Imaginaris limitadors sobre llengua i identitat

L'antiga dicotomia entre “catalans” i “castellans” pràcticament ha desaparegut del vocabulari actual fins al punt que els més joves ni tan sols hi estan familiaritzats
La polèmica actriu i poeta Juana Dolores Romero | Twitter — @juanadolorex

Durant les darreres setmanes s’han encadenat una sèrie de debats a Twitter que han posat en el punt de mira la relació entre llengua i identitat a Catalunya. L’entrevista a l’escriptora Juana Dolores Romero a Núvol i una connexió televisiva en què un treballador de Nissan té dificultats per entendre el que li pregunta, en català, una periodista de TV3 han portat els opinadors habituals a oferir-nos les seves particulars anàlisis sobre la relació entre llengua, identitat nacional i classe social (sense aportar cap dada ni fer referència a cap estudi sociolingüístic, no fos cas).

Si analitzem les idees de fons presents en bona part d’aquests debats, es posa de manifest que sovint els que hi participen parteixen d’esquemes antics i, sobretot, extremadament simplificadors pel que fa a la situació sociolingüística de Catalunya. Segons aquests esquemes, el fet de parlar català o castellà equival a ser un determinat tipus de persona i ocupar un rol social més o menys establert. Així, al costat de la llengua, aspectes com el lloc d’origen de pares i avis, la classe social, els gustos estètics o el consum cultural i audiovisual, entre d’altres, funcionarien com a base per establir un suposat límit entre dues identitats clarament diferenciades que coexisteixen a Catalunya. Els casos que no encaixen en aquest esquema es presenten com a excepcionals o anecdòtics –quan, de fet, són tot el contrari.

Aquests discursos –sovint vehiculats des de posicions ideològicament contraposades, però igual d’essencialistes– assumeixen que la identitat individual i col·lectiva és fixa, immutable, i que la capacitat de maniobra de cada persona per decidir sobre la pròpia vida –i, per tant, sobre les llengües que pot parlar– és ben limitada i, en qualsevol cas, subjecta als orígens familiars (també imaginats, no cal dir-ho, com a homogenis). Com si no fos habitual utilitzar diferents llengües en diferents situacions, o amb diferents persones, i com si el català i el castellà fossin les úniques llengües presents a Catalunya.

Explicar les dinàmiques sociolingüístiques catalanes a través d’esquemes binaris pot servir per aconseguir retuits, i potser fins i tot algun vot, però encaixa ben poc amb les trajectòries i les experiències quotidianes de la majoria de parlants, que la recerca sociolingüística (aquesta sí, basada en dades) s’ha encarregat d’estudiar. Els estudis publicats durant la darrera dècada indiquen canvis significatius en la relació entre llengua i identitat des de l’inici del segle XXI. L’extensió del coneixement del català entre la població escolaritzada a Catalunya –malgrat els límits, ja coneguts, del model lingüístic escolar– i l’arribada de persones d’arreu del món ha anat desdibuixant l’antiga dicotomia entre “catalans” i “castellans”, que pràcticament ha desaparegut del vocabulari actual fins al punt que els més joves ni tan sols hi estan familiaritzats.

Alhora, les possibles maneres de relacionar-se amb el català i amb el castellà s’han diversificat al mateix ritme que s’ha anat diversificant la població. Tal com indica al seu últim llibre l’antropòloga Kathryn Woolard, que ha seguit de prop l’evolució sociolingüística de Catalunya des de finals dels anys setanta, en el fet de parlar català perden pes els orígens familiars i en guanya el projecte de vida de cadascú. Dit d’una altra manera, en un moment en què l’accés al català s’ha generalitzat a través de l’escola –tot i que, a la pràctica, continua sent desigual en algunes àrees– estar en disposició de parlar la llengua cada cop depèn menys de qui ets (o has estat) i més de qui vols ser: en quin tipus d’activitats t’agrada participar, on vols treballar, per quins espais socials et vols moure i amb qui et vols relacionar. La identitat no ve donada, sinó que se la construeix cada persona al llarg de la vida. Adoptar el català vol dir poder triar quan i amb qui el parles. I tothom hauria de poder triar.

Partir d’esquemes simplistes i essencialitzadors de les identitats i les llengües significa limitar mentalment, ja d’entrada, les possibilitats de tria de cadascú. Pressuposar que algú, per la raó que sigui, no parla català –o, encara pitjor, considerar que no li cal parlar-lo– equival a dir-li qui pot ser i, sobretot, qui no pot ser. No ens posem límits mentals imaginaris pensant que algunes llengües no són per a algunes persones.

"EL BITLLET | «Tot torna a començar», per Albert Fuertes" "Aquell 10 de juny del 2000 al Vendrell"