Antoni Rovira i Virgili

Actualitat i vindicació d'Antoni Rovira i Virgili

Any rere any s’editen llibres de l’historiador nascut a Tarragona

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 – Perpinyà, 1949) és un dels nostres historiadors més eminents. Des de fa anys que ja forma part dels nostres clàssics al costat de Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives. I, ja més actuals, ens topem amb grans historiadors com Josep Benet, Josep Fontana, Josep Massot, Hilari Raguer, Josep Termes i Pierre Vilar, entre altres.

Rovira i Virgili és un historiador que no prescriu, i prova d’això és que els darrers anys s’han publicat tres llibres inèdits, se n’han reeditat d’altres i s’han dut a terme algunes jornades i actes amb motiu dels setanta anys de la seva mort, una commemoració que per desgràcia va passar bastant desapercebuda.

La commemoració pels setanta anys de la mort

Com dèiem, el 2019 i el 2020 la besneta de Rovira i Virgili, Maria Calvet, va impulsar una sèrie d’actes per celebrar els setanta anys de la mort de l’historiador, un decés que tingué lloc en terres nord-catalanes. El 13 de desembre del 2019 es va celebrar un acte al jardí de la Torre Maria (al barri de la Font d’en Fargues, al districte d’Horta-Guinardó de Barcelona), que va ser la casa de l’historiador i on ara viuen els seus descendents. L’acte es va centrar en una lectura dels seus textos i va ser el tret de sortida de l’efemèride. Unes setmanes més tard, el 24 de gener del 2020, es va celebrar al casal Font d’en Fargues, i organitzat pel grup Arxiu i Memòria, l’acte “Exili i conseqüències”, en el qual les estudiants Martina Hurtado i Cristina Hernández van presentar el treball de recerca “La recerca del refugi”, es va projectar el documental de l’exili republicà Refuge (1939), de Jean-Paul Dreyfus, i finalment va comptar amb una conferència de Maria Rosa Corredor, filla d’exiliats i professora de literatura francesa de la Université Stendhal, la qual va explicar el seu testimoni de l’exili republicà. En el mateix casal es va inaugurar una exposició fotogràfica sobre la vida de la bibliotecària Teresa Rovira, filla de l’historiador. La commemoració es va cloure el 6 de juny del 2020 amb la representació teatral, al jardí de la Torre Maria, d’una de les obres insignes de Rovira, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Recordem que Els darrers dies... és un dels testimonis més vius i punyents de la derrota i de l’exili en forma de memòries, o de narració històrica, que la companyia Terra Teatre ha portat al teatre i que s’ha anat representant en diverses poblacions de Catalunya.

El 14 de desembre del 2019 el Museu Memorial de l’Exili i la Direcció General de Memòria Democràtica (Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya) van organitzar la “Jornada d’homenatge a Antoni Rovira i Virgili. 70 aniversari de la seva mort”. La jornada es va desenvolupar al Pertús, La Jonquera i Agullana, llocs d’establiment temporal i de pas dels exiliats catalans en retirada, i va incloure un homenatge al cementiri del Pertús (lloc on l’historiador és enterrat actualment, després que traslladessin les despulles des del cementiri de Perpinyà), una taula rodona, lectures de poemes, una visita al museu i la presentació de l’obra de teatre Els darrers dies de la Catalunya republicana, de Jordi Hervàs. Els conferenciants que van intervenir van ser Josep Murgades, Elena de la Cruz Vergari, Enric Pujol i Josep Maria Roig, tots professors universitaris i estudiosos de l’obra de Rovira.

