Poder local

Dades i més dades. | Lukas

Mentre els números d’infectats i morts pel coronavirus comencen a anivellar-se entre els principals països afectats, cosa que fa imprudent aventurar judicis sobre quina hauria estat la millor manera de gestionar la crisi, el debat públic al voltant de la situació excepcional que estem vivint se centren ara en dos aspectes fonamentals. Espanya, tot i la promesa de no deixar ningú enrere, s’ha vist desbordada per la quantitat d’ERTEs i cessaments d’activitat, i té molts problemes per fer front a les despeses del pla de suport social que va prometre. Amb un endeutament disparat, l’executiu espanyol haurà de reconèixer que no hi ha diners i haurà d’acceptar el que se li imposi des de Brussel·les, per sortir-se’n.

Per una banda, la cohesió econòmica de la Unió Europea es troba en una situació delicada per la posició rebel d’Itàlia i, en menor mesura d’Espanya. La primera refusa de ple acudir als fons comunitaris del MEDE, que comporten un rescat de facto i exigeixen que el deute públic europeu es mancomuni mitjançant eurobons —batejats ja com a coronabons. Aquest serà el cavall de batalla de les setmanes vinents i, si bé la posició italiana sembla fèrria, els espanyols ja han donat indicis de cedir a les condicions alemanyes. Una circumstància que pot suposar la completa intervenció de la nostra economia i un canvi d’era radical.

L’altra qüestió que experimenta grans transformacions entorn de la crisi del COVID-19 és el tractament de les dades dels ciutadans, la vigilància i la supressió de drets civils i digitals. Tots els plans de sortida controlada del confinament apunten a un monitoratge permanent de l’individu, a través dels seus mòbils o dispositius anàlegs. Segons un estudi, diversos estats ja han aprofitat la conjuntura actual per introduir mesures de telecontrol, estructurals, que mai no s’haurien pogut implantar en una situació de normalitat.

La temptació dels estats de retallar llibertat a la ciutadania amb el pretext de garantir la seva seguretat serà una constant ja no els pròxims anys sinó els pròxims mesos. De fet, ja està passant. A més a més, aquesta centralització de macrodades porta associada un buidatge de poders més locals. Sembla que només grups d’estats o corporacions globals seran capaces de mantenir la infraestructura suficient per establir aquests sistemes de seguiment sanitari. Una circumstància que menysté les administracions locals o regionals, que són les més properes al ciutadà i les que, en moments de crisi, més haurien de reforçar-se. Sense oblidar tampoc que, de les experiències en la lluita contra la pandèmia arreu del món, aquelles que tenen més èxit se centren en divisions administratives petites, ja que la capacitat de reacció immediata i la flexibilitat de les autoritats locals és un actiu primordial per prendre les millors decisions.

Una gestió de qüestions tan delicades com la sanitat o les llibertats civils que s’allunyin de les institucions locals no sembla una bona idea. És adobar el terreny a concentracions de poder global i, sobretot, de dades, que poden fer cada dia més difícil fiscalitzar les polítiques dels grans organismes i empreses multinacionals i fer-les alienes a l’individu. Un perill evident que només es pot combatre reclamant poder i diners per les nostres administracions immediates. Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions o fins i tot governs autònoms estan veient com el seu paper en aquesta crisi cada cop és més de comparsa. Cal evitar que això vagi a més, perquè seria el final d’un model de representativitat que no és ideal, però segur que és millor que el que s’intueix en un futur molt pròxim.

 

"L'Editorial de TarragonaDigital: 'Mitigar el daltabaix'" "L'Editorial de TarragonaDigital: 'El món de demà'"