11S: aprendre dels errors per no tornar-los a cometre

Un 11 de setembre novament excepcional. Així fa setmanes que ens intenten dibuixar la Diada Nacional de Catalunya d'aquest dimecres els sectors més militants de l'independentisme. Enguany la fita amb la qual s'ha cridat la gent a participar massivament en la manifestació a Barcelona és recordar que la independència és l'objectiu i protestar contra la sentència que té pendent d'emetre el Tribunal Suprem vers els processats per l'1-O. L'any passat s'havia de sortir per 'implementar el mandat de l'1 d'octubre', l'any 2017 per fer campanya pel 'Sí' en la votació de l'1-O , el 2016, reclamant el referèndum i així fins al 2012 i el 'Catalunya, nou estat d'Europa'.

 

Avui la participació es preveu notablement més baixa que en les anteriors convocatòries. La trencadissa interna del moviment independentista, les discrepàncies estratègiques entre ERC i JuntsxCat i la dura realitat enfront de la performance, la coreografia i el lliri a la mà, dels quals bona part de la ciutadania, escèptica i desenganyada,  ja se n'ha començat a cansar - l'èxit aclaparador de participació en les diades ha transcorregut en paral·lel al fracàs polític per construir el nou país - fan de la Diada que avui els catalans celebrem una jornada més agra que dolça, més de tirar de rendes de l'èxit passat que d'esperança de ser útil mirant al futur.

  

El 'procés' s'ha col·lapsat, literalment. El seu esperit folklòric d'eslògans, performances i samarretes de tots els colors que ha caracteritzat les últimes manifestacions de la Diada el van convertir en un esdeveniment visualment molt potent per les càmeres de TV3 però també ha acabat sent munició de primera per a la crítica i la ridiculització de propis i forans. La consecució de la independència ha lluït per la seva absència malgrat les reiterades promeses dels polítics de que això ja estava fet.

  

El procés viu connectat fa ja molt temps a l'UCI i amb pronòstic crític malgrat que torni a tocar dissimular-ho amb una nova crida a ocupar els carrers sota el mantra d'aconseguir, ara sí,  la independència de Catalunya. El problema és que ja gairebé ningú es creu que es pugui obtenir altra cosa que no sigui - i sempre que es juguin les poques cartes que queden amb intel·ligència i humilitat - alguna millora en el finançament o en les competències pròpies i minimitzar danys - que n'hi haurà i de grossos - en el tractament als presos polítics pel procés, segons dictamini la temuda sentència del Suprem.

  

Què queda, doncs, davant d'aquest panorama? Aprendre dels errors per no tornar-los a cometre. Queden necessaris passos enrere per part de bona part dels dirigents polítics actuals. Ho han intentat, no se n'han sortit. Uns altres potser ho faran millor. Queda també tancar el debat sense tacticisme partidista pel mig sobre si realment convenen o no unes noves eleccions postsentència, convocades pel president de Catalunya i no fruit de l'aplicació d'un 155 o contràriament, seria més útil pel país legitimar d'una vegada per totes un govern fort, estable i serè al capdavant de la Generalitat i amb capacitat efectiva d'aprovar uns pressupostos de gestió pel 2020.

  

Queda deixar de girar l'esquena a la realitat, recuperar tots plegats el seny i que cadascú assumeixi generosament el paper que li pertoca; que els polítics que sobrevisquin a l'atzucac actual siguin capaços de buscar i trobar una solució política i que les entitats, col·lectius i moviments socials, cívics i culturals reconstrueixin el país des de la base, no defallint en l'enfortiment dels fonaments i eixamplant les mires a la realitat de la Catalunya del segle XXI. Entendre estructuralment i en profunditat la Catalunya post procés i vertebrar-la tot incidint i respectant la seva heterogeneïtat és el principal repte estratègic que té el catalanisme d'aquest segle XXI, a mitjà i llarg termini.