Penell

Que vingui el vent

Complim aquestes normes arbitràries sota el dictat d’autoritats que donen més ordres contradictòries que uns pares divorciats

Fa unes setmanes m’estranyava que no bufés vent. En el desori d’any que hem tingut, només tenia la certesa que arribat novembre ja el tindríem aquí.

 

Aquest retard em neguitejava. No en sóc particularment defensora i aquells que em coneixen poden constatar que és l’única cosa que no m’agrada de viure aquí. Enyorava el vent? No podia ser. La Laia em va mirar com si fos boja. Estàvem aturades al semàfor, dins del cotxe, i el vent ens sacsejava d’una banda a l’altra. Què t’empatolles? Que no veus que ho xafa tot i només emprenya?

 

Se l’havien endut. També ens l’havien pres com Sant Pere, Misericòrdia i la Fira de l’oli nou; la Santa Trinitat reusenca, els tres pilars de la nostra cultura. La nostra identitat s’esmicolava a cada segon. Estàvem a punt de perdre el senderi. Després del desgavell emocional d’enguany, l’únic element que no s’havia de veure afectat per la pandèmia no ens podia abandonar. Necessitava l’estabilitat de saber que això es mantindria com sempre. Necessitava alguna cosa a què aferrar-me, per esperar, que sabés de ciència certa que hi seria.

 

Una s’ha esforçat a ser responsable, a complir les mesures d’higiene i seguretat fil per randa i no ha servit per a res. És molt frustrant haver-te convertit pràcticament en una ermitana, no haver visitat la família en mesos i haver caigut pel precipici d’una crisi econòmica just quan et graduaves de la universitat. Tot adobat cada dia amb l’ansietat de les notícies de xifres catastròfiques de malalts, morts i la perspectiva que això no té final previsible, gràcies a l’administració de Can Pixa que està enfonsant alhora la sanitat, l’economia i set milions i mig de futurs.

 

Em vull queixar del vent. Em vull queixar de moltes coses. Sé que no sóc la persona que pitjor ho ha passat i que la meva emprenyamenta és una marranada de canalla petita, que encara bo que no em falta de res. Per això necessito poder queixar-me ni que sigui del vent.

 

Complim aquestes normes arbitràries sota el dictat d’autoritats que donen més ordres contradictòries que uns pares divorciats. Quedeu-vos a casa, però ajudeu al petit botiguer. Vés al bar de sota, però sàpigues que, si hi vas, mataràs ta padrina, eh! Després no et queixis quan vagis a urgències i l’hospital estigui col·lapsat. És culpa teva el col·lapse, que no has baixat a fer gasto i haurà de tancar el negoci de tota la vida. Quina llàstima, hem de reforçar el comerç de proximitat, però no hi vagis, tingues seny!

 

T’ho mires i veus la gent al teu voltant cada dia més enfonsada. No hi pots fer res, només quedar-te a casa i esperar que s’acabi d’ensorrar tot. Cada dia una restricció diferent. Cada dia prenen una nova cosa que et feia il·lusió, amb què hi comptaves o que necessitaves. Te la prenen per a no res, perquè la cosa tampoc no millora. Arriba desembre, no saps què passarà la setmana vinent ni si a la feina hauran d’acomiadar gent i treus el cap per la finestra i el cel és clar i tranquil i no hi ha vent. Se l’han endut també.

 

El necessito. Que vingui i que udoli, que m’atrapi dins el seu bram i se m’endugui ben lluny. Tinc una ràbia ben endins que m’enfilaré a la Mussara i fotré un xiscle que em sentireu tots. Una nena mimada, privilegiada que ho té tot i no es pot queixar perquè d’altres ho passen pitjor. I jo no vull que em doneu res, només vull que se m’endugui el vent.

 

Enguany no me’n queixaré. He desitjat que vingués, l’enyorava. M’he begut l’enteniment. Em miro les branques dels plataners davant de casa barallant-se amb cada etzibada. Sembla que s’hagin de trencar per la meitat, però són tenaços i aguanten. Els admiro i m’hi converteixo. Soc un arbre alt, fort, immòbil, que no cau ni cedeix per molt que bufi.

 

He estirat els braços en creu. He deixat que em sacsegi, que em colpegi, que em piquin els cabells a la cara, que el mestral em talli els llavis i em plorin els ulls. Sóc a casa. És desembre i el vent ja és aquí. M’ha acompanyat, durant uns segons, en la meva frustració i ràbia, l’ha xisclada a tothom i m’heu sentit pertot. Allò meu, nostro, el nostre vent que tant ens en queixem, ha arribat i ha bramat per mi, que no puc dir res, que ho tinc tot i que ja puc donar les gràcies que no n’he sortit tan mal parada. Hem fet les paus i ara és dins meu.