Sons adquirits

Rebuig i menyspreu inicial, recel, incomprensió, quasi fàstic. El salt cultural i identitari t’empenyia enrere com un camp de força ocult i potent, una membrana pròpia i casolana, refugi confortable fet de coses ‘normals’ i ‘bones’. Lluny de la seguretat de la mama, d’aquella sopeta i el llom a la planxa, s’hi amagava tot un món de possibilitats expansives i noves, llunyanes, de ‘gustos adquirits’.

 

Aquell primer mate, el Fernet —Branca, és clar— o els ‘chinchulines’ s’erigien com un escull que calia superar dins de l’argentinitat reglamentària, petits plaers comparables als dels nostres caragols, al cèlebre ‘wasabi’ —rave japonès, primera notícia— o al redescobert kimchi. Passat el ritual d’iniciació, entre amargors, picants i sentiments enfrontats, entraven a la teva vida com una benedicció sobtada, com una marca innegable d’allò que en diuen ‘madurar’.

 

De la cuina al tocadiscos, el dogma unitari de la música et convertia en un fonamentalista del rock i la ‘puresa’, d’uns gustos inamovibles forjats en discòrdies de bar, desinterès i rutina endogàmica, distant dels últims corrents del ‘beat’ i el ‘flow’. El jazz —oh, beneït siguis— i la música d’arrel llatinoamericana, font inexorable d’emoció i bons moments, ho van canviar tot, mentre remarcaven allò de fer-se jaio i com d’obert i capritxós n'és, el destí.

 

Renegant-ne, gairebé menystenint-lo, el ressonant reggaeton es vestia alhora de perillós enemic, de bastió musical blanc d’improperis i estigmes, de refús i altivesa, gairebé de superioritat moral. Passats els anys, i lluny de la simplificació ‘culo-teta’, em veig engolit per una manifestació cultural i artística que em té enganxat, fascinat, entregat com un energumen. Coneixent-lo, desxifrant els secrets del gènere, descobrint realitats i mons. Tombem prejudicis, deixem-nos de maniqueismes i visca els sons adquirits!