Indefenses

Encara ressonen els clams i els compromisos del dia oficial contra la violència masclista però les coses continuen igual. Les xifres d’agressions no troben aturador i cal enfrontar-se a la realitat. En primer lloc, la reacció als moviments que advoquen per la visibilització de la xacra de la violència masclista ha estat furibunda. Només així s’explica que el 2019 el nombre de dones agredides s’hagi duplicat o fins i tot, en alguns llocs triplicat.

 

Al costat d’aquest increment gairebé incomprensible en un context reiterat d’educació en els valors del respecte i la igualtat, un descens progressiu de les denúncies. Què està passant? No ens havien dit que la posada en primer pla del problema juntament amb les campanyes de conscienciació dels més joves anirien acabant gradualment amb aquesta qüestió sagnant? Que no era un tema de policies i jutges sinó de sistema cultural?

 

La realitat és que les dones agredides cada dia denuncien menys les agressions perquè el sistema no respon amb agilitat ni amb mesures eficients i, a sobre, queden fins i tot més exposades a la violència exercida que abans. La crua veritat és que animar les dones a ser valentes, a empoderar-se i no deixar-ne passar ni una té poc sentit si l’administració, sobretot no acompanya i es mostra preocupantment inoperant.

 

Cal dir que la Llei de Violència de Gènere, per molt progressista que fos el seu redactat i molt moderna que fos en el moment de la seva aprovació, s’aplica malament i no dóna els resultats esperats. No només això. Una Llei que la judicatura no està en condicions d’aplicar és inútil i fins i tot contraproduent. Cal també mencionar els abusos. De la mateixa manera que a les dones realment agredides i que passen veritables malsons no els serveix un llei que no soluciona les situacions greus de violència, aquesta mateixa llei es fa servir cada dia més en processos judicials civils per perseguir homes i dilatar —encara més— els tempos demencials de la justícia espanyola. Tot aprofitant la discriminació positiva envers les dones i la facilitat per suspendre la presumpció d’innocència. En definitiva, una llei que no deixa ningú content.

 

I per si no n’hi hagués prou, hi ha el paper de les institucions. Dilluns, la Generalitat —a través de l’Institut de les Dones— les quatre diputacions catalanes i les associacions de municipis van decidir que la seva funció del dia no era anunciar mesures per lluitar contra aquest problema o pressionar les institucions espanyoles que en tinguin competències. Van considerar que el seu paper era adherir-se a un manifest. Un cop més, davant de la impotència i l’absència de resultats, s'opta per fugir endavant i deixar la responsabilitat a l’activisme, deixant-nos, un  cop més, indefenses.