INVITACIÓ:

Et convidem al nou grup oficial de Facebook de TarragonaDigital on comentarem l'actualitat de TGN entre tots. APUNTEU-VOS CLICANT AQUÍ!

Beneït sigui el fruit

O sis idees desdibuixades des de l’arrest casolà
El Castell d'If, on el comte de Montecristo va passar un confinament menys amable. | Christophe Eyquem

En setmanes com aquesta, tot adquireix una nova dimensió. El meu carrer és, ara, dels coloms. La progressiva minva de vianants els ha donat treva i, en pocs dies afirmaria que han augmentat de volum, sense el soroll dels cotxes. Ara fan més soroll i semblen més. La gata, també enclaustrada, els persegueix a través del vidre. Ella està confinada dins del confinament i no es queixa, simplement busca un racó més fosc i més amagat encara.

 

En setmanes com aquesta, tot adquireix una nova dimensió. Més còmica, també. Un home camina enmig del carrer desert, esquivant la pluja i el vent del març marçot que no mata cap vella perquè estan tancades a casa. Combat amb savoir faire la tristor del dilluns de portes tancades més mullat de l’any. Com si el destí li parés una trampa, una punyetera ràfega de vent li arrenca ombrel·la i barret. Es posa a córrer, perseguint-los en el planisferi del carrer desert, mentre l’elegància amb la qual s’havia armat abans de sortir de casa s’escola com l’aigua, pel forat de les clavegueres. No hi ha ningú per ajudar-lo i la seva elegància és només una ombra reflectida a les llambordes.

 

En setmanes com aquesta, tot adquireix una nova dimensió. Els balcons i les terrasses s’han transformat en raconets sagrats, des dels quals podem entreveure i entresentir els veïns i amics que viuen prop nostre, ara tan lluny. «Ya veremos como acabaremos. De normal yo ya ni cobro ni mil euros al mes». La repartidora de correus té por del futur, com tothom, i s’exclama per a qui vulgui escoltar-la, mentre les bosses de la compra i els animals de companyia —acompanyats de vianants temorosos— circulen respectant la distància de seguretat. Anar al supermercat és la gran aventura i gairebé em sembla sentir allò de blessed be the fruit de la sèrie aquella de la que tothom parlava l’any passat.

 

En setmanes com aquesta, tot adquireix una nova dimensió. Acabo de prémer el botó que ha posat fi al l’esperada videoconferència amb les confidents del dia a dia. En un univers de normalitat, estaríem pagant el compte i maleint-nos perquè l’endemà hem de llevar-nos aviat, però avui el ‘clic’ del ratolí fregant la taula, la sobresaturació de la xarxa, els micròfons que s’acoblen i els teclats que no van ens fan enyorar aquell dia a dia estúpid, quan correm per agafar l’autobús. Les copes, al dringar contra la pantalla, esquitxen les seves cares pixelades i a la pantalla de l’ordinador hi apareixen petits puntets de color verd que encara ho fan més estrany tot plegat.

 

En setmanes com aquesta, tot adquireix una nova dimensió. Ens passem la vida clamant pel temps lliure al pati de casa maquillat que són les xarxes socials i ara, que ens l’imposen, només podem pensar en iniciatives que ocupin el temps lliure. Internet és gairebé un bé de primera necessitat i omplim els ‘timelines’ de concerts en 'streaming', classes de totes les disciplines obertes a tothom i cursos gratuïts. Quan acabi la reclusió, serem capaços de tornar-los el favor invertint en les seves activitats i pagant l’entrada?

 

En setmanes com aquesta, tot adquireix una nova dimensió. Edmond Dantès passa 14 anys aïllat tancat en un calabós del Castell d’If. Robinson Crusoe resisteix 28 anys en una illa amb poc més que quatre fustes. Piscine ‘Pi’ Patel sobreviu a 227 dies en una barca acompanyat només per un tigre de bengala que ha anomenat Richard Parker. Cap d’ells tenia Internet. No deixem que aquests dies de reclusió es converteixin només en una crònica de les sèries que ens hem empassat a través d’alguna plataforma digital.

Més notícies de la categoria El Fòrum