De geranis i llençols

«Sorolls, interferències, grandiloqüències, lluny ara del petit oasi de cadascú, d’aquesta casa intrínseca i íntima que havíem oblidat»

Volia escriure de geranis i llençols, de balcons i una mica de sol. De les coses simples, del pas del temps privilegiat, ben calents en llars afortunades i de la sort que en tenim, de tot això. Ja ho sabeu tot: xifres, relats confinats, opinions i gent fent el ruc arreu. Només volia escriure sobre el vermell de la flor i aquell trosset de cel que frega un terrat.

 

Perquè si, perquè tot es congela i res val més que una vida, i una vida val el que val un Sol, deia aquell. Sorolls, interferències, grandiloqüències, lluny ara del petit oasi de cadascú, d’aquesta casa intrínseca i íntima que havíem oblidat, dia a dia, entre ridícules disputes de melic, creient-nos el centre del món.

 

Volia escriure de geranis i llençols, de l’alfàbrega a la finestra i del soroll nítid del camió. De l’avi que se n’ha anat, de l’aroma sonor del tallagespa, de les seves orenetes al capvespre, dels dinars de dimecres, de la becadeta al sofà. Ara, res val més que un record clar, que l’estima que perdura mentre el pensem ben aïllats, alegre i autèntic.

 

Només volia escriure de llençols i geranis, d’un tel que ens envolta i ens abraça, d’un teixit que ens aglutina i ens iguala com a minúcies vulnerables, que no són res. Volia escriure d’un pètal, de la bellesa petita rere un fons transparent, de la tela blanca que ondeja sota els núvols. Per uns dies, estem sols, entre geranis i llençols.