Adéu als Cinemes Méliès

Façana on hi havia els antics Cinemes Méliès de Barcelona. | M.G.
 

En aquest bitllet em prendré la llicència de no parlar de cap tema relacionat amb Tarragona ni amb el Baix Penedès. Tal com el company Antonio Ramos es va veure impel·lit a dedicar un article a la figura de Kobe Bryant després de l’accident d’avió que va posar fi a la seva vida el passat mes de gener, ara jo sento la necessitat de fer un recordatori per una altra pèrdua que hem patit en aquest desafortunat 2020, en aquest cas, la dels barcelonins Cinemes Méliès.

Situats al bell mig de l’Eixample esquerre, els Méliès eren uns cinemes diferents, únics, en els quals es combinaven els grans clàssics de totes les èpoques amb el cinema d’autor més contemporani. Oberts el desembre del 1996 pel director barceloní Carles Balagué (‘La Casita Blanca’, ‘Arropiero’), aquests cinemes van ser, durant els meus anys de vida a Barcelona, pràcticament la meva segona casa.

Acostumat a la mediocritat de les cartelleres dels multicinemes de la demarcació de Tarragona, poder tenir a cinc minuts del meu pis dues sales on podies gaudir en pantalla gran dels grans clàssics de tots els temps —ja fossin de Wilder, Lang, Hitchcock, Cukor, Mankiewicz, Coppola, Scorsese, Tarantino, els Cohen o Lynch— era poc menys que tenir un accés directe al paradís.

Sovint havia passat tardes senceres dels meus anys d’estudi a Barcelona tancat en aquest cinema, ja fos encadenant sessions o veient epopeies de quatre hores com ‘Allò que el vent s’endugué’, amb pausa de 15 minuts al mig perquè la gent sortís a fumar al vestíbul (eren altres temps).

Potser molts no compartiran la meva apreciació que els Méliès eren els millors cinemes de Barcelona, i es decantaran per altres sales també memorables com els Verdi. Però en el meu cas, la proximitat acaba decantant la balança. Poder anar qualsevol dia de la setmana, acabat de sopar, a quatre passes de casa teva per veure amb tots els luxes ‘Ser o no Ser’ d’Ernest Lubitsch era un plaer enorme, que dubto que pugui tenir mai més.

Els Méliès van salvar un primer ‘match-ball’ l’any 2011, després que un incendi obligués a tancar les dues sales temporalment. Per sort, mesos després reobriria i tindria una segona vida, més centrada en el cinema actual d’autor, que s’ha acabat estroncant —i sembla que de manera definitiva— amb el coronavirus. Quan el passat 23 de febrer hi vaig entrar per veure l’oscaritzada ‘Parásitos’ poc em pensava que seria l’últim cop que ho feia. Però sembla que així serà.

A la façana del número 102 del carrer Villarroel ja no hi llueix el cartell dels cinemes, com tampoc hi ha la cartellera a l’entrada. Tot i la profunda tristesa que suposa la seva desaparició, només em queda donar les GRÀCIES als Méliès i als seus responsables per haver-me fet passar tants bons moments en aquelles sales. Moments que ja ningú em prendrà. Fins a sempre!

"El Bitllet: «Fer les coses bé», per Albert Fuertes»" "La Mònica és molt discreta, per Miquel Bonet"