Sortiré a veure els ametllers, potser, si puc

El primer dia d'aquest any que vaig veure els ametllers florits als marges de la carretera que agafo dia sí i dia també per anar a treballar em vaig prometre que alguna tarda sortiria a passejar i a veure'ls. Però no hi havia tornat a pensar més fins ahir, quan vaig tornar a agafar el cotxe. De fet, només hi penso quan els veig des de la carretera. Vaig abaixar la finestreta una estona, intentant que els ametllers entressin una miqueta a dins. Quan vaig voler apujar-la, la finestra es va quedar encallada, i vaig pensar que semblava que m'obligués a respirar.

 

Fem mans i mànigues per poder arribar a tot durant tota setmana. No sabem parar. Deixem missatges per llegir i sense contestar durant dies. Les vuit hores seguides de feina que ens ofeguen. La rutina ens puja des dels turmells, cames amunt i se'ns fica aquí al pit, a la gola, ens escanya i no deix respirar. I l'ansietat per aconseguir tot el que ens proposem dins i fora de la jornada laboral acaba sent la mateixa benzina —i metzina— per continuar una setmana més.

 

Fins que algú de fora ha de venir, agafar-nos per les espatlles, sacsejar-nos i dir-nos «prou». Ens descuidem a naltros mateixes. «Que no ho veus?», «Sí, no, no ho sé». Algú que ens fa aixecar els ulls del mòbil, ens agafa del braç i ens arrossega a veure els ametllers. Passem mesos, setmanes, amb la mirada fixa endavant, sense mirar als costats, i ens perdem els ametllers florits.

 

Els ametllers ahir ja començaven a ser verdosos. Vaig pensar que eren massa efímers, tot i que devia fer ben bé tres setmanes que havia anat veient, des del seient del conductor, com florien. Avui sortiré a passejar i a veure els colors blancs i rosats, abans que desapareguin del tot. Bé, avui no puc, potser demà.