EN DIRECTE

⚠️🌧 Talls de carreteres, inundacions i estralls arreu en l’últim dia del Glòria

Canvi de rumb cultural

El Festival Internacional de Cinema de Tarragona, el REC, ha abaixat la persiana de la seva dinovena edició aquest passat cap de setmana.

 

Ha estat una edició que no ha captat especialment l'atenció mediàtica – sense cares conegudes, photocalls, ni inversió en paper cuixé, costa atraure l'atenció dels menys cinèfils – però que en canvi, ha portat a Tarragona – un cop més però més que en anteriors edicions – bona part de les grans pel·lícules del 2019 en un programa de projeccions sòlid, cohesionat i de pes, que ha rebut novament el suport d'un públic fidel i que poc té a envejar a altres festivals de molta més envergadura i renom.

 

Indagant-hi una mica, la gesta té un mèrit afegit atès el discret pressupost amb què compta i l'escàs interès que l'ajuntament ha tingut en col·laborar-hi activament – i no es tracta de diners, només – almenys durant les edicions dels últims anys.

 

De fet, han estat l'empenta i les ganes d'arribar a la vintena edició del director, Xavier Garcia Puerto, i del seu (petit) equip, amb l'ajuda de patrocinadors i col·laboradors que segueixen apostant pel festival, el que ha impedit que el REC no acabés morint definitivament, abraçat pel desànim cultural que pateix la ciutat de Tarragona d'uns anys ençà.

 

Parlem del REC perquè és una mostra clara de proposta cultural consolidada que segurament la ciutat de Tarragona no ha cuidat prou. N'hi ha d'altres, el FITT - el Festival de Noves Dramatúrgies, més jove però amb molt de potencial – o fins i tot, a una altra escala, el TàrracoViva, per il·lustrar-ho amb dos exemples més.

 

No són casos aïllats sinó que tot plegat respon a una manca de model cultural clar, sostinguda durant massa anys, més enllà de la cultura estrictament popular que juga una lliga a banda, aquesta sí, més greixada i massiva però totalment estacional i vinculada essèncialment als pocs dies de festes majors d'estiu.

 

El repte cultural de la ciutat és immens i assolir-lo seria una de les fites que podria capgirar com un mitjó l'autoestima i la projecció tarragonines més enllà de la Tàrraco Romana – també en hores baixes i amb una ingent feinada per endavant -. El punt de partida de tot plegat sembla tan senzill com una qüestió de percepció, de començar a reenfocar conceptes i en conseqüència, d'actuar.

 

Creure-s'ho o no fer-ho, en definitiva. Apostar-hi i començar a crear i a nodrir la marca cultural Tarragona des de diferents disciplines i idees que puguin transcendir la mateixa ciutat i fer forat dins el seu àmbit o seguir fent el ploricó i queixant-nos que 'a Tarragona no es fa res' mentre han de malviure festivals com el REC, que al mateix temps que porta al públic tarragoní perles cinematogràfiques que d'altra manera potser seria impossible veure en pantalla gran aquí, descobreix i impulsa pel·lícules petites que després tenen una trajectòria internacional prou potent.

 

Segurament un bon punt de sortida seria també deixar de veure algunes de les iniciatives culturals de la ciutat com una càrrega als fulls d'Excel d'unes partides de pressupostos on cal retallar despesa per quadrar números i començar a pensar-hi en altres termes més pròxims a la inversió a mitjà termini, a la voluntat real de treballar en fórmules de coproducció amb el sector privat, a la facilitació i ajuda logística en l'organització o a l'impuls i fortalesa que dóna tenir les institucions de cara i implicades en projectar la ciutat culturalment, quan es busca finançament extern o privat.

 

Ara que s'estan acabant de negociar els pressupostos pel 2020 serà quan, si l'equip de govern capitanejat per Pau Ricomà aconsegueix fer-los prosperar, es veurà si aquest canvi de rumb cultural tan necessari a la ciutat comença per fi a produir-se.