Eremites

«Quant més soroll, millor. Aquest podria ser l’eslògan del confinament en algunes parts del país»
La cancel·lació de soroll, un somni humit d'aquests dies de reclusió. | Sound On

Per a aquells que practiquem el distanciament social de forma habitual, gairebé com a leitmotiv, l’estat d’alarma en què vivim suposa una benedicció, mannà caigut del cel, aliment diví que et reconforta i et salva. Quines dues maneres tan diferents d’interpretar les mateixes restriccions, oi? La incomoditat que pateixen alguns mentre dura l’arrest domiciliari es torna benestar per a d’altres. El desert entès com a oasi i l’oasi entès com a desert. La mare de tots els miratges.

Les pandèmies mai no venen soles. Quan es desencadenen, el daltabaix que s’hi produeix treu a la llum unes altres pandèmies —secundàries o col·laterals–, tot un seguit de malalties menors que circulen per sota a la manera d’aqüífers. Un dels meus alumnes va manifestar-ne la simptomatologia fa uns mesos. Sorprès per un d’aquells rars moments en què tothom calla a classe, el noi no es va poder estar d’evidenciar la molèstia que li provocava una situació a la qual no hi estava avesat. Ho va fer en veu alta, per descomptat, trencant el silenci que s’havia creat i confirmant dues tristes realitats: A) que la càrrega de soroll que molts joves porten a dins és descomunal i B) que han d’expulsar-lo peti qui peti. Pel que sembla, el soroll fa que se sentin vius, la qual cosa no deixa de ser paradoxal, ja que en realitat el soroll anestesia, paralitza, no et permet avançar. I això és un problema mundial. Molta gent no sap conviure amb el silenci, és a dir, amb el so que generen els seus propis pensaments.

Quant més soroll, millor. Aquest podria ser l’eslògan del confinament en algunes parts del país. Els balcons, els terrats i les finestres s’han transformat en escenaris en miniatura on els veïns canten, ballen, juguen a pàdel, toquen la flauta o instal·len una cabina de DJ amb llums estroboscòpics inclosos a fi de combatre l’avorriment (el propi i l’aliè). Desenes de blocs de pisos s’han convertit en versions apocalíptiques de Got Talent. Els participants, empesos per ves a saber quina mena de deure o obligació moral, guiats per una espècie d’altruisme exacerbat, pressuposen que el tedi ens afecta a tots (o a tots per igual) i t’imposen el seu criteri. Donen per fet que a tothom li semblarà bé l’actuació artística que han triat per a l’ocasió, com l’acordionista del vagó del metro, el qual t’obliga a empassar-te una polca a tot drap quan el que et ve de gust és, posem per cas, una mica de Nick Cave. Ignoren, en definitiva, que a les ciutats també hi ha eremites que necessitem el silenci tant com ells necessiten el soroll.

És per això que algunes iniciatives són d’agrair. Un bon exemple n’és la que aquests dies porten a terme el fotògraf Pep Escoda i l’escaladora Esther Ginés. Com que poden establir-hi contacte visual des dels respectius terrats, s’hi fan una foto diària –sempre a la mateixa hora– i en acabat les pengen a Twitter. Primer fa de model l’un i després l’altra, i cada dia hi incorporen un accessori diferent –un paraigua, un ram de flors, un peluix, un llibre, un globus terraqüi–, demostrant que l’entreteniment silenciós és possible. Bravo pels senyals de fum sense tam-tams!

"✏ EL BITLLET | «Clubs i empreses, socis i clients», per Joan Alfons López" "Avui és el teu aniversari, per Miquel Bonet"