L'esportista nascuda al Morell, Mar Molné, competirà en els seus primers Jocs Olímpics aquest 2024 a París. Ho farà en la modalitat de Trap o Fossat Femení, una prova que "compartirà" amb els medallistes olímpics Fátima Gálvez i Alberto Fernández, actuals campions europeus. 

La competició que ocupa a la morellenca s'iniciarà el 29 de juliol, amb un dia d’entrenament previ, dues jornades classificatòries i la final el mateix dimecres 31. Molné, qui entrena al Centre Especialitzat d'Alt Rendiment de Tir Olímpic Juan Carlos I de Granada, es va fer amb la plaça el passat mes de maig a Lonato (Itàlia) i, així, podrà fer història: serà la primera dona i segona esportista de la disciplina que va als Jocs, sumant-se al reusenc Eladi Vallduví, ja retirat i que va arribar a les cinc participacions.

Així, com us explicàvem a TarragonaDigital, la tiradora serà una de les esportistes de la demarcació de Tarragona que viatjaran a la capital francesa els pròxims dies.

Per què va decidir practicar tir olímpic?
Jo vaig començar per influència familiar, perquè el meu pare era caçador i l’acompanyava a tot arreu a les tirades al plat. Un dia li vaig preguntar si podia provar l’escopeta i després de tirar, li vaig dir que a caçar no aniria, però que a tirar al plat si. Vaig començar, llavors, amb tirades de poble, a les fires… fins que vam saber que era un esport olímpic, que hi havia federacions i competicions.

Quan va començar, no sabia que era un esport tan professionalitzat?
Clar, jo al principi, per dir-ho d’alguna manera, era ignorant. No sabia que hi havia gent que havia estat a les Olimpíades competint amb aquest esport. Quan ho vaig descobrir, em vaig trobar amb un món esportiu supergran. Amb la federació catalana, després, ja vaig anar a competicions nacionals fins que vaig tenir marca per competir en àmbit espanyol i progressivament a les internacionals. Fa vint anys potser no estava tan professionalitzat com és ara, vaig arribar just en el moment en què la balança s’inclinava.

Quin va ser el punt d’inflexió per iniciar una carrera pròpiament?
Quan vaig guanyar un campionat europeu el 2018, va ser com un punt i a part. Llavors vaig començar a dedicar-m’hi professionalment i a aspirar a tenir un futur dins aquest esport, que al principi era un hobby, perquè també ho compaginava amb la música. Va ser en aquella competició que vaig decidir entrar en l’esport professional.

«Sempre has de pensar què pesa més per a tu, si un futur professional o anar a fer unes canyes»

Un dels sacrificis que ha hagut de fer era marxar de casa, abans entrenava al Morell.
Si, la federació va apostar per mi fa tres anys. Em van oferir una beca per viure a Granada, al Camp de Tir de Las Gabias, i em faciliten totes les eines per als entrenaments, a més de la casa, viure i fer vida allà. Al final, quan vols dedicar-te professionalment a un esport, hi ha moltes coses que s’han de sacrificar. Per exemple, sortir de festa, anar amb els amics, sopar fora… Sempre has de pensar què pesa més per a tu, si un futur professional o anar a fer unes canyes. Per a mi, el tir ha tingut més pes i són sacrificis que fas perquè busques arribar a un objectiu.

Un d’aquests objectius era, precisament, guanyar una plaça olímpica. Com és el seu dia a dia actualment?
Tot l’esforç que hem fet durant aquests anys ha sigut bo, tota la feina dels últims dos o tres anys ha sigut molt més intensa i molt més disciplinada perquè vaig començar sent sènior un any abans. El meu entrenador va apostar per mi i va decidir que fes el cicle complet de sènior i gràcies a això he aconseguit la plaça, perquè en el primer cicle olímpic encara hauria estat júnior i no hauria pogut sumar, llavors, tants punts; vaig arribar a quatre finals aquell any. Ara, el meu dia a dia és bastant rutinari, amb entrenaments pel matí, una mica de gimnàs -i alguns dies fisioteràpia- al migdia, psicòleg un cop a la setmana i a la tarda vaig a la universitat.

