GRUP DE FACEBOOK:

Fes click AQUÍ i uneix-te al nostre Grup Oficial de Facebook! Notícies, enquestes i moltes opinions sobre tot el que passa a les comarques de Tarragona.

Pell digital

En aquests moments de nous contextos, el nostre espai vital esdevé una mena de bombolla que ens separa dels altres
La pell humana s'enfonsa o emergeix? | Noelle Otto

'Tele' és un prefix grec per a formar paraules que significa a distància. Fins ara les coses que fèiem la majoria de la humanitat a distància eren mirar la televisió, trucar per telèfon, fer anar algun cotxe teledirigit. Vèiem alguna telenovel·la i sabíem d’algú que tenia telepatia. Coneixíem la telegrafia i altres invents com el telescopi. Havíem pujat a un telecadira o al telefèric i contemplàvem amb certa indiferència la imminent arribada de la indústria de les telecomunicacions. Però ara resulta que amb unes setmanes de confinament, hem descobert que ho podem fer TOT a distància, on-line, live o digueu-ne com vulgueu. 

 

Podem estudiar a distància, fer la compra a distància, fer classes a distància de tota mena, ioga, dansa, twerking, classes de cuina, visites virtuals a qualsevol lloc del món, lectures grupals, recitacions de poemes, però tot, tot i tot amb la premissa que no ens podem moure de casa. Tot, a distància. M’arriben fotografies de famílies senceres fent ioga al garatge, alguna amiga que fa fer classes de gimnàstica de la Jane Fonda al seu marit amb malles i cinta al cap. Alguns pugen i baixen escales sense parar, altres xuten rotllos de paper de vàter, les àvies fan videoconferències, hi ha karaokes, cassolades, misses i vermuts al diumenge, concerts en grup i fins i tot hi ha gent que balla i canta des d’un balcó. La creativitat i l’humor han tornat a casa. Alguns matrimonis es reparteixen la brossa per sortir al carrer. Anem a comprar d’un en un. Només passegen els qui tenen gossos i alguns s’han empescat les mil i una per poder sortir. S’ha vist fins un home disfressat de dinosaure cantant per Cambrils. Crec que efectivament deu ser la fi del món o del món que fins ara coneixíem.

 

Perquè des que el món és món, l’ésser humà ha volgut mesurar la distància. Arribar fins als confins del món conegut on hi ha imaginat tota mena de monstres i bitxos. Ha necessitat establir límits, reals o imaginaris entre persones, entre terrenys, regions i països. Límits que ens separen, fronteres. Sembla una paradoxa ara que estem tancats dins un espai limitat, allò que se’n diu precisament confinar-se, quan ens tanquem amb algú dins aquest espai que ha resultat ser casa, com quan jugues a la cluca i no et poden eliminar, que aquest algú altre pugui ser el teu principal enemic, que te n’hagis de protegir. El contacte avui ens emmalalteix i l’home torna a ser un llop per a l’home.

 

I així, aïllats socialment, envoltats del nombre mínim de persones, restem tancats a casa. Veig per les xarxes socials horaris atapeïts: esmorzar, neteja (avui en concret d’armaris, demà garatge), deures, esport, dinar, treballs manuals, videotrucada amb els avis, creps i magdalenes casolanes per berenar, videotrucada amb amics, sopar, pel·lícules i t’ha passat el dia i resulta que no has tingut temps de res. Sabem no fer res? Podem aturar-nos. O tota aquesta activitat no és res més que la màscara d’una addicció que no podem dissimular? La por d’una realitat que no volem veure? No sé si tant de neguit i de moviment serviran per compensar tot el menjar que la gent ha comprat i que no para d'endrapar compulsivament. Potser no cal fer res. Potser no cal aprofitar tant el temps. 

 

Per moltes coses que em proposeu, no m’enredareu. No és el mateix fer un tour virtual per l’Acròpolis d’Atenes o el Museu del Louvre que ser-hi, no em doneu substitutius de coses que no podem fer, perquè ara ho podem fer tot, però això sí, des de casa. Tothom, jo també hi he caigut, penja vídeos, imatges de tot allò que fa des de casa seva. Ens ho hem d’empassar perquè no tenim altre remei. Perquè en el fons ens ajuda a passar l’angoixa d’un futur tan incert i ens aporta dosis de bon humor i somriures necessaris. Però no necessitem tutorials per explicar un conte o per fer una truita de patata. Quan tenim por, sentim angoixa o estem nerviosos, no hi ha res que ens calmi més que sentir la mà d’algú a prop, que la premi ben fort, que la posi sobre el pes tan gran que t’adoloreix el pit. Una mà càlida i reconfortant. La distància no té pell. No té tacte. Ni olor ni gust.   

 

En una de tantes videoconferències que t’arriben aquests dies pels mitjans de comunicació he descobert un nou concepte, la humanitat augmentada, de la qual l’escriptor i assagista italià Alessandro Baricco parla en el seu últim llibre The Game. Des de casa seva, a Torí, dóna consells amb unes setmanes d'avantatge sobre la que per ell és la primera epidèmia de l’era post revolució digital. Parla del virus com el pròleg de la malaltia del nostre planeta. Entre moltes coses interessants, hi ha però un concepte que em crida l’atenció en l’entrevista que dura poc més d’una hora, la pell digital, una revolució que té quelcom de màgic, on la tecnologia esdevé una prolongació del cos, on l’ordinador passa a ser una mà més llarga, augmentada. Una mica boig tot plegat.

 

Penso en Descartes i les seves tres substàncies, de les quals em deixaré Déu, la tercera, per no complicar més les coses. Comencem pel jo, la substància que et dona la consciència de tu mateix, a partir del propi pensament i per tant l’existència. Allò del cogito ergo sum. En segon lloc seguim pel món, la substància extensa, que va més enllà de jo i que té com a atribut l'extensió, amb la llargada, alçada i profunditat i a les quals s'afegeixen altres característiques com el color, la textura i l’olor, tot de qualitats secundàries afegides pel jo. 

 

Ens veiem aquests dies reflectits en les pantalles, i observem la nostra imatge, fora de nosaltres mateixos, addictes com Narcís a un reflex de no sabem ben bé qui, desconeixent aquella persona que ens retorna el mirall. En aquests moments de nous contextos, el nostre espai vital esdevé una mena de bombolla que ens separa dels altres. Un autoconfinament necessari per no perdre el senderi. Potser com diu Baricco, els nostres fills ja trobaran plaer en la pell digital i no notaran la separació entre la realitat augmentada i la pròpia realitat, però per aquells que no hem nascut en un entorn digital, que enyorem la pell i encara la necessitem càlida, no tàctil sinó tangible, amb la seva olor característica i el gust salat de la suor, la pell real i el contacte són l'únic que et permet saber on comences tu i on acaba l’altre, que et retorna a l’aquí i a l’ara, a un espai segur i real, més enllà de tanta virtualitat i viralitat.