Motius per no viure a la ciutat

«L'altre dia em vaig vore parlant-ne amb una amiga economista entre calçot i calçot per aquí a prop de Freginals»
Fugint de la ciutat. | Nubia Navarro

Podria començar amb un fotimer d’arguments que passarien per la contaminació ambiental, l’acústica, lo preu de les coses (dels pisos, de les carxofes), les presses amb què vas amunt i avall, i lo cansat que és viure a la ciutat. Lo cas és que, sent conscient de totes estes coses des de fa anys i panys, semblava que mai m’haguessen acabat d’importar del tot, però últimament (deu ser l’edat, xiquets, què voleu que us digue), una mica sí.

 

Potser per això l’altre dia em vaig vore parlant-ne amb una amiga economista entre calçot i calçot per aquí a prop de Freginals. Pago ics per un pis de lloguer a Barcelona (quan ics igual a una pasta al mes), li vaig dir i ella em va contestar que quin retorn té. Per anar bé t’hauria de retornar el triple del que pagues. Bé, hi vaig per faena però en realitat treballo per internet, no em repercuteix directament. Per fer-te’n una idea, si hi anés d’hotel les vegades que en realitat ho necessito, me sortiria bastant més barat.

 

I llavors la meua amiga em va fer una pregunta d’aquelles que qui les fa no se n’adona, que no les fa amb cap intenció, però sense saber-ho toca un parell de tecles que, juntament amb la nota que fa dies que et ronda pel cap, resulta que sona una harmonia: i el retorn emocional?

 

Lo retorn emocional. Que interessant. Hi vaig pensar molt. Fa tretze anys que visc a Barcelona, sempre al mateix barri, amb anades i vingudes a casa (és a dir al Delta de l’Ebre), ben bé setmanalment. Recordo quan buscàvem lo primer pis de lloguer amb les mateixes amigues amb les quals vam conviure a la Vila Universitària durant la carrera. Quan vam trobar un primer on no entrava mai lo sol al costat de la Plaça Rovira de Gràcia mos semblava que mos havia tocat la loteria. Teníem vint-i-tres anys. Era emocionantíssim. Sens dubte, tot i que pagàvem tres-cents cinquanta euros al mes cadascuna i amb prou feines ne guanyàvem sis-cents, lo retorn emocional de viure juntes al rovell de l’ou i ser insultantment joves estava més que compensat.

 

Quan lo pis se va dispersar, anys després, la idea de tornar al poble encara era impensable, però mirant-ho ara, en retrospectiva, és possible que com més compensat estigués lo retorn monetari menys ho estigués lo retorn emocional. Vull dir que el retorn emocional de la ciutat sempre ha anat a menys, des d’aquells anys post universitaris. Mai més he tornat a no enyorar el poble com quan anàvem al Col·leccionista els divendres i al Sidecar los dissabtes.

 

Una de les frases que més m’han remogut este últim mes l’he trobada al llibre de Mireia Boya, Trencar el silenci: la vida és poc més que estimar i que t’estimin, que podria semblar una frase nyonya més, si no fos que anés acompanyada del relat de la Mireia en què explica que no va anular un acte polític mentre sa mare entrava a quiròfan, d’on ja no en sortiria desperta.

 

Fa unes setmanes estava al pis d’Amposta i em va trucar ma mare: estàs al pis? Perquè jo estic aquí a l’Avinguda de la Ràpita i si vols pujo a fer un caferet. Casualment, era entre setmana i em va semblar meravellós. I de cop va ploure’m a sobre l’absurd: quin sentit té no gastar la vida amb les persones que m’estimen, a la terra que m’estimo? I potser per això, perquè ja em rondava pel cap, quan la Rosa em va parlar del retorn emocional, jo vaig anar a buscar a son cosí germà, el retorn temporal. Los dies que no tornen i com los passes. I amb qui. I on.

Més notícies de la categoria El Fòrum