Dos moixonets reposen damunt del filat espinós de la democràcia.

Menja-li el cony, a la democràcia

Estem tots cansats d’empassar-nos les mentides i les contradiccions, mentre ells amaguen el cap sota l’ala i a nosaltres ens engabien amb un bec de cotó, sense poder dir ni piu entre els murs de casa nostra

Fa un parell de dissabtes, abans que tanquessin els teatres, vaig anar a veure l'obra Els Ocells, de la companyia La Calòrica, al Teatre Bartrina de Reus, molt tranquil·la perquè la cultura era encara segura.

 

En un principi i permetent-se algunes llicències, semblava que a part dels noms grecs, Pisteter i Evèlpides, els ocells de la Calòrica no tenien res més en comú amb la comèdia clàssica. Però, a poc a poc, vam anar veient com no només mantenien l'essència de la comèdia grega d’Aristòfanes sinó que en alguns moments gairebé la superaven: eren grollers, feien riure al públic, l’interpel·laven com en una assemblea —que semblava gairebé de la CUP— i feien tapar la boca a més d’un en segons quina escena. Menjar-li el cony, obrir-li les cames i clavar-l’hi ben endins, bromes sobre jovenets a qui assetjar sexualment, mostrar titoles empinades de fusta, vells trempats i cagar-se en tot.

 

Aquestes eren les típiques grolleries de la comèdia grega. Això i un final feliç, que per a les desgràcies ja hi havia la tragèdia. Bromes escatològiques, paraulotes i marranades. Sembla mentida però això és tan vell com la democràcia mateixa i funciona des de fa segles.

 

Anem però a l’argument de la comèdia. Vet aquí que hi ha un parell de grecs a l’estil de Dos tontos muy tontos que fugen d’Atenes, bressol de la democràcia, cansats dels maldecaps i dels continus plets dels seus conciutadans. Se’n van a la recerca d’una ciutat ideal, on poder viure tranquils. Com que no la troben en tota la terra, l’hauran de fundar al cel. Per això van a consultar a Tereu, un home a qui els déus havien convertit en ocell i de qui ja vaig parlar en un altre article. Pisteter, el més ruc de tots dos, serà capaç de fer creure als ocells, com un polític parlant a l’assemblea, el maltractament al qual els sotmeten els humans. Ell mateix es convertirà en ocell líder i farà que els ocells construeixin una ciutat emmurallada en l’aire. 

Aquesta obra es va estrenar a Atenes precisament l’any 414 aC. Faltaven uns quinze anys perquè un jurat popular decretés la mort del filòsof Sòcrates. Entre el públic potser hi podien figurar els mateixos homes que formarien part d’aquell tribunal. La democràcia ha estat qüestionada des del moment del seu naixement i el primer règim democràtic de la història d’Europa, l’atenès, en tenia ben poc del que ara anomenen democràcia. Alguns pensen que és un ideal. Jo crec que és més aviat una màscara. Aristòfanes ja retrata una ciutat plena de paràsits de la pròpia democràcia, professionals com venedors de decrets, inspectors de l’assemblea d’Atenes, engalipadors, poetes i el més sinistre de tots, el delator. A Atenes no hi havia consells judicials o fiscals generals que vetllessin pel compliment de les lleis. Aquesta idea tan democràtica que la justícia estava en mans del ciutadà, també va tenir els seus mals usos i individus sense escrúpols, moguts per rivalitats polítiques o personals van delatar o acusar en fals els seus conciutadans. Una ciutat podrida i amb lleis corruptes. Ens sona.

Us preguntareu però com els va anar a aquell parell de rucs? Doncs sorprenentment bé. El més ruc, Pisteter, passarà a ser al final de l’obra gairebé un déu, el rei dels déus, perquè es casarà amb la Sobirania, amb el poder encarnat en una jove noia, anomenada Regina. El Pisteter de la Calòrica però no tindrà tanta sort i serà castigat a pagar un preu més alt per fer-se amb el poder. Han passat molts segles i la democràcia ja no és el que era. La nostra democràcia és avui una dona vella a qui ningú li ve de gust menjar-li el cony. Ni a Aristòfanes se li podia acudir una imatge tan gràfica i mira que en té. La vella democràcia europea està gairebé tetraplègica i put. 

Hi ha dies que una també n’està fins al cony de tot plegat. Sí, fins al cony. Perquè em canso de les bones paraules i també li etzibaria a algú un “menja li tu, el cony , a la democràcia”, sobretot quan veus segons quins sopars, que no són de duro, quan et preguntes quina merda de convivència social és aquesta en la qual tots som lliures i iguals davant la llei. No faré demagògia, d’acord. Sé que estem en una pandèmia i que la salut prima per damunt d’altres drets fonamentals, però no tot s’hi val. Sabem que etimològicament la paraula democràcia ve del grec (δημοκρατία) δημος ("poble") i κρατω ("governar") i pel seu senti literal és, doncs, el govern del poble. Però també sabem que la nostra democràcia és indirecta i que hem dipositat el poder en mans d’uns representants. Uns necis que quan el tenen, perden l’oremus i fan el que els surt dels pebrots, així queda inclusiu, ni de la polla ni del cony, dels pebrots.

 

Estem tots cansats d’empassar-nos les mentides i les contradiccions, mentre ells amaguen el cap sota l’ala i a nosaltres ens engabien amb un bec de cotó, sense poder dir ni piu entre els murs de casa nostra. Només ens deixen sortir de la gàbia per treballar, això sí. I ja dubtem de si potser els rucs som nosaltres i si ens caldria buscar una ciutat, lliure de problemes, un lloc, a la terra o al cel, on la democràcia, el poder, la justícia tinguin sentit. Utopies, comèdies, romanços. Ho sé. Però no deixaré de reivindicar-ho i si cal, rebel·lar-me o desobeir una norma establerta, si és injusta amb la societat. Acabo ja el meu pamflet, convidant-vos a llegir Els Ocells o anar-los a veure al teatre, quan els surti dels pebrots tornar-los a obrir. Només ens queda riure’ns de tot plegat i fer volar coloms, perquè això també és democràcia.


Comentaris