Escric aquestes línies des de l'avió d'Hamburg a Barcelona després d'haver visitat la fàbrica de Liebherr a la bonica ciutat de Rostock des d'on aquesta gran empresa familiar envia unes 100 grues a l'any arreu del món. Després de dos dies d'explicacions tècniques per part del seu directiu, Andreas, i el seu equip, m'ha quedat claríssima la seva aposta per l'eficiència i descarbonització l'activitat industrial. Això es tradueix en la innovació dels nous dissenys de les noves grues LHM 100% elèctriques que, de mica en mica, van incrementant les seves vendes arreu del món. Em va sobtar, però, que dels països on menys en venen sigui justament la mateixa Alemanya on continuen utilitzant les grues propulsades per motors tèrmics; i això és conseqüència directa que actualment Alemanya és dels països del món on l'electricitat té un preu més alt. Durant el sopar i en un ambient molt més distés l'Andreas, cap de vendes de Liebherr, home culte i viatjat, ens explicava que això és fruit de les polítiques energètiques del govern germànic que fan que avui en dia estiguin cremant més carbó que mai en les seves centrals tèrmiques i important energia atòmica de països com França o electricitat de centrals de cicle combinat de gas i carbó de països com Polònia.
El cas és que el país més industrialitzat de la Unió Europea, líder en tecnologia innovació, en polítiques ambientals i també en implantació de renovables com la solar i eòlica, s'enfronta a la paradoxa que, atesa la seva gran dependència de les importacions d'electricitat i els seus elevats preus, per continuar sent competitius en el mercat global, haurà molt probablement de deslocalitzar gran part de la seva activitat industrial a altres països amb costos més baixos, tant en termes energètics com en mà d'obra i regulacions més flexibles. Ignoro quina és l'estratègia de la "locomotora d'Europa" per afrontar aquest context global cada vegada més complex i competitiu. Sens dubte el desafiament és titànic i a priori no sembla gens fàcil poder contrarestar la seva vulnerabilitat en cas de crisis o conflictes amb els països proveïdors d'electricitat i gestionar el subministrament incert de la seva indústria.
Per altra banda, i continuant aquesta reflexió sobre les contradiccions entre la reindustrialització i relocalització tan anhelada per aquesta vella Europa cada cop menys rellevant en el context global, el nostre avió va deixant rere nostre un rastre de metà, òxid nitrós i CO₂; i ens anem apropant a la capital catalana. Avui, Barcelona, en plena setmana dels barbuts, està fent una temperatura primaveral, inclús pràcticament estiuenca i ens trobem probablement pocs dies abans que finalment es declari l'emergència per sequera a tota Catalunya.
Per gestionar aquestes contradiccions de la millor manera, el primer que ens cal conèixer i analitzar les conseqüències d'allò que la comunitat científica fa ja moltes dècades que ens alerta. En primer lloc, acceptar que la crisi climàtica que estem vivint tindrà repercussions molt importants en la nostra forma de vida i en les estructures socials. Un clima cada cop més càlid, els canvis en els recursos hídrics i els cada cop més habituals fenòmens meteorològics extrems són només algunes de les conseqüències que ens esperen si no prenem mesures immediates.
En segon lloc, que el canvi climàtic és causat principalment per l'activitat humana i les emissions de gasos d'efecte hivernacle és una evidència, com també ho és que al llarg de la història com a éssers humans hem tingut la capacitat d'adaptar-nos al nostre entorn i prendre decisions ràpides quan ha sigut necessari. Com a humans, ens agradem molt quan presumim d'una de les nostres suposades virtuts a la que devem la supervivència de l'espècie segons els antropòlegs: la capacitat d'adaptar-nos al nostre entorn, i a més, de fer-ho ràpidament quan ha calgut al llarg de la història de la humanitat.
És per tot això que cal actuar amb celeritat, segurament amb més celeritat que mai, assumint-ho tots plegats i racionalitzant les nostres contradiccions internes, que està clar que tenim. Sabem de l'eslògan que ha fet fortuna i que diu: «Renovables SÍ, però així NO». Doncs bé, deixeu-me ser dolent, en molts dels casos aquest eslògan es tradueix en un «Renovables NO, ni aquí ni enlloc», per sort no és així sempre.
