El cronista, esgotat, després de l'acció poètica i declamatòria de Laura Borràs a Reus.

El meu problema continua

Laura Borràs i Montse Castellà es retroben públicament a Reus, en la presentació de la biografia de la poeta tortosina Zoraida Burgos. En una demostració sense precedents de sang freda i esperit de sacrifici, el vostre sofert cronista us ho explica

Com passa el temps! Ja fa gairebé dos anys de l’impacte que em va produir el descobriment directe, sensitiu i corpori de la potència poètica de Laura Borràs. En aquella ocasió, vaig tenir el goig de veure com molts conciutadans sortien de l’armari i s’afegien a la meva perplexitat. Tinc cert orgull en constatar que l’article en qüestió va ser un detonant, un alliberament per tots els afectats de laurisme, que vam poder abandonar transitòriament l’anonimat.

 

Des de llavors han passat moltes coses. Laura Borràs va deixar de ser Consellera de Cultura, se’n va anar a Madrid a evangelitzar en la fe processista els diputats del Congrés —em consta que amb certa indiferència general; a Madrid els escarafalls poètics i jocfloralescos llevantins els serveixen per divertir-se una estona i au—, va veure com el seu examic el narcopoeta digital Isaías Herrero la fotia en un bon merder i com el Tribunal Suprem aconseguia que s’aprovés un suplicatori per jutjar-la pel fraccionament i adjudicació a dit de contractes quan era la responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.

 

Deunidó. Però no és tot. En aquests dos anys, també, el seu espai polític s’ha escindit. Quatre dels vuit membres del seu grup parlamentari al Congrés ja passen d’ella i responen al PDeCAT. Borràs ha mirat de contraatacar postulant-se per ser la candidata de Junts a la presidència de la Generalitat i tornar a Barcelona com una Hello Kitty transsumpta entrant a galop al Parc de la Ciutadella a la gropa d’un gran unicorn blanc amb una banya feta de pols d’estrelles i un semaler gruixut com el Pi de les Tres Branques.

 

No se n’ha sortit gaire bé. El que era el seu gran valedor, un altre insigne poeta revinclat en política, el molt honorable Joaquim Torra, ha hagut de deixar la presidència en circumstàncies més aviat tristes i ha caigut en l’oblit a velocitat sònica. La Catalunya postTorra és com una senyora amb incontinència urinària o un senyor amb problemes de pròstata que, fora de casa i després d’avaluar el nivell d’higiene de molts bars, demana un tallat —que es queda a la barra, se’l beurà fred cinc minuts més tard— i corre al lavabo a buidar la bufeta. Així d’alleujada s’ha quedat la pàtria.

 

El legitimíssim Carles Puigdemont i el que remena ara les cireres a Junts, el tenebrós Jordi Sànchez —que segons Trapero es creia una mena de General Bum-Bum—, quan han vist que Borràs es quedava sola s’hi han posat de cul. Ni de conya deixaran que els lideri el tinglado. Per l’espasa de Dàmocles del seu procés penal que probablement la inhabilitarà —també— però sobretot perquè la veuen incontrolable, massa ambiciosa i amb agenda pròpia. I perquè és dona i andalusa.

 

Una agenda espaordidora, no cal dir-ho. Tothom tremola de pensar en una Catalunya governada per Borràs, on els nens s’hagin d’aprendre de memòria versos de Miquel Martí i Pol o Maria Mercè Marçal i els hagin de declamar afectadament abans d’entrar al seu grup escolar de contacte estret. La Laura ja no hi és, la Laura se n’ha anat de les nostres vides.

 

Per si tanta desgràcia plegada no fos prou dramàtica, en els dos anys de davallada va passar una cosa encara més greu, no tan frívola com els entra-i-surts de la política: es va trencar una amistat entranyable. En els últims temps de Borràs com a Consellera de Cultura, li va fotre una puntada al cul a la cantautora Montse Castellà i la va tornar a Tortosa. Va ser sonat perquè l’havia fet Cap de Gabinet davant de la incredulitat general. Era tan evident que el currículum i les aptituds de Castellà justejaven per al càrrec, que tothom hi va veure una demostració d’amiguisme flagrant. Un amiguisme que al cap i a la fi serà la làpida de la carrera política de la nostra Laura, com s’ha vist en el cas de la ILC. Cosa que fa pensar en un problema estructural en la mentalitat d’aquesta augusta senyora.

