S'han trobat un centenar de gravats rupestres a la Cova de la Font Major

Gravant la paret, al Paleolític superior

«No sé explicar res més, del temps en què visc. Amb prou feines existeix i passa, un sol darrere un altre, una lluna darrera una altra»

Les flames del foc d’aquest vespre m’han fet pensar en tu, petit, el meu tercer petit, tu, que mai vas jugar al joc de les pedres i les petxines amb els teus germans.

En néixer eres massa menut i la deessa del Vent Fort, la que ens posa el fred sota les pells, se’t va endur, embolicat de fulles alzinoses, després de fer-te tossir quasi una lluna sencera. Els menuts que he dut a la panxa ara hi són, ara no hi són. De vegades, amb prou feines els he alletat una mica i la sang de cada lluna ha tornat unes quantes vegades. Alguns creixen i es fan grans i me’ls miro al capvespre, quan mengen i beuen aigua i juguen amb alguna cria de gos, a la porta de la cova. Tinc dues femelles, també, amb els ulls com els estels.

L’home em busca o el busco jo, sota la lluna, llavors el ventre se m’infla perquè la deessa de les Aigües Quietes així ho vol.

El color del foc d’avui, doncs, era una mica com el color dels teus cabells, menut tercer, tu que feies olor d’espernallac i que vas durar poquet i que ara reposes als forats que fem a la terra, quan hi tornem tots els qui no respiren, per massa vells o massa joves.

De vegades miro les flames com feia avui, però no em ve cap criatura al cap, no penso ni en mi mateixa. Això, de vegades, vol dir que se m’encendrà l’esperit del senglar, o el de la guineu, o el del conill o l’òliba. Si és el de la guineu, agafo les pedres punxegudes i, com si m’hagués entrat un esperit verd a la gola, començo a dibuixar a la paret. Però potser sí que avui penso en tu, menut dels cabells color de foc... no ho sabria dir. Són les coses estranyes que bateguen a dintre.

«Si és el de la guineu, agafo les pedres punxegudes i, com si m’hagués entrat un esperit verd a la gola, començo a dibuixar a la paret».

Un dia vaig dibuixar l’home que m’ha fet els menuts amb un cavall i un bou, tal com l’havia vist l’estiu que va néixer la primera criatura nostra, que ara ja caça amb son pare, tot i que de lluny i amb les llances curtes.

L’home, doncs, muntava el cavall i suava sota el sol perquè el volia fer creure. Els braços de l’home, quan fa això, m’agraden. I m’agraden sobretot perquè sé que té força per fer creure el cavall i també el bou, però quan vol, sap fer-me carícies amb aquelles mateixes mans i braços... Em fa carícies i llavors tots dos tenim un foc a dintre i pensem en els ulls de la criatura que vindrà, vuit o nou llunes després. De vegades no en ve cap, de criatura, però és igual; tenim aquell foc i ens empaitem sota la lluna, somrients.

De vegades, les llunes se’m confonen al pensament, llavors me’n vaig al fons de la cova, als primers dibuixos que vaig fer i em fixo en la marca que hi vaig gratar per recordar-ho: quan sortien les flors als arbres i a les plantes, just abans de fer el primer menut, el que fa olor de pinassa i bruc. No sé pas què em va empènyer a agafar un punxó d’os i gratar la paret. Hi ha una altra dona i dos homes que ho fan, en altres parets, però mai n’hem parlat. Una d’elles és la que du un penjoll amb pedres blanques, molt boniques perquè ella mateixa les va arrodonir, ben polides amb una pedra plana. Potser ells, que dibuixen, també tenen un esperit verd que se’ls fica a dintre. Ara em fixo que, en alguns dibuixos que he fet, de vegades no s’hi veu ningú, ni l’home amb el cavall, ni tan sols cap cérvol. Faig córrer l’arpó petit, el que agafo per anar a pescar, per la paret de la cova pensant en com són els fons dels llacs o de vegades faig ratlles que s’entortolliguen perquè penso en els vols dels ocells, en les petxines que es mouen sota l’aigua, en les passes silencioses dels conills...

No sé explicar res més, del temps en què visc. Amb prou feines existeix i passa, un sol darrere un altre, una lluna darrera una altra. Em miro els dibuixos i penso que algú els pot trobar bonics, o potser faran riure a algú altre si es fixa bé en el cap del cérvol que vaig fer molt al començament, massa petit per un cos de cérvol gros, tan gros que en vam menjar quasi una lluna sencera. Vam guardar-ne les banyes, a la cova. A la nit, amb el foc encès, les banyes de cérvol fan ombres a la paret, ballen una dansa que em fa badar. Potser algun dia les dibuixaré amb el punxó, a alguna paret, potser diran coses com el meu nom, els braços de l’home, els cabells del menut.

(Dedico aquestes ratlles a la Cova de la Font Major de l’Espluga de Francolí, als gravats dels homes i les dones que hi van començar a viure fa 15.000 anys i que ens han deixat tantes coses.)


Comentaris