Com va ser el moment en què va aconseguir la classificació, després de tanta preparació i bons resultats?
La temporada ha sigut una mica caòtica, en aquest cicle és en el qual més aprenentatge he tingut. Quan vaig començar, ja tirava bé, però no tenia la tècnica ben estructurada i això feia que entrés a finals, però mai les guanyava. En el segon any, vaig començar a guanyar competicions, entre elles dues Copes Mundials, però encara em faltava. Així, va aparèixer una pressió extra que em ficava a mi mateixa de pensar “si ho estic fent tot bé, per què no tinc la plaça?”. Aquest últim any he hagut d’aprendre a gestionar aquesta pressió i gràcies al ‘coixí’ de les dues temporades anteriors, he pogut aconseguir la plaça olímpica..

Es veia capaç d’arribar-hi, però alhora es generava molta pressió.
Exacte, sí. Jo sabia que ho podia aconseguir, però a mesura que s’acostava el final del cicle em creava més pressió i llavors no rendia a la perfecció o com havia de fer.

Com s’ha estat preparant en les últimes setmanes de cara als Jocs Olímpics?
M’he organitzat per poder donar el màxim, entre descans i entrenaments forts. També, he tingut una competició a Barcelona i, més enllà, hem preparat amb el meu entrenador un pla d’entrenament per enfrontar els Jocs. 

Amb quines expectatives viatja a París?
Jo penso que si estàs allà, tens possibilitats de guanyar la medalla. Hi són les millors tiradores del món, però si jo també hi soc deu ser per alguna cosa. L’únic que vull fer és gaudir de l’experiència i ensenyar-me a mi mateixa que puc demostrar tot el que he après durant aquest cicle i portar-ho a la competició. Aquests són els dos meus objectius principals. Si després ve la medalla amb aquests objectius complerts, fantàstic. Tindré la cosnsciència tranquil·lar per dir que he fet tot el que havia de fer.

«Jo penso que si estàs allà, tens possibilitats de guanyar la medalla»

És una de les esportistes tarragonines que debutarà enguany als JJOO, és la segona tiradora de la demarcació i la primera dona en la història. Sent aquesta responsabilitat?
Sempre és un orgull portar els teus orígens per bandera i encara més a unes Olimpíades, no són qualsevol cosa, no són una competició de barri. És el somni que tot esportista desitja. Portar el nom de Tarragona és una gran satisfacció i estic molt contenta.

Pel fet de ser un esport minoritari, creu que pot ser un referent?
Penso que sí, perquè les armes estan una mica mal vistes, però quan es visibilitza l’ús dins l’àmbit esportiu, no per motius de guerra o similars, crec que pot motivar a la gent a veure que és un esport diferent i que té la seva gràcia. Crec que pot donar visibilitat i motivar perquè moltes persones practiquin el tir. De fet, s’agraeix que els Jocs, al final, siguin un altaveu d’aquestes disciplines; hi ha molts esportistes d’una determinada edat, però hi ha molt poc jovent en comparació. M’agradaria que la gent jove pogués gaudir del tir olímpic i que tingués continuïtat.

En un any olímpic, els Jocs són l’objectiu principal, però ha traçat ja algunes metes per més endavant?
En primer lloc, després de les Olimpíades i tot el treball que deixem enrere, és molt necessari tenir unes vacances. També, és important acabar la temporada, perquè comprèn del març fins a l’octubre i encarà quedaran algunes competicions a les quals m’interessa anar. Com a objectiu pel 2025, seria entrenar per continuar guanyant medalles en competicions tant nacionals com internacionals.

«En l’alta competició, o es treballa l’àmbit psicològic tant com el físic, o no vas enlloc»

Competint al màxim nivell, amb les millors del món, què li permet ‘tocar de peus a terra’?
Les sessions amb el psicòleg ajuden molt, tant per al tir al plat en si mateix, perquè és un esport molt mental, a més de la condició física, és molt psicològic; has d’estar concentrat durant vint minuts per trencar els 25 plats. És necessari treballar la psicologia per aprendre a gestionar el teu cos, mantenir-te sempre constant i poder arribar bé a la següent competició. En l’alta competició, o es treballa l’àmbit psicològic tant com el físic o no vas enlloc.