L'hora del patrimoni

Imatge de l'Amfiteatre de Tarragona. | Antonio Ramos

En les darreres setmanes hem tingut notícies que palesen l’estranya paradoxa en què es troba el patrimoni arqueològic i cultural tarragoní. Per una banda descobriments científics de primera magnitud, com els gravats de la Cova de la Font Major de l’Espluga del Francolí, que esdevé un dels jaciments paleolítics més importants del Sud d’Europa, i per l’altra saber que els nuclis històrics de les nostres ciutats cauen de vells i degradats.

Patrimoni que es declara Bé Cultural d’Interès Local com la guixera del Tòfol de Vilaverd però que al mateix temps descobrim que ningú no té cura de la seva conservació. Constatacions de la riquesa patrimonial de la Tarragona romana que van acompanyades de pressupostos insuficients i, en molts casos, de negligències inadmissibles. Només cal recordar el cas inexplicable de les grades de l’Amfiteatre, portat als tribunals amb bastant d'oportunisme, o l’estat delicadíssim del Teatre Metropol, la joia de Jujol a la Rambla que algun dia ens donarà un disgust gros.

Els casos són munió: cellers modernistes com el de Cabra del Camp que la cooperativa s'ha de vendre, fàbriques, antigues estacions, teatres —com el Principal de Montblanc, que difícilment obrirà mai més— o la cursa contra el temps que no s’acaba mai d’apuntalar les muralles de Tàrraco. Fins i tot tenim un monestir cistercenc, com el Santes Creus, l’estat del qual deixa molt que desitjar. Cal deixar una cosa clara: contra la degradació del patrimoni s’hi pot lluitar. Hi ha mitjans tècnics suficients, hi ha una intel·ligència al territori coneixedora dels valors intrínsecs d’un llegat ben conservat, hi ha una universitat potent que sap què té entre mans. Hi ha diners, també, això no pot ser una excusa. N’hi ha aquí —als ajuntaments o a la Diputació—, n’hi ha a Madrid i, si convé n’hi ha a Brussel·les. No tot ha de passar per la Generalitat, que ja sabem tots com va d’ofegada.

No, els diners no poden ser un pretext. El que més hauria de comptar és la voluntat, tant de la societat civil com de l’administració, de posar per fi la preservació i la revalorització del patrimoni material als primers llocs de l’agenda regional. Els tarragonins hem d’entendre que el llegat de què disposem no és ordinari. És excepcional —i ja ho voldrien moltes regions d’Europa— disposar en tants pocs quilòmetres quadrats d’un patrimoni d’una diversitat cultural i artística d’aquesta magnitud, que comprèn des de jaciments prehistòrics a llegat postindustrial, passant per assentaments ibers, restes medievals, edificis modernistes o l’importantíssima i central petja dels romans en el que va ser la seva capital hispànica.

Com dèiem, és qüestió de voluntat decidida, d’entendre la sort de tenir-ho, d’estimar-ho, de respectar-ho i d’elaborar un pla de xoc, integral, que garanteixi la conservació adient de cada pedra que s’ho valgui. Tenim exemples de bones actuacions, de reformes fetes amb sensibilitat i d’institucions i empreses privades que valoren com toca el seu llegat, com poden ser l’Arquebisbat, el Monestir de Poblet o el Modernisme de Reus. Només caldria fer-ho extensiu a la resta de la regió. Que no haguem de lamentar cap altra pèrdua de patrimoni perquè, llavors sí, ja serà irreparable.

 

"L'Editorial: La reestructuració de l'espanyolisme" "L'Editorial de TarragonaDigital: Després de la tempesta"