GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

No en sortirem millors

«Ens miro al mirall, i no m'agrada gens el que veig. Hem degenerat en una societat més egoista, més crua, més amarga»

L'altre dia pensava, amb els peus d'aigua salada i sota l'ombra del Castell de Tamarit, que encara tenim sort. Que tota preocupació nostra sigui quadrar l'hora diària de sortir a estirar les cames o a bellugar-te una horeta i respirar aire fresc. Problemes del primer món, que en diuen.

 

Pensava en això, i en com ens obsessiona aferrar-nos a aquestes molles de llibertat mentre el món se'ns cau a trossos, i en com sembla que tot plegat ens és igual. Pensava també en com les atencions a víctimes de violència masclista s'han disparat un 65% aquest mes i com de desapercebuda ens ha passat la notícia. Que 'prou en tinc amb lo meu', i poc m'interessa el que passi fora de les meves parets.

 

Pensava també en les famílies vulnerables que es multipliquen i en la metàstasi de pobresa que comencem a albirar. I en com els polítics que han de trobar respostes han convertit el Congrés en un circ de la vergonya amb l'únic objectiu de treure beneficis personals de la tragèdia. Un cop més. Tendeixo a pensar que som una espècie amb la noble capacitat d'aprendre poc.

 

I pensava, també, en tantes persones de bona fe que a les vuit del vespre aplaudeixen sense dubtar la valentia sanitària i quan criden a urnes confien la seva papereta a aquells qui ja saps que s'esforçaran a desmuntar el sistema de salut públic que avui aplaudeixes amb ganes. Del vòmit de les xarxes socials en parlarem una altra setmana.

 

Aquest és, si mal no recordo, el quart bitllet quinzenal que em toca escriure en confinament. I res em fa pensar que els que creuen que «d'aquesta en sortirem millors» estiguin a prop d'encertar-la. Hi ha àngels de la guarda a tots els carrers, vagi per descomptat. I sort en tenim d'ells, que no en queden gaires.

 

Les línies generals, però, són fosques. Hem perdut l'empatia. Hem perdut la vergonya, la consciència, el respecte. Hem degenerat en una societat més egoista, més crua, més amarga. Més covarda, m'atreviria a dir. Una societat que no sap enfrontar les seves pors i les respon amb una ràbia que espanta. I no, això no ens portarà de la mà cap als tendres i acolorits arcs de Sant Martí.

 

Ens miro al mirall, i no m'agrada gens el que veig. Policia de balcó, lliçons de sofà, portaveu de les misèries. I ho deixem passar perquè «en fi, cadascú ho porta com pot». L'altre dia hi pensava, amb els peus d'aigua salada i sota l'ombra del Castell de Tamarit, que d'aquesta n'acabarem sortint, però no millors.