Està clar que ens hem de posar d'acord i s'han de tenir en compte tots els models possibles de desplegament que s'han d'aplicar al llarg del territori, fent valdre també aquest famós equilibri territorial que pel que fa a les renovables brilla per la seva absència més enllà de discursos polítics. I sobretot tenir en compte les circumstàncies, singularitats, i sobiranies territorials que s'han de respectar.
El que sí que no hauríem de fer, és fer-nos trampes al solitari. El Camp de Tarragona aplega la concentració més gran d'indústria química del sud d'Europa i aquesta indústria genera una importantíssima activitat econòmica, amb més de 10.000 llocs de treball directes i indirectes i 35.000 llocs de treball induïts. Un total de 45.000 llocs de treball qualificats i en gran part estables que, sense aquesta indústria, no existirien. Tot plegat en tan sols 10 km². Aquest n'és tan sols un exemple, perquè també podríem fer l'extrapolació d'aquests llocs de treball i de l'activitat econòmica associada en els mateixos termes, pel que fa al mateix Port de Tarragona o altres polígons de l'àrea metropolitana tarragonina amb consums energètics importants.
Llavors què fem? Demà ho tanquem tot i solucionem les emissions del Camp de Tarragona d'un dia per l'altre? Evidentment que no. L'augment de l'eficiència energètica, l'ús de combustibles verds, i l'electrificació de l'activitat industrial i de la mobilitat, és una necessitat urgent per a la transició cap a un futur més net i sostenible. La indústria tarragonina amb el colideratge del Port de Tarragona assumeix aquest repte com una necessitat urgent i també com una responsabilitat. Però no podem pas fer-ho sols, ens cal la complicitat del conjunt del territori.
Si realment desitgem una descarbonització del Camp de Tarragona, hem de tenir presents variables importants. Aquesta descarbonització serà impossible sense garantir l'electrificació del territori i la interconnexió amb noves línies -preferentment públiques- d'alta tensió, que ens connectin amb França i amb la resta de l'Estat espanyol. Per garantir el futur de la regió, la interconnexió elèctrica és clau per no esdevenir una illa energètica que no pugui garantir el subministrament de l'energia, provocant una indesitjable inseguretat industrial o de serveis públics. Tot aquest plantejament no està contraposat amb el concepte de sobirania energètica, que ha de ser complementari a la imprescindible interconnexió.
Al Port, juntament amb la indústria tarragonina, ho tenim clar i no defugim la nostra responsabilitat, treballem intensament per la implantació de les energies renovables en zones antropitzades com la nostra i en la potenciació de projectes finalistes relacionats amb l'Hidrogen verd i d'altres energies verdes. Però també tinguem clar que encara que omplim de plaques totes les teulades, no arribarem pas a cobrir ni de bon tros les necessitats energètiques del Camp de Tarragona. Descarbonització i reindustrialització van junts, impliquen els sectors públic i privat, i depenen de solucions diverses i coordinades. I cal anar de pressa, molt de pressa!
El cas és que el país més industrialitzat de la Unió Europea, líder en tecnologia innovació, en polítiques ambientals i també en implantació de renovables com la solar i eòlica, s'enfronta a la paradoxa que, atesa la seva gran dependència de les importacions d'electricitat i els seus elevats preus, per continuar sent competitius en el mercat global, haurà molt probablement de deslocalitzar gran part de la seva activitat industrial a altres països amb costos més baixos, tant en termes energètics com en mà d'obra i regulacions més flexibles. Ignoro quina és l'estratègia de la "locomotora d'Europa" per afrontar aquest context global cada vegada més complex i competitiu. Sens dubte el desafiament és titànic i a priori no sembla gens fàcil poder contrarestar la seva vulnerabilitat en cas de crisis o conflictes amb els països proveïdors d'electricitat i gestionar el subministrament incert de la seva indústria.
Per altra banda, i continuant aquesta reflexió sobre les contradiccions entre la reindustrialització i relocalització tan anhelada per aquesta vella Europa cada cop menys rellevant en el context global, el nostre avió va deixant rere nostre un rastre de metà, òxid nitrós i CO₂; i ens anem apropant a la capital catalana. Avui, Barcelona, en plena setmana dels barbuts, està fent una temperatura primaveral, inclús pràcticament estiuenca i ens trobem probablement pocs dies abans que finalment es declari l'emergència per sequera a tota Catalunya.
