Plats trencats

El curtmetratge sobre la violència de gènere 'Basuras', de Jordina Ros i l'ECIR es projecta en diversos instituts de batxillerat.
Un plat trencat. | BRRT

Basuras. Així es titula un curtmetratge que coincidint amb el dia contra la violència de gènere, hem projectat davant d’una classe d’alumnat de Batxillerat, nois i noies de 16 a 18 anys. Hi ha la protagonista del curt, dues psicòlogues que treballen en temes de gènere a l’Institut Pere Mata i una excompanya, la Maribel, que porta l’Assemblea Feminista 'La Bretxa' d’Alcover i que ha organitzat l'acte. És un institut petit i el director m’ha permès quedar-me a la projecció i posterior taula rodona, després d’haver-hi anat per temes sindicals. Li agraeixo.

 

Tanquem els llums, superades totes les traves tecnològiques, i comença el curt. Un replà en primer pla. Dues portes. Dues dones. Veïnes. No es coneixen. Com a molt es troben quan baixen a tirar la brossa. Se senten els crits de la parella del costat. Sobre la taula on acaben de dinar, l’obliga a tenir sexe. Després li ordena endreçar-ho tot. Recull la taula, les deixalles, les posa a la bossa i les baixa. Un dia. I un altre dia. I «les parets a les cases hi estan molt bé». I un «bondia» i un «boranit» quan es creuaran i de fons crits, cops i més plats trencats. No cal que us digui qui farà cap a la brossa.  

 

Amb aquest curtmetratge de 13 minuts —produït per l'Escola de Cinema de Reus— Jordina Ros pretén visibilitzar la violència, en aquest cas de gènere. Ens vam conèixer fa anys treballant amb alumnes de teatre. Ella porta l’Aula de Teatre de la Gent Gran de Cambrils i hi fa una feina impecable i impagable. Una de les seves alumnes més avantatjades, la Isabel, és la protagonista del curt. Explica la seva veritable història als nois, els maltractaments que va patir a la vida real, també, i tots emmudim. Alguns nois s’atreveixen a parlar, seguint l’exemple del seu professor d’història. I s’estableix un diàleg sincer que esperem que deixi alguna petjada d’aprenentatge en aquest jovent. Basuras ha circulat i circularà per diferents instituts de secundària ensenyant allò que ningú vol veure: què hi ha dins de la nostra brossa.

Jordina Ros, abans de la projecció del curtmetratge a Alcover. | Txell Blay

 

I és que a les escombraries s’hi pot arribar a trobar de tot, des d’un nadó a un piano, l’enciclopèdia catalana, el rebut d’una factura amb totes les dades personals o una foto de família. Restes del sopar d’ahir, un envàs de la llet de l’esmorzar, una ampolla buida de vi, vísceres, bolquers cagats o una compresa usada. Fàstic? Hi ha actes que no poden ser qualificats de res més que de brossa. És la nostra brossa de cada dia. Les deixalles que deixem com a gènere humà i que arrosseguem de generació en generació.

 

Per què els humans tenim una relació especial amb la brossa, que li preguntin a Diògenes. A Roma hi ha una muntanyeta, el mont Testaccio, un turó artificial construït durant els segles I i III de 50 metres d’altura fet amb les restes d'uns 26 milions d'àmfores trencades, com si amunteguéssim 26 milions de plats trencats. Podem fer arqueologia de la nostra brossa, com s’ha fet amb els romans i potser també se’ns farà de nosaltres algun dia i no crec que ens agradi el que en diran. Es diu que una sola persona genera per dia un quilo i mig de residus. En una setmana deu quilos i mig. En un mes 42 quilos. Si som dos en una llar, el doble. Si som quatre, el quàdruple. Tones de brossa, muntanyes de brossa que brigades de camions portaran cap a plantes de reciclatge o abocadors.

 

A casa reciclem. No sé si recicleu. Però tot es pot aprendre. Cal classificar tota la brossa, però sobretot la pròpia, aquella que no podem amagar en cap bossa, aquella que se’ns pot podrir a dins, que ens pot fer tornar el cor negre i la bilis verda d’ira, aquella que ens embruta la boca amb insults i crits, que ens pot tenyir les mans de sang i la pell de blau. En una llar no hi ha d’haver violència, hi ha d’haver piles de plats per rentar o roba per plegar, joguines per endreçar i brossa per anar a llençar. En una llar hi ha d’haver olles al foc, pa acabat de fer, rialles, silencis i paraules d’amor. La violència no és domèstica. La violència és verbal, és física, és econòmica, és laboral, és sexual. I és una xacra. No és exclusiva sinó que és generosament universal. Tot el que es fa en nom de la violència és brossa.

Cartell del curtmetratge 'Basuras' | ECIR