Pobra Cultura

«Una societat que no cuida la cultura és una societat morta; que no pensa, que no batega»
El valor de la Cultura no pot dependre del despatx més inestable de la Generalitat | Àngel Ullate

L’altre dia mirava amb una sorpresa i una distància gairebé adolescents la sortida de Mariàngels Vilallonga de la conselleria de Cultura de Catalunya, per la porta del darrere i responent a lluites partidistes més que no pas a una auditoria professional. I pensava en quin llegat deu deixar Villalonga des que és al càrrec, perquè —fins al moment de cessar-la— ni tan sols recordava gaire que ella n’era la consellera. Lamento la sinceritat, agra com sempre.

Pobra Cultura. No crec que l’aneguet lleig del pastís mereixi cinc pares i mares en els darrers quatre anys —i espera, que no passin coses d’aquí a festes—; perquè no existeix cap altra conselleria que hagi passat per més mans en menys temps. En especial és greu si l’aneguet lleig és qui amaga les eines per fer-nos més lliures, més crítics, millors. I ara torna a passar.

Sembla un mal endèmic a l’alta esfera. Mentre ajuntaments i entitats fan mans i mànigues a peu de carrer per reanimar un sector ofegat però vital per a la vida lúcida en societat, em costa entendre com el despatx més selecte de la cultura del país es limita a un cru intercanvi de cromos, un cop més, legislatura rere legislatura i govern rere govern. Altre cop.

El nou canvi a Cultura arriba amb ajuntaments i entitats fent mans i mànigues per reanimar un sector ofegat

I en especial en un context com l’actual, en què el sector es dessagna per totes bandes i on, després de mesos de nedar a contracorrent, la bandera de la «cultura segura» està obrint unes primeres escletxes en mig de la cova més fosca que recordo. Em costa entendre per què la Cultura és un món condemnat a la corda fluixa. Ens parem a pensar què li devem, cadascú de nosaltres, a aquella música, aquella pel·lícula, aquell llibre o aquell teatre? Fem l’esforç?

Sempre acabo pensant que encara tindrem el que ens mereixem, i tot. Sense un mínim respecte pel món de la Cultura i què representa, és difícil que aspirem a recollir-ne els fruits. Una societat que no cuida la cultura és una societat morta. Cega, sorda, muda. Que no pensa, que no es pregunta, que no sent i que no batega. Encara tindrem el que ens mereixem, i tot.

En fi, pobra Cultura. Així, en majúscules, per què el dia que se’ns acabi d’ofegar del tot puguem dir amb cara de molt afectats que l’estimàvem, que la valoràvem i aquestes coses tan maques que se li diuen als que ja no hi són. Que això dels homenatges pòstums sempre se’ns ha donat molt millor que taponar les ferides obertes.

"El Bitllet | «La formiga i els gegants», per Albert Oliva" "Els 'traslados' reials de Tarragona, per Damià Amoròs"