Per gestionar aquestes contradiccions de la millor manera, el primer que ens cal conèixer i analitzar les conseqüències d'allò que la comunitat científica fa ja moltes dècades que ens alerta. En primer lloc, acceptar que la crisi climàtica que estem vivint tindrà repercussions molt importants en la nostra forma de vida i en les estructures socials. Un clima cada cop més càlid, els canvis en els recursos hídrics i els cada cop més habituals fenòmens meteorològics extrems són només algunes de les conseqüències que ens esperen si no prenem mesures immediates.
En segon lloc, que el canvi climàtic és causat principalment per l'activitat humana i les emissions de gasos d'efecte hivernacle és una evidència, com també ho és que al llarg de la història com a éssers humans hem tingut la capacitat d'adaptar-nos al nostre entorn i prendre decisions ràpides quan ha sigut necessari. Com a humans, ens agradem molt quan presumim d'una de les nostres suposades virtuts a la que devem la supervivència de l'espècie segons els antropòlegs: la capacitat d'adaptar-nos al nostre entorn, i a més, de fer-ho ràpidament quan ha calgut al llarg de la història de la humanitat.
És per tot això que cal actuar amb celeritat, segurament amb més celeritat que mai, assumint-ho tots plegats i racionalitzant les nostres contradiccions internes, que està clar que tenim. Sabem de l'eslògan que ha fet fortuna i que diu: «Renovables SÍ, però així NO». Doncs bé, deixeu-me ser dolent, en molts dels casos aquest eslògan es tradueix en un «Renovables NO, ni aquí ni enlloc», per sort no és així sempre.
Està clar que ens hem de posar d'acord i s'han de tenir en compte tots els models possibles de desplegament que s'han d'aplicar al llarg del territori, fent valdre també aquest famós equilibri territorial que pel que fa a les renovables brilla per la seva absència més enllà de discursos polítics. I sobretot tenir en compte les circumstàncies, singularitats, i sobiranies territorials que s'han de respectar.
El que sí que no hauríem de fer, és fer-nos trampes al solitari. El Camp de Tarragona aplega la concentració més gran d'indústria química del sud d'Europa i aquesta indústria genera una importantíssima activitat econòmica, amb més de 10.000 llocs de treball directes i indirectes i 35.000 llocs de treball induïts. Un total de 45.000 llocs de treball qualificats i en gran part estables que, sense aquesta indústria, no existirien. Tot plegat en tan sols 10 km². Aquest n'és tan sols un exemple, perquè també podríem fer l'extrapolació d'aquests llocs de treball i de l'activitat econòmica associada en els mateixos termes, pel que fa al mateix Port de Tarragona o altres polígons de l'àrea metropolitana tarragonina amb consums energètics importants.
Llavors què fem? Demà ho tanquem tot i solucionem les emissions del Camp de Tarragona d'un dia per l'altre? Evidentment que no. L'augment de l'eficiència energètica, l'ús de combustibles verds, i l'electrificació de l'activitat industrial i de la mobilitat, és una necessitat urgent per a la transició cap a un futur més net i sostenible. La indústria tarragonina amb el colideratge del Port de Tarragona assumeix aquest repte com una necessitat urgent i també com una responsabilitat. Però no podem pas fer-ho sols, ens cal la complicitat del conjunt del territori.
Si realment desitgem una descarbonització del Camp de Tarragona, hem de tenir presents variables importants. Aquesta descarbonització serà impossible sense garantir l'electrificació del territori i la interconnexió amb noves línies -preferentment públiques- d'alta tensió, que ens connectin amb França i amb la resta de l'Estat espanyol. Per garantir el futur de la regió, la interconnexió elèctrica és clau per no esdevenir una illa energètica que no pugui garantir el subministrament de l'energia, provocant una indesitjable inseguretat industrial o de serveis públics. Tot aquest plantejament no està contraposat amb el concepte de sobirania energètica, que ha de ser complementari a la imprescindible interconnexió.
Al Port, juntament amb la indústria tarragonina, ho tenim clar i no defugim la nostra responsabilitat, treballem intensament per la implantació de les energies renovables en zones antropitzades com la nostra i en la potenciació de projectes finalistes relacionats amb l'Hidrogen verd i d'altres energies verdes. Però també tinguem clar que encara que omplim de plaques totes les teulades, no arribarem pas a cobrir ni de bon tros les necessitats energètiques del Camp de Tarragona. Descarbonització i reindustrialització van junts, impliquen els sectors públic i privat, i depenen de solucions diverses i coordinades. I cal anar de pressa, molt de pressa!