Els llibres, inèdits i reeditats, d’Antoni Rovira i Virgili

Cal remarcar la notable quantitat de llibres que s’han publicat de i sobre Rovira i Virgili el darrer lustre, concretament 6. En farem un repàs:

Les valors ideals de la guerra. El títol del volum ja sorprèn, tant pel contingut com gramaticalment, atès que quan es va publicar per primera vegada, a finals del 1916, el substantiu “valor” era designat normativament com a femení. El 2016 el Centre d’Història Contemporània de Catalunya de la Generalitat de Catalunya  va decidir encertadament reeditar-lo amb uns estudis que contextualitzen l’obra (la segona edició es va publicar el 1920). L’historiador i director del Centre Jaume Sobrequés en fa una encertada presentació, i el també historiador Josep Maria Roig n’escriu l’estudi introductori “No una guerra, sinó la guerra”. Del rigorós estudi de Roig en voldria destacar dos punts: en primer lloc, pot sorprendre el lector que un demòcrata i pacifista com Antoni Rovira i Virgili aposti pels “valors” d’una guerra. No es tracta d’una contradicció, sinó d’un compromís amb el bé en ple auge alemany davant del que ell considera “el mal”. Cal tenir present que la Primera Guerra Mundial va obligar a tots els intel·lectuals a definir-se. I és que en el seu estudi Roig desemmascara el fals pacifisme i europeisme que s’ha atribuït a Stefan Zweig  durant la Primera Guerra Mundial (no pas en la Segona), el qual va donar suport públicament al bàndol alemany i que fins i tot va trencar l’amistat amb amics que precisament no eren germanòfils. En segon lloc, Rovira va creure en la guerra de les idees al costat de la guerra de les armes. L’historiador creia que la guerra serviria per alliberar les nacions i que, per tant, prendre part pel bàndol antiimperialista podria repercutir positivament per a Catalunya i el seu alliberament. Aquest és, doncs, el context que explica la redacció de l’obra.

L’Estat català.Estudi de dret públic. Es tracta d’un treball monogràfic de temàtica jurídica que va ser premiat en els Jocs Florals de 1947 celebrat a Londres. El llibre, a cura del professor Xavier Ferré i que fins ara havia restat com una obra inèdita, va ser publicat el 2016 per Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Segons el mateix Rovira, “L’ànima d’una nació tendeix vitalment a encarnar-se en el cos d’un Estat. L’ànima catalana, avui com ahir, demana l’Estat català. [...] | En tres parts dividim el nostre estudi: Primera: Antecedents històrics. Segona: Programes i projectes d’autonomia en l’època contemporània. Tercera: Organització i facultats de l’Estat català. | Un procés històric, una realitat política, un problema jurídic: sota aquests tres aspectes examinarem el cas dels catalans, vell de segles, però perdurable; cas d’ahir, d’avui i de demà, com tots els casos autèntics del deler de llibertat en els homes i en els pobles”. És una bona redescoberta.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l’èxode català. Aquesta peça mítica, escrita en ple èxode republicà i publicada per primera vegada el 1940 a Buenos Aires per Edicions de la Revista de Catalunya, s’ha reeditat diverses vegades: Curial Edicions Catalanes la va reeditar el 1976, però el llibre va ser segrestat per ordre governativa; el diari Avui el 1989, en dos volums; Edicions Proa, el 1999; i finalment Acontravent el 2014, una reedició que es va poder dur a terme gràcies al micromecenatge popular a través de la plataforma Verkami. Com ja hem comentat, el 2016 l’obra es va portar al teatre.

El cas és que el mateix 2016 Editorial Base la va publicar en castellà, i ara ens trobem que el llibre es pot trobar en aquesta llengua però no en català, ja que la darrera edició, la d’Acontravent, està esgotada. Qui la reeditarà de nou?

Obra poètica: La collita tardana i La collita darrera –Poesia inèdita–. L’editorial l’Obrador Edèndum, de Santa Coloma de Queralt, va publicar el 2017 aquests dos volums presentats en una bella edició. D’una banda, es recupera La collita tardana, publicada per Edicions Catalònia a Mèxic el 1947. D’altra banda, es reuneix tota la poesia inèdita de Rovira escrita durant els anys d’exili (1945-1949). De La collita tardana (1945-1947) en destaquem, de l’apartat introductori, un text de Teresa Rovira, i també un escrit de Maria Calvet, filla i besneta de l’historiador respectivament. Elena de la Cruz és la curadora de l’edició dels dos volums, i en el recull de la poesia inèdita publica un llarg estudi sobre l’obra poètica de Rovira i Virgili. Cal celebrar novament el suport de la Diputació de Tarragona i de la Universitat Rovira i Virgili perquè l’edició de l’Obra poètica fos una realitat.

