L'exposició que mostra la Tarragona confinada i el Tinglado 2 reobre portes

Als exèrcits desarmats

«El sector cultural és un jonc col·lectiu que es doblega fins a l’asfíxia, però que no el veuràs caure ni partir-se»

M’hauràs de disculpar, amic lector, però aquesta vegada arribo a això del bitllet d’opinió en baixa forma i a prop del que diríem desentrenat. Ja sol passar quan es torna de vacances, per molt que aquest 2020 no estigui sent un any on passin les coses que sempre solen passar. Encara en salvarem aquesta.

Diria que m’he perdut coses pel camí en la meva brevíssima retirada espiritual al monestir de Morfeu. No parlaríem de grans sorpreses, però. En menys del que dura un descans se’ns ha inhabilitat un altre President, se’ns ha evaporat la idea aquella tan moderna del Hard Rock i se m’ha buidat la nevera —no necessàriament per aquest ordre—, i ara penses que deu ser cert que el món torna a girar, però s’assembla massa a aquell món pre-Covid on encara passaven sempre les coses que solien passar. I qui dies passa, anys empeny.

No em trec de sobre aquesta sensació cíclica d’haver-me perdut desenes de notícies, però més aviat poques informacions. De fet, podria tornar a signar el darrer article que vaig escriure abans de fer via al monestir on renegava del tan nostrat maltractament al món de la cultura, i em tornaria a quedar avui tan ample.

No vull desistir. Massa sovint no ho veiem —i cal dir allò de ‘Paren el mundo, que yo me bajo’ que escriuria el brillant Quino—, però n’hi ha que sempre estan al peu del canó i amb la porta oberta. És en aquests dies d'oxigen quan he pogut tornar a gaudir en silenci del tros d’exposició fotogràfica de la Tarragona Confinada al Moll de Costa. De la interessantíssima col·lecció egípcia del CaixaFòrum, de les butaques limitades de la retrobada Sala Trono. Aneu-hi, si podeu. I d’un cinema que aquesta setmana torna a lluir amb tot el sentit i la sensibilitat del món.

Ells, que no han patit precisament poc aquest 2020, són entre el millor del que ens aguanta en peu. Amb el permís dels exèrcits desarmats de sanitaris i de mestres, els dos pulmons col·lectius als quals ens abraçarem plegats si algun dia volem ser algú. El sector cultural de casa nostra és l’altre jonc col·lectiu que podràs notar com es doblega fins a l’asfíxia, però que no el veuràs caure ni partir-se.

I ara hi torno amb el que protestava setmanes enrere en aquesta mateixa finestreta: que una societat que no cuida la cultura és una societat condemnada a mort, irremeiablement anestesiada, i que davant això no s’inventarà vacuna capaç de fer-nos els deures.


Comentaris