Jo, jo mateix i l’Almendrina

Aquesta pasta dolça de glucosa i ametlles només serveix per endolcir una mica la vida, i si en voleu gaudir de debò, agafeu-ne una cullerada i fiqueu-vos-la directament a la boca
Pot d'un dels productes camptarragonins més emblemàtics i distintius en la seva versió vintage, abans de la reforma del disseny. | Almendrina

La trobo en un supermercat, abandonada entre les estanteries buides del confinament. Ara que als prestatges hi falta farina o llevat Royal, alguns peixos abissals de l’alimentació surten a la llum. I entre les joies d’aquest Titànic, l’Almendrina brilla amb un fulgor propi. Aquella pasta d’ametlles que fa uns anys va modernitzar la seva estètica —error— és un dels pocs supervivents d’una època remota.

En el meu cas, una cullerada d’aquesta pasta em teletransporta a la casa de les dues tietes àvies del carrer d’Apodaca. Vivien en el que havia estat una perruqueria —un dels establiments més en voga aquests dies— que era el negoci familiar. Era pujar aquelles escales sòrdides, d’argila i fusta, i després entrar en un món de meravella. Només els records més agressius sobreviuen. N’he oblidat les olors, però queda la imatge de l’habitació clara, amb llum d’hospital, on hi havia els miralls i els assecadors per al cabell. Mentre inspecciono aquells estris que desconec i els atribueixo funcions noves i estranyes, com qui visita un museu de la tortura, els meus pares sofreixen —imagino ara— la conversa de compromís amb les tietes, dues senyores que van néixer grans i que no es van casar mai.

Molt beates, amb el temps comprenc com devien arribar a patir. Hi ha un rosari a les seves mans esblanqueïdes i tremoloses. De què tenen por? L’una amb l’altra es van ajuntar, van tapar-se el forat de la companyia i es van consolar amb les boles del rosari. Què en diria Freud? Ara em tornen a aparèixer aquí, en aquest paràgraf. Reviviu, fantasmes! Heu tornat entre els vius per un moment. Gràcies a què? Gràcies a la bona rebuda que em donàveu, ara l’una, ara l’altra, només creuar la casa de la vella perruqueria. «Vols un got d’Almendrina?» deia, més sovint, la Jani. Tenia una veu d’aviram, el riure de les bruixes. Hänsel, Gretel i jo ens trobem al mateix camí de la caseta del bosc, que culmina a la nevera. La mà tremolosa en treu la llauna de l’Almendrina. Una cullera penetra en el líquid dens, arenes movedisses del record, i en treu una pasterada disposada a dissoldre’s en un got d’aigua, pasta més inconsistent que la vida i allò que lleguem als nostres successors. Que jo us recordi, Mari i Jani, Jani i Mari, per una cullerada d’Almendrina que després em deixaveu llepar, sol a la cuina, mentre els adults parlàveu de les coses dels adults.

M’imagino que en aquella època jo devia tenir l’edat de Gerald Durrell quan la seva mare va decidir que se l’emportaria, a ell i als seus tres germans, a viure a l’illa grega de Corfú. Una mudança improvisada a l’illa del mar Jònic que va plantar en el petit Durrell la llavor de l’amor pels animals. Gerald va acabar sent zoòleg i tenint la seva pròpia fundació en defensa dels animals. També va acabar alcohòlic i desenterrant records de la seva família només per guanyar alguns dinerons. A Gerald Durrell, al contrari de Lawrence, no li interessava gaire l’ofici d’escriptor. Tant hi fa, perquè llibres com La meva família i altres animals es troben entre les obres més divertides i enginyoses que s’hagin escrit. La traducció catalana (de Josep Julià) va saber abocar al català amb una enorme gràcia l’anglès hel·lenitzat del taxista Spiros i la resta de personatges que poblen el Corfú dels Durrell.

A Filmin i altres plataformes també hi trobareu les quatre temporades de The Durrells, la sèrie de la BBC inspirada en la trilogia de Corfú. Tot i que la sèrie és entretinguda, em fa l’efecte que hi ha massa amor humà en comparació amb els llibres de Durrell, que realment preferia l’amor per les bèsties. A la primera temporada, i sospito que a les següents també, gairebé tots els personatges s’emparellen, fora del nen, que manté però una sèrie de relacions estranyes amb adults marginats, aquests sí, ben presents en els llibres: un setciències força despistat, un presoner de permís, etc. Tots plegats conformen un mosaic ben ridícul del que som els humans, una espècie que potser és més interessant analitzar amb la fredor del biòleg que amb la passió del literat. Aquesta part li va tocar a Lawrence Durrell, que amb El Quartet d’Alexandria va intentar la quadratura del cercle de l’amor. Un cercle viciós en què encara devia continuar immers molts anys després, quan va escriure El Quintet d’Avinyó.

Els nombrosos intents frustrats d’aquesta família ens demostren una cosa que ja sabíem: que la literatura no serveix per a res. Tampoc els records no tenen cap utilitat. I menys que totes les coses, l’Almendrina. Si mireu a les indicacions, el productor anuncia que la podeu utilitzar per fer gelats, pastissos i altres meravelles. Res de res. Aquesta pasta dolça de glucosa i ametlles només serveix per endolcir una mica la vida, i si en voleu gaudir de debò, agafeu-ne una cullerada i fiqueu-vos-la directament a la boca. Per què les coses han de tenir una utilitat? Els Durrell ens han brindat grans moments de plaer. La ciència trobarà la vacuna del coronavirus, però només una bona lectura, una sèrie al vespre i una cullerada d’Almendrina ens recordaran per què val la pena seguir vivint.

Ara entenc per què les meves tietes fadrines, que mai no van conèixer l’amor, em donaven aquesta medicina, que devia animar les seves nits solitàries en una perruqueria desballestada. Des d’una illa de l’Eixample de Barcelona, que no s’assembla gaire a l’illa de l’Egeu on comença la primera novel·la de Lawrence Durrell, em poso davant la vella màquina d’escriure i teclejo el títol d’una gran obra inacabada. El Quartet de l’Almendrina queda massa pedant? S’entén, el joc? Sens dubte, si hi ha alguna cosa menys útil que l’Almendrina, però igual de plaent, són els jocs de paraules.

"El Bitllet | «Deixeu-me a la fase 0» per Laia Solanellas" "El Bitllet | «Tenia tantes ganes de sortir, que prefereixo quedar-me a casa»"