Com cada any, aquest divendres 22 de març se celebra el Dia Mundial de l'Aigua, amb nombrosos actes reivindicatius i de conscienciació que s'allargaran durant el cap de setmana. A TarragonaDigital, recordem el passat hídric de la ciutat de Reus i el seu vincle amb l'aigua, un bé tant apreciat com escàs, que encara conserva evidències geogràfiques i socioculturals relacionades.
Reus ha patit històricament per l'abastament d'aigua; en un clima mediterrani i de poques precipitacions, les èpoques de sequera s'han repetit de forma periòdica i, per tant, l'actual no és una excepció. Les primeres informacions ens situen en la vila medieval del segle XV, quan es va decidir construir el pont de Calderons, al camí vell de Castellvell, per aprofitar l'aigua de la riera d'Almoster.
També en la mateixa època es va construir un aqüeducte amb cinc arcades, que després va donar nom al Camí dels Cinc Ponts. L'itinerari, que limita entre Reus i Castellvell, va des de la Munta-i-baixa (actual plaça de Pompeu Fabra), puja fins a la riera de Castellvell en el punt en què s'entrecreua amb la riera de l'Abeurada, i s'uneix amb el camí de la Mineta de Martorell, ja en el terme municipal veí.
El pont de Calderons es va construir el segle XV per abastir d'aigua la ciutat Foto: Espais Ocults
El punt més elevat de la ciutat
La zona més alta de la ciutat corresponia a la partida de Monterols, a l'altura de l'Institut Pere Mata, i de fet, era la mina que alimentava la Boca de la Mina quan es van iniciar les obres de canalització a finals del s. XVII. Era el punt on es recollia l'aigua i des d'on es distribuïa per tota la ciutat i ho continua sent, amb l'aigua directament canalitzada cap al dipòsit municipal i l'ETAP d'Aigües de Reus.
El passeig de la Boca de la Mina es va configurar el 1834 i cent anys més tard, s'hi va instal·lar l'estació esterilitzadora, la primera estació de desinfecció amb hipoclorit de l’aigua subministrada a la ciutat, més tard coneguda com el Clor Vell. En contraposició, al sud de la ciutat, es construiria la primera depuradora de l'estat espanyol, l'any 1936, al barranc del Molinet.
La bassa del Bacallà rebia aigua del pantà de Riudecanyes Foto: Sandra Pérez
A tocar de la Boca de la Mina també es troba el Dipòsit Vell, una obra modernista de l'arquitecte Pere Caselles que està totalment soterrada i que, malgrat que només es pot visitar molt ocasionalment, té un gran valor patrimonial. Data del 1929 i va ser essencial per garantir la disponibilitat i reserva d'aigua als reusencs i reusenques.
Just al costat, a més, està situada la bassa del Bacallà, que rebia aigua del pantà de Riudecanyes i es canalitzava directament cap a la xarxa de regants. Amb tot, va ser el transvasament de l'Ebre, a finals del segle passat, el que va 'salvar' el subministrament municipal i, més enllà dels esforços per la diversificació de les fonts, encara cobreix el gruix principal del consum d'aigua de boca.
Recuperar l'essència social
Si una figura ha quedat en l'imaginari col·lectiu i com a record 'físic' a Reus és la Maria Roig, una de les venedores d'anissos o "anisseres" que hi havia a la Boca de la Mina. Eren dones d'edat avançada i havien de demanar permís a l'Ajuntament per poder vendre anissos i dolços i guanyar, així, uns diners en els temps en què no hi havia pensions de jubilació i gran part de la població era molt pobra.
Amb la reforma de tot el passeig, l'any 2021, es va encarregar a la reusenca Mercè Bessó una escultura figurativa, inspirada en les fotografies d'arxiu dels segles XIX i XX. L'obra de bronze acompanya ara aquelles persones que encara utilitzen la zona com a punt de trobada i, especialment, els grups d'alumnes de la ciutat que descobreixen el patrimoni vinculat a l'aigua a través de rutes i propostes teatralitzades.
Maria Roig va ser una de les "anisseres" que refrescaven l'aigua per guanyar-se uns diners Foto: CIMIR - Arxiu Històric de l’Agrupació Fotogràfica de Reus
El professor d'història Josep Maria Bofarull recorda que "era una zona de passeig sobretot per aquesta societat més industrial dels segles XIX i XX, perquè era un lloc on hi havia aigua i els estius eren més frescos". Gent de qualsevol classe social hi anava a refrescar-se o beure aigua, però també tenia un punt lúdic: en aquest entorn, la canalla podia jugar, les famílies anaven a berenar i tothom es podia retrobar amb motiu d'alguna celebració o festivitat popular.
L'Ajuntament de Reus té sobre la taula el projecte de recuperació de la Bassa Nova -que era un espai clau- per preservar el simbolisme de l'aigua en l'espai i, sobretot, tornar a fer d'aquest un referent social. La Font dels Capellans, avui Font del Lleó, també tenia aquesta "funció" d'esbarjo, ja que molta gent hi parava a beure aigua o a berenar.
