No m'agrada que em prenguin per tonto

«Si l'informe encarregat per IQOXE no està fet a la mida de les necessitats d'IQOXE, a mi m'ho va semblar»

Generalment, no m'agrada que em prenguin per tonto. No és una de les coses que em facin més il·lusió, digueu-me capriciós. No sé, no m'acaba d'agradar. I tinc la sensació que algú ens ha volgut prendre per tontos aquest juliol i que els temps de vertigen que vivim ens ho estan dissimulant. Sort que aquí tinc un article d'opinió per recuperar-ho, ves per on.

Era el 14 de juliol, feia una calor de nassos i uns senyors molt elegants i amb corbata van venir des de Sarrià per explicar-nos a nosaltres —pobres tarragonins— que l'accident químic del passat mes de gener «no es podia evitar» de cap de les maneres. Que així de clar ho ha resolt un informe tècnic independent encarregat per IQOXE a l'Institut Químic de Sarrià (IQS) del qual IQOXE n'és «empresa col·laboradora» des del 2017.

«Tinc la sensació que algú ens ha volgut prendre per tontos aquest juliol»

La posada en escena de cara als periodistes, en una selecta sala d'un selecte hotel de la ciutat, em va fer sospitar sobre la naturalesa de tot plegat. Un informe tècnic rigorós embolcallat en una compareixença digna del millor màrqueting. De les conclusions de l'IQS es deriva la lectura que IQOXE quedaria deslliurat de tota ombra de possibles responsabilitats penals, en haver estat un fet impossible de preveure. Si no es podia preveure, no es podia saber. Si no es podia saber, no es podia actuar. Si no es podia actuar, no es pot haver actuat malament. Causa-conseqüència, i anar fent.

Jo estic convençut que el contingut d'aquest informe és el que en millor posició deixa l'empresa d'entre totes les hipòtesis que hem anat coneixent fins ara. I estic convençut també que és l'informe que a l'empresa li hagués convingut tenir a les mans abans d'iniciar el recorregut judicial que ara se li dibuixa a l'horitzó. Però tres dies després esclata la bomba.

Esclata la bomba i la jutgessa aixeca el secret de sumari que fa públiques les línies d'investigació dels Mossos d'Esquadra, que parlen en un idioma ben diferent i, ara sí, miren als ulls a l'empresa de la Canonja. I posa sobre la taula greus sospites, que no encara acusacions. «Imprudència greu amb resultat de mort, lesions i danys; delictes contra els drets dels treballadors, un reactor clandestí amb llicència modificada i vessaments il·legals de residus al mar de forma regular». El conte ha canviat.

«Si l'informe encarregat per IQOXE no està fet a la mida de les necessitats d'IQOXE, a mi m'ho va semblar»

El document judicial és esfereïdor, i així ho comparteixen els diversos experts en enginyeria química amb qui aquest noi s'ha assessorat degudament abans d'atrevir-se a donar una opinió formada. «Fuites prèvies, avisos desatesos, llicències en dubte i un risc real per a les persones» que tenien la mala sort de ser a prop. Una cançó que dóna força a fortes denúncies que ja havíem sentit de persones pròximes a l'empresa des del gener. I que, als qui vam trepitjar 'allò' poques hores després del desastre, ens fa posar la pell de gallina. Un altre cop.

Aquí no hem vingut a jugar a ser jutges, ni hem vingut a jugar a ser detectius. Ni a acusar, ni a defensar, ni a especular. Aquí venim a ser clars, a dir que al gener vam perdre tres vides humanes innocents i que avui tenim sobre la taula dos informes que viuen en realitats paral·leles i narren realitats del tot oposades. La Generalitat té un tercer en camí que sembla que arribarà aviat. Que han passat moltes coses des d'aquell 14 de gener, però que ningú de nosaltres s'hauria de permetre mai el luxe d'oblidar-ho. I que ningú de nosaltres té tampoc el dret d'ignorar què va passar exactament el 14 de gener.

Si la presentació de l'informe encarregat per IQOXE davant la premsa no va ser la d'un informe fet a la mida de les necessitats d'IQOXE, a mi m'ho va semblar. Si la presentació davant els periodistes no és una estratègia de defensa judicial, a mi em va fer la impressió. Com a periodista, vaig sortir amb més preguntes de les que vaig entrar. I amb la sensació que algú m'estava intentant prendre per tonto. I això, generalment —i digueu-me capriciós—, no m'agrada massa.

"El Bitllet | «A Tossa de Mar», per Albert Oliva" "Ester Ferrando al MAMT, per Laia Maldonado"