'Epokhé' per Sant Pere

Una festa sense emoció és simple parafernàlia, com un llibre de Víctor Amela
Una Festa Major de Sant Pere de circumstàncies: ball de l'Àliga al Mercadal de Reus. | Laia Solanellas

Els que juguen, quan reben males cartes en una mà, esmolen l’enginy per superar amb intel·ligència les ganyotes de la sort. No va mai bé. En general tenim la pueril i vana esperança que passarà alguna cosa que solucionarà els problemes perquè som especials, perquè som únics, perquè som naltros.

Això sembla que passava pel cap a molts abans d’aquest Sant Pere, pensant que aquesta Festa Major de Reus no seria una merda. A bou passat tothom té les respostes a les preguntes que no es van formular. Tothom ho fa tot bé i ho sap tot quan no li toca fer-ho. Tots imaginem que al punt crucial de la partida ens arribarà un trumfo i ens emportarem el triomf, els calers, i el guapo, o la guapa, o a tots dos, sense despentinar-nos. Desconec si aquest tarannà somiatruites és privatiu dels catalans tal com vam demostrar la tardor de 2017 quan esperàvem que un gir del guió, un deus ex machina ens salvaria el cul a tots i ens donaria la independència, el benestar econòmic, i un imperi galàctic de propina.

Aterro altra vegada a Sant Pere. La gent no ha seguit en absolut els actes que es feien virtualment, ja hem passat massa dies tancats davant de les pantalles com per no sortir al carrer a veure almenys com giren les orenetes. Però al carrer es voltava sense rumb, de manera absurda com un concert de música sense públic; com absurd és que els turistes puguin omplir els carrers i els contribuents no. Com absurda era l’esperança de Madama Butterfly que esperava que un bell dia tornaria a veure a Pinkerton i que li podria fer un petó tan dolç com el de la geganta negra i l’índia en una samarreta que aquestes festes han tret els d’Endavant.

Aquesta samarreta s’ha exhaurit en un temps mínim, les festes acaben sent l’excusa per amollar les nostres emocions i menjar-nos la boca amb algú o per trencar-li les dents a un altre algú. Una festa sense emoció és simple parafernàlia, com un llibre de Víctor Amela. Aquí rau tot, i no en sursumcordes.

Les emocions ens fan triar el judici sobre tot el que ha passat aquestes dies, de manera que tot pot ser considerat vergonyós o genial triant a la carta els arguments que més s’adiuen al que sentim. El judici de si les danses improvisades del matí de Sant Pere eren l’essència de la festa que es resistia a no aparèixer, o bé eren l’afany de protagonisme d’un grup endogàmic us ho deixo a la vostra consideració. També concloeu vosaltres mateixos si hi hauria hagut d’haver una Tronada terrestre o no. Jutgeu si tot ha fet massa olor d’encens eclesiàstic. Decidiu si el Campanar és on s’havien de centralitzar tots els actes, comptant que és un símbol emblemàtic que bona part de la població ni el veu ni el sent de casa estant.

Jo prefereixo mantenir-me en un apàtic estat d’epokhé, o sigui, mantenir-me en suspensió del judici, sense negar ni afirmar res. Veia la partida tan perduda que tot ho afigurava com un fil de fum que s’aixeca al confí del mar, com li passava a la tòtila de la Butterfly, vanes esperances. Les cartes eren perdedores i no va anar bé, evidentment.

En definitiva, que sense tenir opinió de res, omplo un article d’opinió. Una petita absurditat més.