Massa poc

«Massa poc ens passa, acoquinat com estic per un món que em supera, una voràgine de fets, actituds i estupidesa humana que depassa sempre els límits imaginables»

Des d’un barranc amagat entre els boscos de la Febró ressona la música a tot drap. Els moixonets s’escondeixen cagats i atònits, mentre el mascle alfa de torn custodia el primer salt d’aigua preciós i turquesa, cigarro en mà i desafiant, sabent-se guardià de dones i canalla esbojarrada que fa la bomba com si no hi hagués demà. Massa poc ens passa, i el beat potent d’un ampli poderós viatja entre cingles estoics d’un paratge privilegiat, amos i senyores exclusius i excloents d’un medi natural que fa caguera i tristor, de tants clínex i merda pel camí.

Que si Covid-19, que si turisme local, que si redescobrir el territori. Ningú diu res i tothom fuig espaordit sender avall, acotant el cap en una realitat que ens supera, deixant-nos sempre estampes incomprensibles. Per esmorzar, mala sang i resignació, que la vida segueix i no volem que ens toquin la cara, entre marabuntes que arrasen boscos i fons marins, postureig, 'boat parties' i muntanyetes de brossa a racons inconcebibles de casa nostra.

Després, atrevits i poc equipats, amb una xancleta de plàstic i dit, es foten de lloros en qualsevol cala idíl·lica o es rebenten la cama fent el Robin de Locksey, l’aventurer de 4G reprimit i desbocat, la foto anhelada que farà saber a l’algoritme que són més 'cool' que la mare que els va parir. Amb sort, no sortiran als diaris, protagonistes de l’enèsim rescat dels Bombers i d’un sant helicòpter que no estalvia per a combustible. Temeraris, inconscients, irresponsables.

Massa poc ens passa, acoquinat com estic per un món que em supera, una voràgine de fets, actituds i estupidesa humana que depassa sempre els límits imaginables. Rondinaire i tristot, atribolat per una espècie meravellosa i condemnada, filla d’una naturalesa única i enigmàtica que mai de la vida aconseguiré desxifrar. L’estiu atípic, l’egoisme de sempre, la pandèmia incívica, la mala educació endèmica. Per sort, al fons del barranc, sempre m’hi quedarà aquell racó de pau, aquell refugi verd i suau. Això sí, i quatre burilles —alienes— per recollir.

"El Bitllet | «Cementiri d'elefants», per Albert Oliva" "Un discurs que ja pocs compren"