La immigració davant de la necessitat i el xoc cultural

«Se'ns precaritza, se'ns vulnera, se'ns tracta d'inferiors i se'ns exigeix la integració. ¿Què és integrar-se? Bàsicament, aquest concepte s'ha reduït a una simple estètica física»
Una noia amb els texans estripats. | Godisable Jacob

Un dels titulars repetits en els mitjans de comunicació i que acostuma a sortir de boca dels partits d'esquerres, per justificar-se davant de la dreta és: «necessitem la immigració per pagar les pensions». Al moment en què fan referència a la immigració com si procedíssim d'un únic país, una única cultura i objectius similars, cauen en el paternalisme. Nacions Unides defineix una persona immigrant com algú que es desplaça per buscar feina o noves oportunitats econòmiques, per reunir-se amb els seus familiars o per estudiar. En canvi, la política estatal espanyola ha passat de dir que la migració és un dret humà a dir que volem els immigrants per utilitzar-los. Algú ha de fer les feines precàries i aquest algú és l'immigrant. Perquè es dóna per fet que la persona immigrant no aspira a res més a la vida que a exercir en la precarietat. A aquella persona que fuig de la precarietat del seu país, se li dóna la benvinguda per continuar sent precari.

 

De manera constant he notat que a la immigració sempre se l'associa a les feines més precàries que els autòctons no volen exercir. Molts pares i mares l'acceptaven per veure brillar els seus fills i filles, de la mateixa manera que molts arrisquen les seves vides per garantir el futur dels fills. Molts volien que els seus descendents no haguessin de treballar en la precarietat i els empenyien a estudiar i autorealitzar-se. Per exemple, els menors no acompanyats. Molts anhelen ser futbolistes, alguns somnien en ser enginyers i altres estan a la recerca del seu talent. No venen amb la intenció de recollir fruita.

 

Se'ns precaritza, se'ns vulnera, se'ns tracta d'inferiors i se'ns exigeix la integració. El concepte més debatut en l'àmbit europeu des de fa dècades és la integració. ¿Què és integrar-se? Bàsicament, aquest concepte s'ha reduït a una simple estètica física. Si portes una gel·laba (vestit tradicional marroquí) no estàs integrat; si portes texans estripats als genolls, estàs molt integrat i si prens una copa de vi és que ets dels nostres. Davant d'aquest discurs paternalista es crea una resistència: la no integració. Es genera un conflicte intern on les famílies veuen perillar els valors religiosos propis.

 

Front aquesta negativa s'ha produït un altre error polític anomenat multiculturalisme. Un concepte que personifica les cultures. Hem passat de parlar de convivència entre persones a conviure entre cultures. El multiculturalisme nascut per trencar la normativitat o l'hegemonització de la societat. És una contraproposta a la integració, possibilita conviure entre cultures i religions sense posar en joc la pròpia. Però per fer això, cal definir la cultura. Si la cultura està composta per valors dinàmics creats pels humans, no val tot. Moltes cultures es contradiuen en els drets humans fonamentals. No per això mereixen respecte, cal erradicar-les. L'ablació del clítoris, la prova del mocador, els matrimonis infantils, etc. formen part de cultures misògines que no podem tolerar. són cultures que denigren i vulneren els drets de les dones. La cultura hauria de ser la música, la pintura, l'art, la gastronomia, la vestimenta tradicional, etc. Els valors que contradiuen els drets humans no es poden considerar cultura.

 

En el panorama actual del multiculturalisme, ningú no s'atreveix a criticar certes cultures misògines, perquè és la cultura de l'altre que "jo" hauria de respectar. Si no és així, estàs generant odi, tens fòbia. A través del multiculturalisme han sorgit guetos que des de bon començament es volien evitar. S'han inventat també fórmules per aconseguir silenciar qualsevol opinió crítica amb determinades cultures. Per exemple, ser blanca no et dóna dret a dir-me com he de viure la meva pròpia cultura. Fins i tot, les que provenim dels mateixos països ens acusen de generar odi. Una manera tradicional de solucionar els problemes: «el que passa a casa, es queda a casa». És sorprenent com s'ha arribat a silenciar les veus que sempre van ser crítiques amb les religions sota el multiculturalisme.

 

Moltes vegades el xoc ideològic crea barreres, sobretot en la immigració musulmana. Dic ideològic perquè considero que les religions són ideologies sagrades i perquè provenim de països musulmans on la religió és l'única ideologia acceptada socialment. Això no obstant, les causes del fenomen migratori a l'Estat espanyol són majoritàriament econòmiques. La vulnerabilitat en aspectes econòmics no et fa menys opressor.

 

Abans de la crisi del 2008, la responsabilitat econòmica en l'espai domèstic queia a les espatlles de l'home. En moltes famílies no es permetia treballar les dones fora de casa. Això no obstant, després de la crisi, el panorama va començar a canviar. Els homes que es dedicaven a la construcció es van quedar a casa i les dones, davant de la necessitat, van sortir a treballar. Treballen a casa i al carrer. Perquè molts homes continuen pensant que la feina domèstica redueix la seva dignitat masculina. També, és curiós, segons quin tipus de feines eren mal vistes. Per exemple, treballar de cambrera o tenir horaris de nit. S'ha anat acceptant. Ara bé, que una dona s'emancipi de la família és inacceptable, però fer feines en horaris nocturns per portar diners a casa és suportable. Els pares ja no pregunten a les seves filles si serveixen alcohol, prefereixen no saber-ho per no entrar en el debat intern de si seran o no castigats per Déu.

 

Tenint en compte que les feines més feminitzades són precàries i les exerceixen les dones immigrants, la crisi econòmica les ha perjudicat multiplicades vegades. En canvi, els homes s'han acomodat i han assumit ràpidament que no passa res si les dones treballen. Inclús per casar-se busquen una dona treballadora. No estaria malament que assumissin les tasques domèstiques i la cura dels fills ells també. No poden seguir vivint de les dones i, alhora, exigir-los que siguin una bona dona, bona musulmana, bona mare i bona treballadora. Ells no ofereixen res, només exigeixen.

 

Les persones més vulnerables econòmicament acaben formant part del fenomen migratori. Persones que viuen unes desigualtats a causa del repartiment desequilibrat de la riquesa mundial. Persones que acaben arriscant la vida per buscar noves oportunitats a altres llocs el planeta. Una vegada al país d'acollida, ens trobem amb un altre panorama: el rebuig, l'odi i el racisme. Com si no fos prou el que duem a sobre. Començar una altra vegada des de zero arriba a ser dolorós. Però així i tot s'aconsegueixen les coses. Les barreres, les dificultats culturals pròpies, la família, el món laboral, els prejudicis, tot és una lluita constant. Uns caminem descalços i altres van amb limusina.

 

Hakima Abdoun Serrak és graduada en Treball Social per la Universitat Rovira i Virgili i estudiant del Màster en Innovació en Intervenció Social i Educativa

Hakima Abdoun Serrak | URV