Els tres problemes espanyols: bon any nou a tots plegats!

El debat d'investidura del candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, posa de relleu greus problemes de la vida política i social estatal
Pedro Sánchez, del PSOE, sortirà elegit, amb tota probabilitat, president del govern espanyol aquest dimarts, 7 de gener | Cedida

 

Avui és el Dia de Reis, el dia de menjar el tortell i discutir sobre si a qui li toca la fava ha de pagar el dinar. Malauradament, avui també és un dia per a la política. Ses Majestats han arribat, enguany, amb un debat d'investidura sota el braç que posa la pell de gallina.

 

Si no hi ha sorpresa, i avanço que aquest article fa un parell de dies que dorm a la nevera, aquest dimarts, 7 de gener, Pedro Sánchez guanyarà la seva primera investidura i serà president en plenitud de funcions del govern espanyol. Hi arribarà després d'un llarg procés negociador amb ERC. Aquesta entesa entre socialistes i republicans ha despertat la supèrbia de socialistes i 'podemites', supèrbia eternament lligada a l'absurda superioritat moral de l'esquerra espanyola, i també ha posat a cavalcar als genets de l'apocalipsi, que arriben amb el rostre de populars, 'naranjitos' i els de Santiago «y cierra España» Abascal.

 

La votació d'aquest dimarts, 7 de gener, permetrà veure, clarament, quins són els tres problemes espanyols. El primer, la seva eterna vocació 'guerracivilista'. Algun independentista riurà sorneguer en llegir això però lamento informar-lo que l'independentisme català és profundament espanyol i d'aquí ve aquesta pulsió, aquest impuls, d'eliminar a l'enemic. Si volen un exemple d'aquesta set de sang independentista, passegin una estona pels perfils més posicionats: fan feredat. Ja ho va dir l'Alejandro Fernández, en el fons, els independentistes són uns «espanyolassos».

 

Espanya compta, també, amb un segon problema: la seva classe política. L'esquerra espanyola és superba, convençuda d'inventar la roda cada cop que governa i ferma creient que no només saben el que necessitem, sinó que a més a més són més llestos que tots nosaltres. En la figura del president del govern espanyol s'hi troben tots aquests adjectius. Seria tristíssim que Pedro Sánchez encarés la negociació amb ERC amb la ferma voluntat d'enganyar als republicans però d'una persona amb una relació tan particular amb la veritat es pot esperar qualsevol cosa.

 

La dreta espanyola és covarda i acomplexada. Covarda perquè ha renunciat a la batalla cultural i acomplexada perquè no ha sabut fer front als seus grupuscles. Poso l'exemple d'Àustria, on els conservadors pacten sense problema amb els ecologistes i a Espanya hem tingut un president del govern que, abans d'arribar a la presidència, assegurava que el seu cosí científic li havia promès que era impossible predir el temps i que, per tant, era impossible saber quins temps faria demà. I tot entre els riures d'aquells que menyspreen tot allò que no entenen.

 

Ciutadans, com que té un fort component d'esquerres, es creu el més llest de la classe i ara s'esquinça les vestidures davant l'acord de socialistes i republicans. A l'abril, quan volien ser la força hegemònica de la dreta i enfonsar al PP a la misèria, no tenien gens d'interès a pactar amb els socialistes però ara, amb 10 diputats, toca una dosi de teatre i assegurar que Espanya es trenca i Pedro Sánchez és un ésser menyspreable.

 

I VOX? Doncs VOX asseguren estar «preparats per la pitjor situació possible» i titllen al futur executiu de «govern de traïció». Jo també estic preparat per a la pitjor situació possible i a casa dormim amb els passaports a la tauleta de nit i el dipòsit del cotxe ple.

 

A tot això s'hi ha de sumar una classe periodista que s'excita de mala manera a l'hora de fer informació política i actua més com a hooligan del seu respectiu equip que com a professional. Puc citar exemples de periodistes excessivament ideologitzats, a banda i banda de l'espectre, però quan personalitzes perds la raó. En fi, a parer meu aquests són els tres problemes espanyols, que no es diferencien gaire, per no dir gens, dels tres problemes catalans als quals els dedicaré una futura columna. Molt bon any i desitjo que els Reis hagin sigut molt generosos!