Mitigar el daltabaix

Les ajudes del govern estan tardant en arribar, els autònoms i les petites empreses estan ofegades, les institucions no estan responent prou ràpidament i, en alguns casos, estan suspenent fluxos de diners necessaris per al manteniment mínim de les estructures econòmiques

Encara immersos en una crisi sanitària salvatge, els ciutadans ja han començat a assumir que el pas del COVID-19 deixarà una estesa de mortalitat descoratjadora. Els primers quinze dies de confinament van passar amb certa alegria i esperança en una resolució ràpida de la crisi. L’allargament de l’estat d’alarma, però, ha fet que s’instal·li un clima de pessimisme en el futur que, lamentablement, no es pot dir que sigui injustificat.

Tot i que la gestió governamental de la crisi té molts punts foscos i caldrà, a llarg termini, analitzar i depurar les responsabilitats que se’n derivin, no és ara el moment de procedir a cap judici sumaríssim. Sembla una evidència, però no ho és. El malestar, la incertesa i el nombre de morts que no para de pujar abonen un clima d’agror i revenja política que s’estén de manera preocupant. Trobar culpables, ara, no ens ajudarà a sortir-ne.

Això no vol dir que haguem de ser ciutadans acrítics amb el poder: sempre s’ha de fiscalitzar l’acció de les autoritats, sobretot en moments com el present que fan témer una fallida social i econòmica. Però cal no oblidar quines han de ser ara les prioritats: salvar totes les vides que es puguin i mitigar el daltabaix econòmic en la mesura que es pugui. Són dos objectius que han d’anar de bracet, i no són los lícites les opcions que posen un factor per davant de l’altre o viceversa.

En l’aspecte sanitari, poca cosa més hi podem fer. També l’anàlisi posterior ens dirà si el confinament s’ha decretat correctament o si la Salut pública estava ben dimensionada per afrontar una pandèmia d’aquestes característiques. L’evolució de la malaltia arreu del món indica que s’hauria pogut fer molt més en matèria de prevenció, és clar, però també cal ser conscients que quedar al marge del virus era una comesa gairebé impossible en un món globalitzat.

Si més no, el retret més gran que es pot fer a les autoritats competents espanyoles és la reticència continuada a aïllar els nuclis d’infecció. Una reticència especialment lesiva en territoris de mínima incidència com és el cas de la regió de Tarragona on, pels motius que siguin, el COVID-19 s’ha controlat amb eficiència i ha afectat un percentatge petit de població. Ara que es comença a parlar de sortida progressiva del confinament, aquells territoris poc castigats com el nostre haurien de tenir preferència i poder recuperar més ràpidament la normalitat social i econòmica. Cosa que necessitaria d’un programa extensiu de tests, com ja demanàvem fa dues setmanes i no sembla que ens hagi escoltat ningú.

I és un punt clau. Davant el desconeixement de si el virus es replicarà en onades successives, és bàsic que es vagin obrint espais d’activitat econòmica per sortir com més aviat possible del forat i intentar que no es formi una crisi sistèmica. Els pronòstics més optimistes ja parlen d’una caiguda del PIB espanyol de més del 15%. 2020 serà un mal any. Les ajudes del govern estan tardant en arribar, els autònoms i les petites empreses estan ofegades, les institucions no estan responent prou ràpidament i, en alguns casos, estan suspenent fluxos de diners necessaris per al manteniment mínim de les estructures econòmiques.

Hi hauran molts negocis que hauran de tancar, activitats que cessaran, creixerà la desigualtat i el panorama que surti de la crisi encara és ignot. Però no és tard, i ja hem de pensar en la reconstrucció: cal exigir a l’Estat la màxima sensibilitat, sobretot en matèria fiscal per, tal com van prometre, no deixar ningú enrere. Això vol dir fets i, per damunt de tot, diners. No és el que està succeint i això pot ser més mortífer que qualsevol virus.

 

"L'Editorial de TarragonaDigital: 'El món de demà'" "L'Editorial de TarragonaDigital: 'Més proves'"