La Bassa Nova havia sigut un indret social i de trobada de diferents classes de la cituat Foto: CIMIR - Arxiu Històric de l’Agrupació Fotogràfica de Reus
Els molins fariners i la proliferació de masos
La xarxa de canalitzacions d'aigua a la ciutat va impulsar la construcció de molins hidràulics, amb l'objectiu de proveir la farina que calia a Reus. "El Molí de la Vila funcionava amb energia hidràulica i s'utilitzava per moldre el gra, però era insuficient per cobrir totes les necessitats i es va construir el Molí de Baix", explica Bofarull.
El primer, que es va acabar anomenant Molí Vell, va ser restaurat a finals del s.XX com una casa particular. Del Molí Nou es conserva una paret en ruïnes i una fumera helicoidal, com a reducte de la voluntat de diferents industrials reusencs que van intentar reactivar el molí i reconvertir-lo amb una màquina de vapor per poder fer la competència a la fàbrica Industrial Harinera, que va obligar a cessar el funcionament dels hidràulics.
Malgrat els intents de reconvertir al vapor els molins hidràulics, aquests van caure en desús Foto: Sandra Pérez
Al llarg del segle XIX, la indústria del vi i l'aiguardent i, a poc a poc, el tèxtil, per la cotonera i sobretot les sederes, van incrementar enormement el consum d'aigua a Reus. En paral·lel, les famílies més burgeses de la ciutat van començar a construir-se els seus masos modernistes, majoritàriament encarregats a Caselles, per tenir una casa "d'estiueig".
Entre aquesta gent benestant que va 'poblar' l'entorn del passeig de la Boca de la Mina, trobem la Família Llopis Fontana (Mas Llopis), que es dedicava a la comercialització d'oli i fruita seca; el comerciant d'olis Fèlix Gasull i Roig, propietari de la Casa Gasull i del Mas Gasull, on els anys seixanta es va ubicar l'Escola Mowgli; o Joaquim Navàs, qui amb la riquesa de la botiga a la plaça del Mercadal, es va fer el Mas Navàs, que després passaria a la família de la seva dona, Josepa Blasco. Estarien a la llista, així mateix, el Mas del Creus, el Mas Banús o el Mas Carandell, actual seu de l’Institut Municipal de Formació i Empresa al barri Gaudí.
La proliferació de masos es justifica perquè la burgesia valorava aquest entorn immillorable Foto: Sandra Pérez
El curs de l'aigua
Tota l'aigua baixava de la Boca de la Mina i del pont de Calderons, entrava pel carrer Ample fins a l'actual plaça del Pintor Fortuny, on hi havia labassa del Pedró, i d'aquí es distribuïa per tota la ciutat: d'una banda, cap als carrers dels Recs, Sant Joan, Sant Llorenç, Sant Pancraç, etc; i de l'altra, pels carrers de l'Amargura, la Selva del Camp i Riera Miró.
De tot plegat, se'n desprenen algunes curiositats com la Mina de March, que segons s'explica al web d'Aigües de Reus, creua el centre de la ciutat i va des de la carretera de Castellvell fins a la Riera d'Aragó; o el fet que, a finals del segle XVIII, la vila estrenés cinc fonts: la de les Monges, la de Santa Anna, la de la Farinera, la de la Sang i la de la Creu del Pedró, que se sumaven a la font Vella.
Alhora, en temps contemporanis, cal destacar l'Espai Aigua, que es va crear a la plaça Antoni Sabater Esteve -popularment, plaça de les Aigües- per divulgar el coneixement sobre els recursos hídrics locals. I, per exemple, la Sala dels Rentadors del Centre Cívic del Carme, que en el seu dia va ser un dels últims a tancar per la seva gran importància, s'ha reconvertit en un espai sociocultural, d'exposició i debat, molt vinculat al Casal de les Dones.
Els Rentadors del Carme s'han reconvertit, més enllà de l'aigua, amb una funció sociocultural Foto: Casa d'Oficis Mas Carandell
L'aigua, un teló de fons a Reus
Encara avui dia, nombrosos carrers i places són una reminiscència de tot aquest passat hídric, les canalitzacions i els múltiples esforços que va fer Reus per garantir l'abastiment de tots els seus habitants i el reg dels seus conreus. A més dels indrets ja esmentats, el mapa contempla uns quants topònims més:
- La plaça del Víctor: inicialment, va ser una bassa que s'utilitzava per a reg i com a abeurador del bestiar i, des del segle XX, conserva la font de Neptú o del Rei.
- El carrer del Batan: el barri dels Adobers, durant l'edat mitjana, es va configurar fora muralles i a prop de la font, perquè necessitaven molta aigua per la seva activitat artesana.
- La plaça de la Patacada: a més de la proximitat amb els rentadors, hi havia una font per abastir la zona de pasturatge i del tancat del bestiar i els abeuradors d'animals domèstics, a partir de l'aigua que venia de la bassa del Pedró.
- El Camí de l'Aigua Nova: en el seu moment, s'hi va construir la segona bassa municipal per emmagatzemar l'aigua que venia del Pedró a través del torrent de la Vila.
- La plaça de les Basses: i el seu monument a "les Bugaderes", recorda els safareigs públics, que es van prohibir per a usos de neteja un cop es van desenvolupar els rentadors.
- Els Horts de Simó i de Miró: la vila medieval va estar molt condicionada per la distribució dels horts i conreus i, més endavant, els recs i séquies acabarien marcant el traçat i distribució dels carrers.