El que Misericòrdia no va veure

Aquest bitllet sonarà repetitiu, però a mi encara em dura l'astorament de divendres passat, dia de Misericòrdia. Ja s'han fet peticions perquè la patrona ens miri amb ulls d'amor arran del que va passar, i segurament caldria. El que també caldria és que hagués vist el que va passar fora del Santuari.

Jo també crec que hi havia més del 50% de l'aforament dins del Santuari, i tot i que fins ara crec que me'n sortia prou bé, a l'hora de comptar gent en un espai, principalment en manifestacions, he d'admetre que les distàncies ho compliquen. I precisament per això no hauria sigut un problema gaire gros fer un recompte llavors, però no el vaig fer, suposo que el comptador d'indignació ja estava ple.

La solemne missa concelebrada, el Ball Solemne curt de l'Àliga i la cantada dels Goigs van tenir lloc en un Santuari força ple, sí, però la manera com s'havia omplert encara no l'entenc ara. La ventada que feia no permetia celebrar-ho a l'exterior, d'acord, una altra cosa d'aquelles que no podem controlar, no tan nova com la pandèmia, però que deixa sense gaire marge de maniobra.

La primera decisió l'entenc, segur que molta de la gent que tenia invitació no, però davant de la dicotomia de deixar entrar només una part del públic que hi tenia dret o no deixar entrar ningú, es va optar per la segona. I a gent que hi havia asseguda dins del Santuari se la va fer fora. La consigna era que només Administradors, Cambreres i autoritats podrien ser dins.

Consigna que va durar poc, i això és el que encara no entenc ara. Amb una d'aquelles filigranes de les que venen de dalt —i no em refereixo a Misericòrdia—, quan ja s'havia fet fora tothom i gent de la que feia cua per si sonava la flauta se n'anava cap a casa, pam!, ara poden tornar a passar.

I com de gent amb invitació n'hi havia que havia marxat, els curiosos que no s'havien assabentat que calia, també van acabar entrant. Sobta la flexibilitat d'aquell moment, imés recordant que s'havia decidit que no hi hauria Baixada perquè no es podien garantir les mesures de seguretat en un espai com el passeig de Misericòrdia —i potser per això van acabar baixant—.

La situació posterior, amb l'aforament que va acabar entrant al Santuari, em va sobtar, però suposo que em va afectar menys. Crec que no 'he quedat' gaire aprensiu a la situació actual. I que no se'm malinterpreti, que miro d'acatar totes les normes, les que entenc i em semblen lògiques, les que entenc i trobo absurdes i les que ni tan sol sóc capaç d'entendre.

No fem taules amb més de sis persones, em castigo al racó de pensar quan fumo al carrer, porto la mascareta des que surto del pis fins que m'assec en una terrassa... I ara ja començo a pensar si haurem de fer malabars per Sant Pere, o quin Carnaval tindrem, o quina mena de Nadal ens deixaran celebrar.

"La campana de la cuina, per Maria Climent" "EL BITLLET: «Mireu-nos amb molts ulls d'amor», l'article de Laia Solanellas"