 

Castellà se’n va haver de tornar —amb acusacions velades d’incompetència i de no haver sabut gestionar bé l’escàndol— amb la cua entre cames cap a les Terres de l’Ebre i es va dedicar a acabar una biografia d’una altra poeta —aquí tots som poetes—, en aquest cas Zoraida Burgos, que és una mena de Salinger ebrenca que no surt mai de Tortosa. Menys ara, amb vuitanta-set tacos i l’amenaça de la pandèmia gerontofòbica. No sabíem massa com va anar el comiat, si Borràs va ser forçada a desfer-se de Castellà, ni com havien quedat les relacions entre les dues amigues.

 

Per això quan l’altre dia vaig saber que la Montse presentava la seva biografia de la Zoraida a Reus, amb la presència de la Lauríssima, hi vaig córrer, empès per un morbo malsà del que m’avergonyeixo profundament. Ho organitzava l’organització terrorista Òmnium a la Biblioteca Xavier Amorós. En circumstàncies normals, centenars de vells haurien atès la crida i haurien aplaudit el retrobament, però ara, amb les restriccions, érem trenta persones imprudents i temeràries, en la flor de la vida. Vaig haver de registrar el meu nom dues vegades i se’m va assignar una cadira, tot avisant-me que no me’n podria moure sota cap circumstància.

 

Aquí em vaig hinyar: vaig imaginar-me Borràs tornant a cantar i jo atrapat allà al vestíbul de la Biblioteca, empresonat, sense poder-me escapar, i no negaré que vaig tenir una mica d’accés d’atac d’ansietat. Com a teràpia, vaig començar a recitar interiorment la cançó popular La manta al coll, que em tranquil·litza en aquestes situacions límit. Així mentre jo m’anava dient com un mantra que «les xicotes de Xixona s’han comprat una romana pa pesar-se les mamelles dos voltes a la setmana» escoltava com la Laura parlava de les manifestacions poètiques dels pits de Zoraida, que eren com magnòlies que esclataven i coses així.

 

No me l’escoltava gaire, esclar, altra feina tenia a conjurar el meu pànic. La Laura estava cansada. Més prima —aquest estiu deu haver fet dieta del cucurutxo—, venia de Madrid, de combatre el feixisme, segons ens va relatar. Era el dia de la moció de censura de VOX i les trenta reusenques que l’escoltàvem li van semblar un bàlsam i un refugi contra la barbàrie. Va pujar a l’entarimat i va dir que seria breu, però des que va dir que ja acabava fins que Castellà va treure a guitarra, va passar mitja hora que se’m va fer eterna.

 

Entre versos de Burgos i amb una reverberació microfònica d’homilia de diumenge en va dir alguna de bona, com ara que rebutjava la cultureta i les capelles institucionals, que té collons. Però, potser per la fatiga o per la tensió no resolta amb Castellà, que tenia al costat, va estar prou moderada. En algun punt, com quan va recitar un blues de la poeta tortosina, va semblar que s’arrencava a cantar, però vaig tenir sort i va deixar la música per a la cantautora, que tampoc és res de l’altre món però almenys afina.

 

Us preguntareu si Borràs i Castellà encara són amigues, que és el que amoïna al país. He d’admetre que no em va quedar clar. La distància coronavírica envia missatges contradictoris i no es van fer petons ni abraçades. Tampoc es miraven gaire amorosament, però es van recordar una a l’altra històries i moments passats de complicitat que ens van eixamplar el cor i ens van deixar somiar amb què la reconciliació és possible. L’amor tot ho venç, encara que la poesia tot ho espatlli. Al final va demanar un aplaudiment per a l’absent Zoraida, que en realitat era per a elles dues i un senyor abrandat, des del públic, va cridar: «¡Llibertat preses polítiques!»

 

Comentaris