Sopa de cigales

«El socialisme és un missatge d’esperança i per això el seu èxit polític no podrà ser mai laminat, per molt que la realitat de l’actitud humana persisteixi en desmentir-lo»
No es pot dir blat fins que no sigui al sac i encara blablablà. | CRM

Com tots els nens d’ara, els d’abans i els de l’esdevenidor si el món aguanta l’envestida vírica, de xiquet seleccionava amb precisió autoritària els relats que em donava la gana d’assumir. Potser els vostres plançons confinats us han fet mirar deu vegades seguides Porco Rosso a Netflix, cosa del tot comprensible i admirable. Però heu de saber que, de petits, quan tota la cultura infantil de què disposàvem enllaunada eren cassets de Xesco Boix, els nostres pares i avis també estaven fins als collons de sentir un cop i un altre els mateixos contes.

 

A mi, per exemple, m’apassionava allò de la sopa de pedres. Té tots els elements de la faula social perfecta: l’arribada d’un foraster a la tribu i la xenofòbia que sempre s’esdevé, el poder de la ficció i la teatralitat per desllorigar tensions col·lectives, l’apel·lació a l’esperit comunitari per superar els recels, una mica de picaresca i una final operístic de comunió i alegria; amb un missatge esperançador però inquietant que ens ve a dir que la bondat és intrínseca dins del cor d’homes i dones, però que per trobar-la has de rascar molt fort el fons de la paella i, sempre sempre, has de saber fer el pallasso.

 

Tot això ho he entès de gran, esclar. Llavors el que m’encaterinava del conte de la sopa de pedres era l’enumeració d’ingredients que feien cap a dins de l’escudella. Obligava al meu avi a ser creatiu i no repetir-se. M’enllaminia amb els quarts d’aviram, amb les botifarres, els ossos del moll; fins i tot amb les pastanagues i les patates. Em queixava quan es desviava de la seva missió periodística i intentava introduir a l’olla granotes, espinacs o feixos de palla. Al final, la sopa sempre escalfava la panxa del meu individualisme infantil amb les virtuts reconfortants del poder de la comunitat. Aquells dies vaig aprendre que per molt que ens agradi estar sols —i a fe de déu que el món s’esforça perquè això no canviï— no hi estem pas. I això és bo.

 

Aquest era el meu conte preferit, però n’hi havia d’altres que no volia ni sentir parlar-ne. Al cap i a la fi, la sopa de pedres ens explicava que els que tenen tard o d’hora compartiran. És per això que el socialisme és un missatge d’esperança, una il·lusió del benestar universal, i per això el seu èxit polític no podrà ser mai laminat, per molt que la realitat de l’actitud humana persisteixi en desmentir-lo. En canvi, el capitalisme descarnat es resumia en la moral de la formiga que es negava a cedir quatre grans de blat a la cigala. Quan mon avi tenia la temptació de colar-me aquest relat arrufava les celles. Encara ara, em sembla molt poc cristià. No tant perquè intenti inculcar els valors del treball, sinó per la crueltat amb què argumenta i defensa les posicions insolidàries en aquest món d’insectes. A més, introduïa en la meva ment tendra un concepte tètric: el de la mort en diferit; la constatació que una negligència passada pot matar-te en el futur, quan ja no hi ha res fer. Això, val a dir, m'està servint molt en la situació actual de confinament i apocalipsi promesa, com a eina d'autoteràpia i consol.

 

Perquè no sigui dit que no documento les meves opinions, rescato la faula de La Fontaine on es descriu la política solidària de la Unió Europea. És terrible. Comença: «La Cigala, que es desviu per cantar al llarg de l’estiu, es trobà desprevinguda quan el fred va ser més rude». Aquí es parla, com és obvi, dels italians —entenent italians en sentit ampli, ço és incloent-nos a nosaltres. «No tenia a l’aixopluc cap tros de mosca, cap cuc. La fam que passa l’obliga a trucar a ca la Formiga, i li pidola uns quants grans per no caure morta abans d’arribar al temps de sega». És a dir, la cigala li demana, per l’amor de déu, que li doni un carregament de mascaretes i material sanitari de xoc, apel·lant a una necessitat bàsica.

 

No és que la cigala exigeixi una subvenció incondicional, un PER destinat a tocar-se la pampa i continuar ajagut a la bartola, no. Li deixa ben clar els termes del contracte: «En venir l’agost, agrega, us pagaré, puntual, interès i capital». Però el Banc Central Europeu i l’insecte Lagarde no està per orgues: «la Formiga mai no fia; aquest defecte, no el té». I llavors és quan amolla tota la supèrbia de l’insolidari, que podem imaginar larvada durant tants anys de contemplar la vida despreocupada i mediterrània de la cigala: «Pel bon temps, diu, ¿què vau fer d’un cap a l’altre del dia? 

 

—No us desplagui, a tota veu, m’estava canta que canta. 

 

—Cantàveu? Oh, com m’encanta; molt bé, doncs ara balleu!».

 

Doncs ara balleu. Serà filla de la gran puta, la formiga. Aquests dies, en què surt el millor de tots nosaltres però també el pitjor, penseu-hi. En què hem vingut aquí a cantar, en què les formigues no ens tiraran ni una trista xirivia a l’olla, en què no ens morirem de gana però pagarem amb escreix, amb drets i llibertats, qualsevol insolidaritat. I en què si han de venir els escarabats piloters empenyent boles de merda des de la Xina, elles seran les primeres a morir aixafades.

 

Més notícies de la categoria El Fòrum