre deia que volia que les seves escultures interpel·lessin a la gent i els diguessin ‘bon dia’, i crec que la casa ara mateix també ho fa això. En aquest sentit, és un bon reflex del que és l’obra de Fenosa.
