El Rancho, quina tristor

«Seguim esperant vacunes del cel mentre anem perdent els anticossos de l’empatia a cada cantonada»
Una persona surt, maleta en mà, per la porta del 'Rancho Grande' a primera hora del matí | Mauri

L’altre dia pensava, amb més tristor que satisfacció, que molt poques vegades m’han sabut explicar la diferència entre un sostre i un habitatge. Pensava que molt poques vegades ens hem fet la pregunta en veu alta. I pensava que els quinze pisos que han tapiat al Serrallo ni són quinze habitatges, ni ho han estat des de fa molts anys.

Dijous matí érem testimonis, i també ho dic amb llàstima, d’un operatiu policial que tard o d’hora veuríem al ‘Rancho Grande’. Ni la situació era sostenible per als ocupes del bloc, ni per als veïns que ja feia temps que evitaven la cruïlla. Em temo, però, que les tàpies serviran de poc.

Probablement evitaran que l’edifici cremi algun dia —i millorarà una mica la qualitat de vida dels veïns, cosa a celebrar—, però desallotjar el Rancho Grande no solucionarà l’arrel del problema de fons. Perquè el problema no són ni els quinze pisos ni les trenta-quatre persones. Mai ho ha estat.

«El Rancho mai van ser habitatges dignes, i ara les famílies desallotjades tornen a la casella de sortida»

El problema és que aquestes famílies mai han tingut accés al dret a un habitatge digne que mereixen, perquè quatre parets i un sostre no són un habitatge digne. El Rancho mai va ser un espai d'habitatges dignes, i el problema ara no es resol amb un esparadrap temporal.

M’entristeix molt, tot plegat. Més de 30 persones sense recursos s’han quedat sense el sostre que fins ara els protegia de la pluja. Un sostre deficient, insalubre, inhumà, però sostre al cap i a la fi. Reubicar-los en una pensió els retornarà a la casella de sortida.

Per això em temo que les tàpies serviran de poc. Les famílies desallotjades avui segueixen sense possibilitats d’accedir a un habitatge digne més enllà de la bona fe d’uns serveis socials que només poden garantir els mínims més mínims. Si aquestes famílies no es busquen ara les garrofes al Serrallo, ho faran a la Part Alta. O a Torreforta, o ho faran a Sant Salvador. Ho intentaran on puguin.

«La tranquil·litat que recuperen els veïns del Serrallo és l'única nota positiva en una història tristíssima»

Jo no crec gaire en maniqueismes, bàsicament perquè no els trobo útils, i també entenc les valoracions positives d’un veïnat que no aguantava més i que feia mesos que havia deixat de passar per la cruïlla per por a alguns dels ocupes del bloc. Un veïnat que mereix la tranquil·litat i la confiança que mereix tothom: era necessari. És l’única nota positiva en una història tristíssima.

Però em permetreu que avui posi el focus en l'altra cara de la moneda, sovint la menys atesa i escoltada. I jo em confesso del tot desubicat. L’altre dia pensava, quan voltava aquell matí pel ‘Rancho Grande’, que alguna cosa no estem fent gens bé.

Que o bé no ho estem fent bé, o bé cadascú de nosaltres vivim en la nostra bombolla mental individual i intransferible. O que per alguna raó ens espanten els debats complexos. O, senzillament, que tot plegat ens va i ens ha anat sempre massa gran. I ara seguim esperant vacunes del cel mentre anem perdent els anticossos de l’empatia a cada cantonada que creuem.

"El Bitllet | «Massa poc», per Aleix Duran" "El Bitllet | «Cementiri d'elefants», per Albert Oliva"