La reestructuració de l'espanyolisme

Manuel Valls es planteja presentar-se a les futures eleccions a la Generalitat. | Àngel Ullate

Tots els indicis apunten que en el nou cicle polític que iniciem veurem moviments importants en l’autodenominat 'constitucionalisme', que és una expressió un bon punt eufemística per anomenar el bloc espanyolista de centredreta a Catalunya. Més encara si tenim en compte que, actualment, tots els partits de l’arc parlamentari han deixat d’oposar-se a l’ordenament constitucional.

 

El mateix Alejandro Fernández, el líder tarragoní del PP català, admetia ahir mateix que aquest espai polític es troba en profunda reestructuració. Curiosament, la seva proposta de reconstrucció imita en certa manera les estratègies d’unitat del catalanisme. Catalunya Suma vol ser l’aglutinador —amb el PP com a ‘pal de paller’, segons expressió mig irònica de Fernández— de totes les formacions de l’espectre, en un moment delicat on la irrupció de VOX amenaça tant l’hegemonia tradicional del PP com el breu lideratge que Ciutadans ha ostentat la legislatura que s’acaba. El relleu al capdavant de la direcció del think tank més actiu i transversal d’aquest sector, Societat Civil Catalana, també sembla indicar que els trets podrien anar en aquest nou sentit d’unitat i moderació.

 

No sembla, en els horitzons més immediats, que l’espanyolisme pugui accedir al poder i és, per tant, un bon moment per observar i reconfigurar l’espai. El pacte de govern estable a Madrid pot fer que l’entesa entre socialistes, comuns i republicans es reediti a la Ciutadella i de fet, tot i la crisi oberta entre ERC i JxCat, ningú no ha dit que passades les eleccions no es puguin tornar a entendre. En tots els escenaris, doncs, es preveu una travessa del desert de l’espanyolisme liberal o de dretes. És en aquest sentit que Fernández, un polític molt hàbil, ha fet una crida a Ciutadans per explorar les possibilitats de coalició, en un moment en què les expectatives electorals del partit taronja són pèssimes i les del PP van clarament a l’alça. Un reequilibri de forces i la pèrdua de popularitat —arran del trist espectacle al Parlament— d’una altra tarragonina, Lorena Roldán, que haurien d’afavorir les possibilitats d’Alejandro Fernández de liderar Catalunya Suma.

 

Com que Tarragona és una de les principals pedreres d’aquest espai polític, els últims mesos hem estat testimonis de moviments molt interessants a la ciutat. D’una banda el posicionament de l’antic catalanisme moderat, després de l’extinció de Convergència Democràtica i d’Unió Democràtica, que podria ser pròxima a l’esperit de Catalunya Suma i que Alejandro Fernández i l’ala liberal de C’s veuria amb bons ulls d’integrar. És el cas de la plataforma Lliures d’Antoni Fernández Teixidó, els Convergents de Germà Gordó o la Lliga Democràtica que, sota el control d’Eva Parera, els vol ajuntar a tots en una nova plataforma política que en combati la disgregació de vot. Malgrat tot aquest embolic de persones i de partits i malgrat les intencions d’Alejandro Fernández, però, el desllorigador de Catalunya Suma té un nom concret, i no és altre que Manuel Valls.

 

Valls acaba d’obrir seu de la seva plataforma personal Centrats pel Canvi a la ciutat de Tarragona, en estreta relació amb tots els sectors que hem descrit —Parera va ser la seva número 2 a l’alcaldia de Barcelona i és la seva mà dreta en la configuració d’aquest nou espai. No cal saber gaire de matemàtiques ni de política per veure que el càlcul del francocatalà passa per abordar la Presidència de la Generalitat, ja sigui amb el suport mínim del seu nou partit o alineant els aparells de C’s i PP amb la seva candidatura, gràcies a la iniciativa de Fernández. L’equilibri de poder, amb aquests dos partits en hores baixes i amb Valls havent estat decisiu en les eleccions municipals barcelonines, afavoreixen clarament les aspiracions d’aquest últim i cal esperar que es farà de pregar i farà pagar car el seu lideratge com a independent, si es que fructifica.

 

El punt de conflicte de l’equació pot ser VOX. Mentre que Manuel Valls sempre ha avalat el cordó sanitari a la ultradreta, populars i taronges no han gosat ser tan dràstics i en molts punts d’Espanya, com és sabut, hi han arribat a acords de govern. D’altra banda, els dos partits majoritaris saben que escorar-se cap a una coalició de centre —amb components importants de liberalisme i catalanisme— que propugna Valls pot deixar una autopista oberta a VOX per aconseguir els votants de l’espanyolisme majoritari a Catalunya, no gaire amic d’experiments moderats. Vist des d’aquesta perspectiva doncs, el consens a què arribi aquest espai pot ser determinant en la direcció i el to que prengui la política catalana dels pròxims anys. Una tria que s’haurà de fer en poc temps, abans que el President Torra convoqui les eleccions anticipades d’aquí poc. N’haurem d’estar pendents.

 

Més notícies de la categoria L'Editorial