Moment de la detenció de Pablo Hasél

Causes justes i mals advocats

«Els joves tenim motius per estar emprenyats. Però tenim molts més i millors arguments dels que hem vist en aquests dies, si realment va d’això la cosa»

Ja que fa temps que gaudeixo del privilegi de l'opinió i avui tenia pensat enfocar l’article d’aquest dilluns en els aldarulls  i incidents dels últims dies. Però, quan ja ho tenia tot a punt, he recordat que encara no tinc una opinió  clara al respecte, que tot plegat em deixa una visió borrosa i que m’hi trobo en una mar de massa contradiccions, excessives per al meu gust. Així que faré com els nens bons que, per sortir-se dels jocs tensos, aixequen la mà en senyal de stop.

📲TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Tarragona Digital: les millors fotos i vídeos, últimes hores i ara també pots comentar. CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Suposo que qui tingui la sort de no dubtar  ja pot donar per llegida la cosa i ja pot seguir fent vida normal arribats a aquest punt. Estic gairebé segur que us envejo, perquè per molt que ho intenti no me’n surto. No hi ha manera. Sé que les causes justes es defensen sense peròs ni matisos, però és que a mi aquesta vegada no em surt. Si sóc honest  amb mi mateix, hauré de fer una excepció.

Estic incòmode, com quan et decideixes a dormir però no acabes de trobar la posició. A mi no m’agrada defensar les causes justes havent de demanar perdó  ni amb mitges tintes, així que em temo que em trobo en una terra de ningú molt estranya. Tampoc seria una sensació nova. Ben pensat, recordo haver-me sentit semblant a l’hora d’anar a votar a les darreres eleccions.

«No es pot tolerar que algú acabi entre reixes per un rap si som conscients que qualsevol de nosaltres pot anar-hi al darrere»

És una barbaritat grollera que una persona acabi entre reixes per un rap, es vulgui mirar com es vulgui mirar. El mal gust no s’empresona, ni aquí ni a cap banda —anava a posar allò de la ‘Xina popular’, però he caigut que potser no seria el millor exemple—, i no es pot tolerar si som mínimament conscients  que qualsevol de nosaltres pot anar-hi al darrere. Això sí que és un atropellament. A mort amb la causa.

Ara bé, flac favor fem si la protesta  legítima —i que comparteixo— no sap madurar la rauxa i encaminar-se a canals útils. Mira que hi penso, però encara no he trobat la manera d’entendre en què ens acosta a la plena llibertat d’expressió cremar un contenidor, escalar un vehicle o apedregar policies, coses o aparadors. Serà que no acabo d’entendre quin és el ressort de transformació democràtica efectiva que s’hi activa en conseqüència.

Ep, que et veig venir: en cap cas s’interpreti la crítica a part dels manifestants com un aval a la violència policial  o com una justificació a uns abusos uniformats absolutament insuportables en qualsevol democràcia. No es pot frivolitzar amb les mitges tintes quan hi ha gent perdent els ulls de la cara. Que no m’adscrigui a les formes d’uns no implicarà mai que simpatitzi  amb les formes dels altres. El tauler d’escacs és molt ampli.

«Els joves tenim motius per rebel·lar-nos contra unes regles del joc que ens han deixat sense res a perdre»

Al que anava: que m’incomoda molt haver de veure de prop lo d’aquests dies. Vull defensar i defenso la llibertat dels manifestants  per plantar cara a un abús flagrant que ens pot arrossegar a tots en una regressió de drets anunciada, però això no passa per embenar-me els ulls i justificar injustificables. Suposo que és per això que no puc deixar de pensar en quina deu ser la causa real de tanta ràbia acumulada  en nois i joves més joves que jo, que avui s'aglomeren com si no fóssim en pandèmia, i en qui o en què no ha fet la seva feina a temps.

Els joves tenim motius per estar emprenyats. Per estar indignats, per estar cremats i per rebel·lar-nos contra unes regles del joc que ens han deixat sense res a perdre, bàsicament perquè tampoc esperem res d’un futur tan negre. Tenim molts més i millors arguments  dels que hem vist en aquests dies, si realment va d’això la cosa. Moltíssims més.

Ple suport al fons de la qüestió (o al que vull creure que és el fons de la qüestió), cap ni un a les formes. I molta preocupació envers les causes reals de la foguera, les que no volem abordar tot i que cada vegada són més evidents. Ja us he dit que venia amb contradiccions i sense les  idees clares, lamento si decebo en l’intent. A mi, és que —per bé i per mal— encara m’agrada pensar i expressar-me per lliure.