Liza MInnelli

Bombolla

«Avui però, és temps de mirar enrere i fer resum de l’any que deixem. Per a mi ha estat un any bastant bo, em sap greu dir-ho, tot i les renúncies i la manca de llibertat, tot i la incertesa o la malaltia»

Us explicaré un secret que no he explicat a gaire gent. Corria l’any 2000 quan vaig ser una noia bombolla. Hi havia una crida nacional per buscar rostres desconeguts i fer-los sortir a l’espot de Freixenet d’aquell Nadal. Havia crescut veient aquelles dones brindant amb un somriure daurat, des de la primera noia bombolla de totes, Liza Minelli. Passant per Bárbara Rey, per Norma Duval amb la seva coreografia impecable, per la Victoria Principal de la telesèrie Dallas que vèiem tots els diumenges al vespre. També Raquel Welch o Jaqueline Bisset, baixant d’una carrossa de Ventafocs de Disney guiada per un Pegàs blanc.

 

Pensava que aquell paper m’esqueia: explosiva, efervescent i daurada, vaja, si fa o no fa, com jo. A més tenia un pare distribuïdor de begudes, sobretot de cava, i de la coneguda marca que va crear les noies bombolla. Per tant, no hi podia haver una candidata millor.

 

El càsting estava a punt d’arribar a Tarragona. Em vaig posar el mallot de les classes de ballet, negre però elegant, perquè no en tenia cap de daurat. Vaig arribar al parc on hi havia un tràiler gegant amb tota la carrosseria il·lustrada amb les mítiques bombolles aixecant la cama. Al voltant, una filera de dones desconegudes que havien respost a la crida del tràiler de 17 metres que anava bombollejant per tots els pobles de  Catalunya. De totes, jo era la més alta, mal senyal, ves si no hi cabria en aquell camió. Però em sabia tots els anuncis, havia repassat totes les coreografies i quan em van posar el dorsal, em vaig sentir com en una escena de A Chorus Line.

 

Em criden, per fi. Pantalons fora, i dins el peu em posen unes sabates de taló daurades i al cap, un casquet daurat. Em donen una copa de cava i em comencen a fer fotos asseguda, de cara, de perfil, somrient, mirant a càmera… I després amb aquell pam de taló i en mallot sol, Coco Comin, la coreògrafa, acompanyada de Leopoldo Pomés, m’ ensenya uns passos que he de reproduir. Els agafo de seguida, que per alguna cosa ha fet ballet tants anys. Sona la música i començo a ballar. Sis, set, vuit i…. chassé, passé, tombé, braços formant cascada i una pirouette que acaba amb la cèlebre frase de “bones festes”. Ho faig un parell de vegades. Em donen les gràcies. I criden a la següent.

 

Al cap d’un mes i mig, quan ja havia tornat a les classes de la universitat i s’havia acabat l’estiu, m’arriba una carta a casa. Un diploma de bombolla amb la meva fotografia i un moltes gràcies, acompanyat d’una carta que, resumint, diu que no tinc el perfil. Quin cony de perfil se suposa que ha de tenir una bombolla? Des d’aquell dia li vaig agafar mania al cava i concretament a aquell. Després ja vaig entendre que aquest “no tens el perfil “ l’hauria de sentir moltes vegades durant la meva vida. “Bombolla per un dia”. La meva bombolla va durar menys que la claror d’un llampec. És la crònica d’una decepció.

 

Han passat més de vint anys. Ja no en queda res d’aquelles noies bombolles, només el record. Potser tampoc en queda res d’aquella noia que volia ser bombolla. Alguns diuen que és un Nadal estrany, diferent. I ho ha estat, en certa manera. Però del meu Nadal tampoc en queda massa cosa. Fa anys que és diferent, sobretot des del dia que va faltar mon pare i des de fa un parell d’anys, entre altres coses, des que ma tieta ja no recorda qui som els seus. Les famílies som com taules acollidores que s’allarguen i s’escurcen quan cal, amb totes les misèries parades. Les festes de Nadal sempre m’han semblat difícils de passar, massa càrrega emocional i massa menjar per poder-les digerir en tants pocs dies. Però en el fons, m’agraden, em posen en una contradicció entre el que voldria i el que hi ha.

 

Avui però, és temps de mirar enrere i fer resum de l’any que deixem. Per a mi ha estat un any bastant bo, em sap greu dir-ho, tot i les renúncies i la manca de llibertat, tot i la incertesa o la malaltia. He après moltes coses entre les parets de casa, que esdevenien diàfanes però fràgils com una bombolla de sabó. Ara també és temps de mirar endavant i brindar per totes les coses que desitgem, encara que no es compleixin. Per somiar en plans de futur i deixar ballar la imaginació. Per això, permeteu-me per una vegada venjar-me d’aquell “no tens el perfil” i ara que som més bombolles que mai, des de dins la seva bombolla, aquella noia que mai va arribar a ser bombolla us desitja a tots unes bones festes i un pròsper 2021. Sense Freixenet.