Pep Blay

'Vampíria Sound', la més gran novel·la de vampirs en català

Una de les grans novel·les sobre Tarragona i la seva nit i el Priorat, Albarca, el Montsant, Montblanc... i el seu paisatge

Entenc que la crítica literària en aquest país fa uns anys estigués, majoritàriament, en mans de quatre homes grans més o menys blancs que l’únic referent que tenien del món del rock eren els Beatles o els Rolling, segons preferències. Bé, potser a algun també els sonaven els Sírex o els Brincos... però ja m’enteneu, que bàsicament escoltaven «cançó»...

 

Entenc que aquests mateixos crítics mai van arribar a pensar en el rock com a part de la literatura....

 

Entenc que una editorial com Rosa dels Vents, generalista, no té un públic específic aficionat a temes no centrals (tipus «identitat-amor complicat-records d’infantesa»). No el té ni el tenia fa 15 anys, quan l’Arcà de Laertes ja no anava bé, tot i que ara ha ressuscitat, i Les Males Herbes i altres no petaven tan bé com ara peten.

 

Entenc que pensar és complicat i, més encara, llegir si no et paguen per fer-ho. Pagar vol dir llibres gratis, dinars-diners gratis o més coses gratis... pocs cops sou.

 

Entenc que el món d’avui, la contemporaneïtat, per a molta gent no és literaturitzable, no pot esdevenir literatura, i fa 15 anys encara menys.

 

Entenc que som una cultura petita, d’anar per casa, de repetir i repetir ximpleries que esdevenen clàssics, sobretot perquè ningú no se’ls ha llegit i moltes i molts han «repetit».

 

Entenc que els vampirs sonen a cosa antiga i vella, d’una altra època..., a algunes; i ximpleria de joves adolescents, a altres. I que la literatura de gènere va ser una cosa dels 70..., o dels 80.

 

Entenc que la literatura catalana, tal com la llengua, és un espai poc rendible que està condemnada a la desaparició i, per tant, si no hi pots ser negoci, no existeix.

 

Entenc de tot i més però continuo sense entendre com pot ser que Pep Blay publiqués Vampíria Sound al 2004 i fins ara jo mateix no l’hagi llegit i no hagi vist, ben clarament, que aquesta és, sense dubtar:

 

—La més gran novel·la de vampirs mai escrita en català (quina ximpleria si tenim en compte que aquest no és un tema massa tocat per la nostra literatura). I ho és sense dubtar i tenint en compte que Les històries naturals de Perucho existeixen i les lloo sempre que puc.

 

-Una de les grans novel·les sobre Tarragona i la seva nit i el Priorat, Albarca, el Montsant, Montblanc... i el seu paisatge (inclòs l’interior i sempre inquietant) escrita al segle XXI i bona part del XX.

 

-La més gran novel·la sobre el món del rock aquí, d’aquí i per aquí.

 

Sona rotund, no? Doncs ho és. I sona rotund perquè ja comença a ser hora que, més enllà de gèneres i d’estupideses diverses que repetim ara sí i ara també perquè així ens ho han ensenyat, valorem la literatura pel que és: l’art de contar, dir i suggerir històries, d’expressar de deformar i de transformar la realitat, sigui aquesta la que sigui.

 

Acabo de llegir la història d’aquest JB, alter ego de l’autor, que recorre els bars i carrers de Barcelona, els festivals, redaccions, pisos i carrers de la capital catalana a la recerca d’alcohol, a què està enganxat com si fos sang per a un vampir, sexe sense compromís i música i festa, tan extrema com troba. I en el seu viatge dia rere dia per la capital catalana recorre espais i persones, periodistes, promotors, músics, dj, amigues i amics, coneguts i saludats... fins que a poc a poc es va afonant en el pantà d’una història de dependències i assassinats, assassinats i dependències que esdevenen vampíriques, satàniques i de l’altre món en general d’una manera senzilla i alhora complexa, desplegant un coneixement musical, cultural, literari i humà que poca gent és capaç de posar damunt la taula amb la naturalitat que ho fa Pep Blay. Al llibre, hi fa de decorat el vampirisme, el satanisme, la moguda sinistra de la capital que l’autor investiga per a un article i les diverses formes diabòliques de referencialitat cultural demoníaca que acaben portant JB a un carreró sense sortida en el seu àmbit més immediat i el projecten cap a una fugida embogida i, alhora, existencial.

 

Entremig, les seves baixades a Tarragona, les possibles picades d’ullet a la seva mateixa persona en forma de «corresponsal tarragoní de l’Avui», la festa petita que ens era la més gran, la Fira del Disc de Reus o els Patètix (anomenats aquí Paralítix), la banda on cantava i actuava l’autor, esdevenen molt més que picades d’ullet ja que, per si soles, es converteixen en referencials en un espai, el del Camp de Tarragona, prou allunyat del centre per tal que el que hi passi a nivell musical sigui poc més que res, tot i que tal com demostra Vampíria Sound, no ho és. I al costat dels llocs, les persones, que aquí són personatges. Sobretot, la Misericòrdia, la reusenca intel·lectual de pell blanca amb qui carda cada nit que pot malgrat el seu alè fètid i que sempre vol deixar, la Malva i el seu món de despreocupació vital, o DJ Mal, l’home de làtex, cintes i sivelles que sempre apareix just abans que alguna noia sigui assassinada amb les cordes vocals arrancades i un disc compacte clavat al coll.

 

I què explica aquesta novel·la? De què va Vampíria Sound? Doncs de molts coses que poc tenen a veure amb el que en deia la propaganda promocional, que de ben segur per vergonya de l’autor, ell que no en tenia mai, va acabar explicant quatre anècdotes que apareixen al llibre, però que no en són el centre. Viatges amunt i avall, festes, beures i sons fan de fons i en són les anècdotes, però tot això porta el personatge protagonista, JB, a apropar-se a la pròpia mort. La mort i el pas per la vida com si l’únic objectiu vital fos morir, n’és un dels temes centrals. L’autocombustió, en podríem dir. Una mort que esdevé mirall de la vida però que alhora n’és el final, el darrer final, el de veritat. Viure la vida perillosament per no morir de son, d’avorriment, i fer-ho de nit per fugir del dia, com els vampirs. La vida de la bohèmia viscuda al segle XXI per fer front a la mort programada que la nostra societat ha convertit, també, en pur consum. Ara bé, aquesta vida viscuda a fons s’emporta, també, tot el voltant de JB, les dones que coneix en nits que sempre acaben amb pèrdues de consciència, i assassinats, i els amics que intenten que no esdevingui el que ha anat esdevenint... però que mai no ho aconsegueixen.

 

Si tot això no fos prou, la banda sonora mereix una llista de reproducció per no perdre’s detall i per entendre que aquest és una novel·la que cal llegir i que cal rellegir. Per extreure’n fins a la darrera gota... de sang. Perquè el rock, tal com defensa Pep Blay i té tota raó, és literatura amb majúscules.


Comentaris