Carles Pellicer al seu despatx.

Una columna política en positiu

En aquesta crisi, mentre l'administració central es troba al centre del debat polític, els alcaldes i regidors brillen amb llum pròpia

Confesso que fa dies que he superat el màxim d'apocalipsis al dia que puc suportar. La fira dels disbarats que ens arriba des de  Madrid, directe a les nostres pantalles, m'ha  immunitzat contra qualsevol possibilitat d'emprenyar-me per la situació que vivim. Per això, aquest dilluns, vull parlar de política, de política espanyola, catalana i tarragonina en positiu.

Per assolir el meu objectiu em  centraré, principalment, en les figures que més estan brillant en aquest context, els alcaldes, i ho faré en ordre invers, començant pel meu negociat, les comarques  tarragonines. L'alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, ha aconseguit aprovar una mesura que trobo molt positiva. Mireu, a mi  pagar impostos m'agrada d'aquella manera, per no dir gens. Que l'administració em foti mà a la butxaca només li trobo sentit quan és per pagar  una sanitat pública, o un ensenyament, de qualitat. Quan veig que els meus impostos van destinats a pagar-li el sou a Messi, mitjançant els drets televisius comprats per les teles autonòmiques, o a fer més ric a Míster Ryanair, subvencionant  els bitllets d'avió,  m'empipo  com una mona.

Ara bé, el batlle Ricomà ha fet una proposta que m'ha agradat força, per no dir molt. El plenari del passat divendres va servir per aprovar un paquet d'ajudes de 300.000 euros al comerç. En concret, les ajudes són per aquells propietaris de locals comercials que hagin  negociat, o condonat, el  lloguer  amb els seus llogaters. Em sembla una idea collonuda, fantàstica. Des de la dreta se la critica perquè estimula als llogaters i deixa de banda a aquells que es van  hipotecar per adquirir un local. Potser sí, però la veritat és que, amb totes les pegues que se li poden trobar a la idea, posar a  treballar  els impostos per estimular valors positius, com ara la solidaritat, em sembla una idea collonuda, fantàstica.

Perquè no se m'acusi de treballar en un pamflet independentista faig un breu recés, en la meva repassada per alcaldes que brillen amb llum pròpia, per remarcar el 'tarragonisme'  del portaveu de Ciutadans, Rubén Viñuales. En Rubén va demanar portar al plenari modificacions  de crèdit per l'Institut Municipal de Serveis Socials i té raó, tota la raó. Els  serveis socials hauran d'encarar un repte majúscul  en els pròxims mesos i necessiten el màxim de recursos possibles.

Ara salto a Reus per dir que la  foto de la Laia Solanellas, la nostra cap de redacció, i fotògrafa, de l'alcalde Pellicer, treballant sol al seu despatx d'alcaldia, en plena pandèmia, és la foto que resumeix què és el lideratge polític. Ser un líder polític és saber què estàs sol a l'hora de prendre decisions i això espanta. No tothom serveix per aguantar aquesta pressió. A Vila-seca, l'alcalde Pere Segura, que ha de viure sota l'ombra del record d'un animal polític com Josep Poblet, multiplica  esforços perquè els  veïns i veïnes del municipi trobin, en el consistori, resposta als seus dubtes.

És difícil destacar un nom  socialista, en aquest context. No és perquè el PSC sigui un desastre  sinó perquè estan al mig de la  tempesta i en aquesta situació totes les formacions polítiques es tanquen en elles mateixes, per defensar els seus interessos. Vull, però, amb la voluntat de ser plural, parlar en positiu de dos noms. Primer, Roc Muñoz, de la Canonja, que va fer un discurs impecable el dia de l'aniversari de la municipalitat i vull, també, destacar a Òscar Sánchez, de Constantí. Ha tingut alguna relliscada partidista però en general està sent un alcalde líder que lluita, com tots, per ajudar als seus  ciutadans.

Al Parlament, el president Torra  està mantenint uns discursos impecables aconseguint que, fins i tot  presidents  autonòmics molt  bel·ligerants amb l'independentisme, com el socialista Emiliano García Page, hagin valorat les seves propostes com a  «molt raonables». No dic res de la  rucada  de la portaveu Bundó perquè és això, una rucada, i ara toca que les  administracions  ajudin a  salvar vides, no a parlar de les seves merdes.

I a l'Estat, ha crescut un gegant  que tant de bo no la cagui. L'alcalde de  Madrid, José Luís Martínez-Almeida («carapolla» pels piuladors d'esquerres modernets de Twitter), ha brillat com a líder, sense una  mala paraula cap a cap altra administració i aconseguint que fins i tot Rita Maestre, de Más Madrid, l'escissió de Podemos, s'hagi posat al seu costat.

Així doncs, el pròxim cop que estiguin temptats de dir que tots els polítics  són  iguals, pensin en els seus alcaldes, en els seus regidors, siguin del color que siguin, i veuran que la política, quan és  servei públic, i no lluita criminal pel poder, paga  molt  la pena.