La victòria de Pompeu Fabra. El llibre, a cura de Jordi Ginebra, fou publicat el 2018 per Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. És un recull de 29 articles que Rovira i Virgili va dedicar a Pompeu Fabra  entre 1910 i 1948. No ens hi estendrem perquè ja en vaig parlar en un article anteriorment.

Breu resum de la història de Catalunya / La qüestió de Catalunya. Es tracta d’una edició bilingüe, en català i francès, editada el desembre del 2019 per Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. De fet, l’original, inèdit fins aleshores, era en llengua francesa, i els seus curadors, Josep Maria Roig Rosich i Elena de la Cruz Vergari, van decidir que calia traduir-lo al català. El llibre ha passat injustament desapercebut per causa de la pandèmia, i no se’n va fer cap presentació ni divulgació quan va sortir.

Aquest volum té molta més importància de la que sembla. Cal contextualitzar el moment en què Rovira escriu aquests textos: aleshores ell es trobava a la França mig lliure mig ocupada de Vichy, que comandava el controvertit general Pétain. Era el 1940 i acabaven de detenir, extradir, empresonar i afusellar el president Companys. Hi havia el perill que Tarradellas, Gassol i Nicolau d’Olwer, també detinguts i pendents d’extradició, correguessin la mateixa sort. És en aquest context, i segurament empès per Tarradellas, que Rovira i Virgili escriu (vers 1940-1941) en francès el Bref résumé de l’histoire de la Catalogne perquè els advocats defensors dels presos polítics d’aquell temps coneguessin mínimament la història de Catalunya i poguessin defensar els seus cients argüint que la persecució que patien era política i secular. Per tant, el que dóna valor als textos de  Rovira i Virgili  és el seu compromís personal amb Catalunya i amb els seus companys d’exili publicant uns escrits valents i signats per ell tot jugant-se la vida. El llibre té un estudi introductori impecable de Josep Maria Roig que, a més, aporta la novetat, de manera sintètica però aprofundida, sobre les relacions entre Catalunya i França al llarg de la història, ja des del segle IX. No em consta que fins ara ningú hagués treballat mínimament les relacions de veïnatge amb França d’una manera general.

La question de la Catalogne, escrit entre 1945 i 1948, és un complement al llibre anterior. Es tracta d’un text pensat per ser enviat a les ambaixades i als cònsols de la Segona Guerra Mundial remarcant que els catalans perseguits pel feixisme també volen ser presents a l’Europa d’avui amb representació pròpia. Com escriu Roig: “constitueix una panoràmica general sobre Catalunya, però centrada majoritàriament en l’època contemporània i pensada i projectada cap al futur. Un futur lluny de l’Espanya franquista i prop de les nacions lliures [...]” (p. 47).

Són diversos els títols dels llibres d’Antoni Rovira i Virgili que es poden trobar al mercat. A banda dels esmentats, Editorial Base és qui més n’ha editat els darrers anys, però si l’àvid coneixedor de Rovira i Virgili fa una mica de cerca, trobarà uns quants títols més d’ell i sobre ell publicats en diverses editorials. A tot plegat cal destacar que la biografia d’Artur Bladé i Desumvila Antoni Rovira i Virgili i el seu temps, publicada per l’extinta Fundació Vives Casajauana el 1984, encara es pot adquirir. La distribueix Rafael Dalmau Editor.

Valgui aquest article divulgatiu per fer un estat de la qüestió de l’obra d’Antoni Rovira i Virgili  i també per defensar-ne el seu llegat intel·lectual, ben vigent. Dol de constatar que la Revista de Catalunya, que ell va fundar, i malgrat els suggeriments que hem fet alguns, tampoc no s’hagi fet ressò ni de l’efemèride ni d’alguns dels darrers llibres publicats. El seu compromís intel·lectual i la seva valentia –una actitud que avui trobem a faltar en força d’aquells que viuen de la ploma– els reivindiquem com a exemple d’historiador compromès més enllà d’intentar objectivitzar la història que explica.