L'activitat de salvament i socorrisme com a via de rescat en el medi aquàtic és una activitat molt antiga i habitualment necessària, desafortunadament, ja que només a Catalunya hi ha una mitjana de seixanta ofegaments no intencionats anualment. En canvi, el seu vessant esportiu és encara avui molt desconegut. Com a esport, va néixer a França a principis del segle XX i, amb el temps, es van engegar cursets i competicions a Barcelona fins que, l'abans i després va arribar el 1961, quan es va crear la Federación Española de Salvamento y Socorrismo, separada completament de la de natació.
Pocs mesos després, també es va incorporar la Federació Catalana de Salvament i Socorrisme, amb seu a l'Hospitalet de Llobregat, i els primers equips van començar a competir. Un d'ells va ser el CN Reus Ploms, que continua sent un referent arreu i un dels pocs que existeixen a la demarcació de Tarragona, conjuntament amb el CN Tàrraco, el CN Salou -que s'ha afegit recentment- i els clubs de Riudoms i Castellvell, que només tenen equips de socorrisme, no competeixen en natació i no tenen piscina.
Entre els membres del club reusenc, es troba la socorrista esportiva Ester Marsillach, qui s'ha proclamat campiona de Catalunya i Espanya en diverses ocasions. Ella es va iniciar en la natació i, amb sis o set anys, ja va començar a competir també en socorrisme, un esport que els seus pares ja practicaven i que, com descriu, "s'ha anat donant a conèixer a poc a poc, però encara costa molt que es faci divulgació perquè hi ha molts clubs que no ho volen".
Segons explica, molts clubs no volen que "els nedadors perdin temps amb un entrenament diferent" i el socorrisme esportiu acaba quedant com una segona opció, perquè "com és molt variat i divertit, acostuma a agradar més que la natació, i també és molt menys exigent, tot i tenir unes normatives molt marcades (Marsillach també és àrbitra), perquè hi ha menys competicions i menys gent per competir; quan les mínimes per als nedadors són molt dures", exposa la reusenca.
Preparació i requisits esportius
D'aquesta manera, la natació sempre s'ha prioritzat i encara es prioritza al socorrisme, malgrat que el Comitè Olímpic Internacional estigui valorant que l'esport s'incorpori als Jocs. Ester Marsillach evidencia que la formació de socorrista com a professió i l'esport "no tenen res a veure", són modalitats independents i, fins i tot, "hi ha gent que competeix i mai treballa de socorrista i socorristes que no han competit mai ni pràcticament coneixen l'esport". És cert, però, que, durant l'estiu, molts dels esportistes federats vigilen a les platges i piscines.
Pel que fa a la preparació de l'esport, la base del socorrisme esportiu és nedar; "has d'agafar fons i tenir prou força, una persona que no sigui nedadora ho tindrà més difícil", assegura. Marsillach també apunta que "el socorrisme és un entrenament molt tècnic" perquè s'ha d'aprendre a nedar amb aletes -les cames es mouen diferent-, fer correctament la recollida i viratge del maniquí, etc; i "si t'equivoques, en un segon pots perdre la posició".
Per això, és molt important la formació continuada, estar assabentat dels canvis en les normes i conèixer les noves tècniques que s'implementen. Només en les categories Absolutes, a més, és obligatori fer un curset bàsic de primers auxilis per competir en l'àmbit estatal, en què s'organitzen jornades de lliga i campionats en les comunitats autònomes amb la selecció. Els esportistes s'inicien en el socorrisme des dels sis anys, a partir dels trenta són Màsters i hi ha gent amb vuitanta anys que continua competint.
El Campionat d'Espanya va per categories i, al de Catalunya, com hi ha molts menys participants, Màsters i Absoluts competeixen junts; i també hi ha certàmens europeus. Les proves que es disputen han anat variant amb els anys i Marsillach recorda que "les modalitats de platja i mar es van afegir més tard que les de piscina" i algunes que es feien, com el llançament de salvavides -que es va canviar per una pilota- o la de salvament amb barca de rems, "van desaparèixer al voltant del 1995".
