La campana de la cuina

Tant de bo Carmen Lomana tingui raó i aquí no estigui passant res, però si fem cas dels experts la tardor serà dura i l’hivern serà cru
Un extractor de cuina que no passa desapercebut. | Min An

Hem parlat molt del que representa i com ens empudega esta Nova NormalitatTM i sospito que molts de nosaltres hem començat a assumir que això va per llarg, que hi ha coses que no tornaran, que la vida tal com la coneixíem només és un record que podem mirar en fotos d’abans del març.

Perquè una cosa és fer-te a la idea que un malestar durarà tres, va, sis mesos, i l’altra és intuir que durarà dos anys. Quan fa estona que va la campana extractora de la cuina ja no la sents. Quan un dolor és crònic el normalitzes. Dos anys, pel que fa a la quotidianitat, és com dir per sempre. Així que aquesta angúnia de situació va per llarg i acabarem per integrar-la, si no ho hem fet ja, mal que hi perdem llençols pel camí.

Hi ha gent que s’hi resisteix, però. La setmana passada una senyora fatxenda i amb els peus a l’estratosfera com és Carmen Lomana escrivia a Twitter que “Hoy Madrid estaba como en sus mejores tiempos! Restaurantes, tiendas, calles, terrazas llenas de gente de todos los lugares de España!! Gracias por venir! Gracias por arroparnos y no hacer caso a tanto panfleto vacío del Gobierno que quiere cargarse la Comunidad de Madrid.” Cosa que demostra que l’estupidesa i la ignorància del negacionisme no entenen de classes. Malauradament, la pandèmia, una mica, sí. Perquè, ella potser no se n'ha adonat, però precisament els seus conciutadans dels barris del sud de Madrid s’estan manifestant perquè a pesar d’estar confinats (ells sí) han d’agafar el metro arrebotits per anar a treballar en fàbriques, a bars, a supermercats, a cases privades a fer de criades.

Tant de bo Lomana tingui raó i aquí no estigui passant res, però si fem cas dels experts (dels científics, dic; ella deu ser experta en clíniques de cirurgia plàstica i en alguna cosa més que em costa d’imaginar) la tardor serà dura i l’hivern serà cru. Sobretot si no pots fer teletreball, si no tens les condicions òptimes per fer bé la quarantena perquè a casa en sou sis i un lavabo, si t’has d’abraçar a desconeguts al metro, si et passes el dia servint canyes a l’interior d’un bar on l’únic que duu mascareta ets tu.

Alguns (la majoria) ja fa temps que hem entès que ens hem d’acostumar a fer renúncies, socials, de lleure, de diversió a llarg termini i sobretot, no fer veure que no passa res en pro de la salut col·lectiva, de la comunitat. Que és més intel·ligent adaptar-s’hi, buscar el confort dintre dels nous límits, que no pas buscar la trampa als límits.

Tant de bo tingui vostè raó, senyora Lomana, que em temo que no, però tant de bo que sí. En tot cas, aquesta elegància de la qual sempre fa vostè bandera, diria que l'ha perdut fotent-se’n a la cara dels que no són tan privilegiats. És més elegant ser humil.

"EL BITLLET: «Mireu-nos amb molts ulls d'amor», l'article de Laia Solanellas" "EL BITLLET | «Ens abraçàvem enmig d'una pandèmia», per Judit Sabaté"