Com és una competició de socorrisme?
Davant un esport poc conegut, la socorrista detalla a TarragonaDigital com es viu una competició de socorrisme des de dins. En primer lloc, hi ha algunes proves que s'assemblen a les de natació, com nedar 200 metres, però amb un obstacle al mig del carril, que està enfonsat a uns 80 cm de fondària i cal passar per sota. "Aquesta és l'única que els nedadors fan perfectament encara que no entrenin socorrisme", afirma.
Després, hi ha altres proves que simulen un salvament: amb un maniquí enfonsat, que pesa uns 80 kg, una prova consisteix a nedar 25 metres com si anessis a buscar la víctima, agafar-la i tornar; una altra que és exactament igual, però amb aletes, i el mateix amb el doble de distància, amb 50 metres. En una altra prova, van amb el tub de rescat i han de "recuperar" un maniquí que està mig surant, lligar-lo i nedar amb ell.
Així mateix, hi ha versions en què només competeixen els absoluts perquè són més dures, com una prova de 100 metres, en què es neda la meitat de la distància, es fan 17,50 metres submergit i sense sortir per recuperar el maniquí del fons de la piscina, i acabar nedant amb el maniquí els 32,50 metres restants; o bé, una altra de 200 metres que és la suma de totes les anteriors i en què s'utilitzen tota mena de material. En el cas dels petits (fins als 12-13 anys), les propostes són similars, però amb distàncies més curtes i menys pes.
D'altra banda, "en les proves de platja, sí que s'acostumen a fer amb persones i, en els relleus, has d'anar a rescatar un company del teu equip; aquestes són molt dures i molt xules alhora perquè utilitzem material de salvament", relata Marsillach. Des d'una taula de surf al surf ski, passant per un joc de resistència i força, que s'assimila al joc de les cadires, en què els esportistes estan estirats a terra d'esquena a un pal, que es troba a uns 70 metres, i cada vegada que es dona la sortida, s'han d'aixecar i anar-lo a buscar; en cada ronda es va eliminant una persona.
Rescat individual, puntuació en equip
Les competicions habituals, però, són en piscina, on cada socorrista ha de "lluitar" amb l'aigua i els obstacles de manera individual, a excepció dels relleus. Després, un cop puntuats, sumen conjuntament com a equip. Les puntuacions depenen del temps, per tant, de la velocitat en què s'executi la prova i, també, d'una part tècnica que penalitza si no es fa correctament. "Pots perdre dos o tres segons que determinaran que guanyis o no", assenyala la reusenca, qui comenta que enguany ha guanyat una prova que l'any passat va perdre perquè va perdre temps en un viratge del maniquí.
El fet és que Ester Marsillach ha sigut campiona d'Espanya i de Catalunya en categoria Màster en diverses ocasions. El passat mes de febrer, va pujar al podi cinc vegades d'entre les 17 medalles que va aconseguir l'equip de Salvament i Socorrisme del CN Reus Ploms, a Valladolid. "La veritat és que fa molta il·lusió perquè, a més, no era esperat, no em sentia prou preparada aquest cop", expressa.
Hi van competir set dels dotze Màsters que estan federats, als quals se sumen una quinzena d'Absoluts i uns 25 petits. La cinquantena d'esportistes entrena amb Leslie K. Violi i dos auxiliars, que organitzen els entrenaments per categories. Així, entre setmana sempre són sessions més intenses i els dissabtes fan més tècnica o aprofiten per anar a la platja, perquè molts dels esportistes també entrenen natació aquell dia.
Aquest mateix cap de setmana del 22 i 23 de març ha tingut lloc, a Banyoles, el Campionat de Catalunya, en què Marsillach i Dani Sagalà -també del CN Ploms- han repetit victòria en categoria Màsters, així com un altre esportista del club ha guanyat en Absoluts; i el pròxim dia 30, s'engegarà la Lliga Catalana de proves de platja amb la primera jornada. De cara a totes les competicions, els objectius del club reusenc són clars: sumar punts entre tots i fer molta pinya perquè l'esport es conegui cada vegada més.
